20151209-200_muses-Imatge_mercat_especies_Rosa_Floral-Text_Tres_bruixes_savies_Tere_SM

[Musa 193] Tres bruixes sàvies

20151209-200_muses-Imatge_mercat_especies_Rosa_Floral-Text_Tres_bruixes_savies_Tere_SM

 

Diuen que en país llunyà, en un mercat recòndit, s’amaguen tres dones que venen tots els colors del món. Són bruixes, bruixes sàvies, bruixes bones si estan de bones. Camuflades entre les persones que transiten entre les paredes, les tres dones, vestides amb camises de blau turquesa, ofereixen la seva mercaderia assegudes al terra amb les cames encreuades, envoltades de cistells i coves plens de verdures d’attrezzo, encisant els compradors amb somriures irisats plens de reflexos de perles de lluna.

Al qui té el cor trencat, li venen verd esperança. Al qui busca parella, li regalen taronja a meitats. Als qui s’hi acosten amb aires de guerra, els venen blanc de bandera. Als qui busquen el que no tenen, plata mirall.

Diuen que s’amaguen perquè les tenebres les temen, perquè si fos per elles el món seria blanc pur. Si elles governessin, fins les ombres més negres desapareixerien en l’oblit, el món perdria l’equilibri, s’esborraria en el no res,… I per això les tres dones s’amaguen.

Tres bruixes. Tres bruixes sàvies. Tres bruixes bones… Si estan de bones.

 

 

 

[Musa 193: Benvinguts a l’equador d’aquesta setmana plena de festius… O hauria de dir dilluns? (hehe) Relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de la Rosa #Floral, juntament amb les paraules «terra, persones, lluna, verdures». Moltes gràcies per participar en el projecte, musa!]

20151009-200_muses-Imatge_Zarzamora_Silvestre_Nicolas_CC2.0_Attribution-Text_Qui_et_curara_Tere_SM

[Musa 150] Qui et curarà?

20151009-200_muses-Imatge_Zarzamora_Silvestre_Nicolas_CC2.0_Attribution-Text_Qui_et_curara_Tere_SM

 

Jo sé
però tu no saps
que els draps impregnats de fum de flor de saüc
col·locats damunt del pit durant la vetlla
són el millor remei pels refredats.

Jo sé
però tu no saps
que per mitigar els sangtraïts i el dolor dels cops rebuts
res més eficaç que els cataplasmes de sal
subjectats sobre els blaus.

Jo sé
però tu no saps
que per apaivagar les molèsties de la mala setmana
les infusions de sàlvia, comí i romaní
són remei de bon pensant.

Jo sé
però tu no saps
que el meu cos de remeiera incinerat a la foguera no et farà més savi
que res fa més por que allò que la ignorància ens oculta
que la pròxima vegada que prenguis mal…

Qui et curarà?

 

 

[Musa 150: Arribo a un número rodó: ja només falten cinquanta textos per finalitzar el projecte de les «200 muses»! L’últim text de la setmana és un poema inspirat per la proposta de la @JED_Eva: «No et donaré una llista de paraules, ni una imatge, però sí una petició o idea, com li vulguis dir, et proposo un relat per netejar el bon nom de les bruixes remeieres condemnades a llarg de la història per usar la natura per guarir. L’acceptes?». Repte acceptat! Els remeis que es detallen en els versos han estat extrets del document publicat per l’Ajuntament de Viladecans «El veïnat de la meva infantesa. Records d’en Manel Sunyer Mas». La imatge que acompanya el text es titula «Zarzamora Silvestre» i és de Nicolas compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Molt bon cap de setmana, musa!]

20150423-200_muses-Imatge_fairy_dust_khrawlings_CC2.0_Attribution-Text_Les_quatre_bruixetes_Tere_SM

[Musa 61] Les quatre bruixetes

20150423-200_muses-Imatge_fairy_dust_khrawlings_CC2.0_Attribution-Text_Les_quatre_bruixetes_Tere_SM

 

Aquesta història que us contaré va passar fa molt i molt de temps, quan les granotes encara tenien pèl, en un regne situat en el cim de la muntanya més alta de la fi del món.

En aquell regne hi vivien quatre bruixes bones: la Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia. Eren quatre bruixetes petites com un anís, i despertes com una centella, que vivien totes juntes en un forat que hi havia en el tronc del pi més vell d’aquell regne.

Es passaven el dia jugant i menjant ous de xocolata. Jugaven a fer-se invisibles, cavalcaven cavalls per l’aire i feien la migdia estirades en núvols de cotó fluix.

Un dia, el rei i la reina del regne les van venir a buscar. Estaven molt i molt tristos i no paraven de plorar.

— Ens heu d’ajudar! — els van suplicar —. Una bruixa dolenta ha convertit la nostra filla en un drac!

— És clar que us ajudarem! — va respondre l’Antonella.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van posar-se la capa de viatjar, van agafar les seves escombres diminutes de la mida d’un escuradents i van volar cap al castell.

Quan van arribar al castell, van veure de seguida un drac enorme que encerclava la ciutat amb la seva cua i plorava sense consol. Era tan gran, i plorava tant, que a la gent del castell els semblava que plovia a bots i barrals.

