Són les 15:15, encara dino. He tancat tardíssim. Què ho deu fer?

Acte número 1. He perdut les claus. Sí, ja ho sé: per variar. He apagat els llums, he posat el cartell de tancat, he abaixat la persiana, m’he ajupit per passar tancar el cadenat… I no hi havia clau. Ni a la mà, ni a la bossa, ni a la butxaca dels pantalons. He tornat a aixecar la persiana, he tornat a obrir els llums. He buscat per calaixos i calaixons. M’he enfilat al tamboret per revisar els prestatges més alts. He buscat a dins dels pots de caramels, a dins de les caixes de bombons, a dins del congelador dels gelats. M’he passat més de dues hores buscant. Res. Farta de recerques fútils, he agafat una terrina de gelat de maduixa, m’he assegut darrere el taulell i he començat a dinar. De primer, postres. I de segon?

Acte número 2. La mestra d’en Jan ha arribat just quan estava a punt de tancar. Volia comprar una màquina de fotografiar, de les de debò, volia una reflex amb tots els ets i uts, res de compactes. Quina? «Ara entenc com es deu sentir el teu fill quan es presenta els exàmens sense ni tan sols haver-se llegit el temari… Saps que precisament aquest cap de setmana haig de posar les notes de l’avaluació de final de curs, Rossi? Perquè et puc dir Rossi, oi?» La Rossi, que no es diu Rossi sinó Mercè, però que no ha volgut contradir la professora que té l’aprovat del meu fill a les seves mans, s’ha passat les dues hores següents ensenyant-li tots els models de la botiga. Al final, després d’un cop d’inspiració sobtat, la mestra ha decidit que preferia comprar-se un mòbil. «Això de les càmeres està una mica passat de moda, no?» M’he menjat les càmeres per dinar. Crec que tinc un trosset de plàstic entre les dents. I de tercer?

Acte número 3. Has arribat just quan estava a punt de tancar la parada. Adormit al cotxet, com un osset de peluix acabat de treure de la capsa. La teva mare s’ha alegrat de trobar-me encara i s’ha afanyat a avisar-me que no parlés massa fort, que no et despertés. T’he hagut d’observar en la distància. Els ulls clucs, els cabells de cotó fluix flotant amb la brisa gairebé imperceptible de l’aire condicionat del mercat municipal, la teva panxa pujant i baixar a ritme de somni. La teva mare volia mig quilo de llom de porc, tallat ben finet, tres botifarres de sang, d’aquelles tan bones que em porten des de la Plana, dos-cents grams de carn picada de vedella per fer pilotilles, una bossa de pa sec per tirar a la sopa torrada. Les meves mans servien els encàrrecs de nord mentre de cua d’ull no em perdia cap dels teus moviments. He donat conversa a la teva mare, m’he entretingut a donar-li el canvi, he empaquetat i reempaquetat la comanda fins a quatre vegades abans de posar la carn sobre la vitrina de vidre. La teva mare m’ha dit adéu, pels dos, i se n’ha anat atrafegada. No t’ha mirat ni un sol cop. I de primer?

Són les 15:15, encara dino. He tancat tardíssim. Què ho deu fer?

 

 

 

[Musa 124: Tanquem la penúltima setmana de juliol amb un relat juganer, inspirat per la proposta de la Montse Galera: «Són les 15:15, encara dino. He tancat la botiga tardissim. Què ho deu fer?». La imatge que acompanya el text es titula «Strawberry Sauce» i és de quattrostagioni compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa! Amb quina opció et quedes? 😉]