— Ets la princesa? — va preguntar la Sere.

— Sí — va somicar la princesa —, però una bruixa dolenta m’ha convertit en un drac.

— No et preocupis, princesa, no ploris més… Nosaltres t’ajudarem — va assegurar la Sofia amanyagant-li la cara amb les seves mans diminutes.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van tornar a pujar a les seves escombres. Vola que volaràs, van arribar fins a la cova a on vivia la bruixa dolenta. Era una cova estreta i fosca, humida i freda, però les quatre bruixetes eren molt i molt valentes i no sabien què era la por. Van fer un encanteri de llum que va il·luminar les seves varetes i van entrar a la cova.

— Què voleu vosaltres quatre? — els va preguntar la bruixa dolenta quan les va veure.

— Volem que desfacis l’encanteri — va respondre l’Elia —. Volem que tornis a convertir la princesa en una noia!

La bruixa dolenta va fer una ganyota amb el seu nas punxegut recobert de berrugues i se’n va riure burleta.

— Qui m’hi obligarà? Vosaltres quatre? Sou petites com mosquits! No podeu fer-me res!

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia es van mirar entre elles amb un somriure murri. Es van picar l’ullet i es van fer invisibles. Van volar cap a la bruixa dolenta i van començar a fer-li pessigolles per tot arreu. La Sere es va ficar entre els cabells i va bufar-li el clatell. L’Antonella va començar a fer-li pessigolles al voltant del coll. L’Elia es va ficar entre els forats del vestit per fer-li pessigolles a sota l’aixella. I la Sofia va volar cap a la panxa per fer-li pessigolles a dins del melic.

— Prou! Prou! — va suplicar la bruixa dolenta, rodolant d’una banda a l’altra de la cova sense poder parar de riure —. Vosaltres guanyeu! Vosaltres guanyeu! Pareu! Si us plau, pareu! Tornaré a convertir la princesa en una noia!

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia es van allunyar i la bruixa dolenta va poder parar de riure. La bruixa dolenta es va posar dreta, va caminar fins a l’armari a on guardava tots els seus encanteris i els va donar un petit flascó de vidre que estava ple de pols de fada de color rosa.

— Tireu tres pessics de pols a sobre de la princesa i tornarà a ser una noia — els va dir.

Les quatre bruixetes van agafar el flascó i van volar cap al castell. Van tirar tres pessics de pols de fada a la princesa i el drac es va començar a fer petit, petit i més petit, fins que va tornar a ser una noia. La princesa va fer un crit d’alegria i va córrer a abraçar els seus pares.

— Moltes gràcies per la vostra ajuda, bruixetes — els va dir el rei.

— Mai no oblidarem el què heu fet per nosaltres — els va prometre la reina.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van somriure satisfetes, van pujar a les seves escombres i van tornar volant cap a casa. Quan van arribar al forat que hi havia en el tronc del pi més vell del regne estaven tan i tan cansades que, només d’estirar-se damunt del llit, van quedar-se adormides com un soc.

I vet aquí on gos, i vet aquí un gat, tot això és tan veritat com que la rondalla s’ha acabat.

 

[Musa 61: Relat inspirat per la proposta de la Sofia Saz: un conte a on aparegués un drac, una princesa, un castell i les seves amigues Sere, Elia i Antonella. La imatge que acompanya el text es titula «fairy dust» i és de khrawlings compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150324-200_muses-Imatge_Water_droplet_Shan_Sheehan_CC2.0_Attribution-Text_Per_tota_l_eternitat_Tere_SM

[Musa 45] Per tota l’eternitat

20150324-200_muses-Imatge_Water_droplet_Shan_Sheehan_CC2.0_Attribution-Text_Per_tota_l_eternitat_Tere_SM

 

Eternament jove! Us ho imagineu?!

L’únic que em calia era beure’m aquell beuratge que tenia entre les mans!

Què hauríeu fet vosaltres?!

Hauríeu dit que no?

Hauríeu agafat el flascó i l’hauríeu llençat contra el terra amb fúria perquè es trenqués en mil bocins?

No…

No!

Us l’hauríeu begut amb delit fins l’última gota! No us hauríeu malfiat del color blau elèctric del líquid, ni del solatge d’arena negre, ni de la dona d’ungles llargues que us l’havia venut, ni de la seva berruga violeta, ni dels seus llavis arrugats, ni del seu orfenat ple de nadons.

Hauríeu fet el mateix que jo, el mateix…

I tampoc no us hauríeu preocupat en sentir-vos de cop com un somnàmbul, ni en notar com quèieu sobre les rajoles de pedra com un soc, ni en sentir un foc infernal recórrer-vos la sang mentre la vostra gola s’omplia de xiscles.

No…

Hauríeu pensat que tot formava part del procés, que deturar el temps i treure’s de sobre un grapat d’anys bé valia la pena de passar per aquell mal tràngol.

Hauríeu confiat, com jo…

I com jo hauríeu acabat reconvertits en un nadó de bolquers, atrapats, per tota l’eternitat, en aquest bressol.

 

[Musa 45: Relat inspirat per participar en la cinquena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «l’elixir de l’eterna joventut», paraula obligatòria «somnàmbul», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Water droplet» i és de Shan Sheehan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]