Dimarts de fum

20160209-Dimarts-Imatge_pen_ink_and_copybook_liz_west_CC2.0_Attribution-Text_Dimarts_de_fum_Teresa_Saborit

 

Els de Barna són estranys fins i tot quan se’ls cala foc. A Gurb diem: «Auxili! Foc! Foc! Foc!». Ells s’han passat tot el matí cridant: «Fum! Fum! Fum!». Quan m’he despertat amb la crònica de la Mònica Terribas, he hagut de mirar dues vegades el calendari per comprovar que no érem vint-i-cinc de desembre (una per a mi i l’altra per a la meva neurona, que aquella hora encara continuava mig adormida).

Moltes gràcies!

Moltes gràcies per les fantàstiques propostes que m’heu enviat durant tota la setmana. No cal que us ho repeteixi perquè ja ho sabeu, per tant… Què dieu? Que sí cal que us ho repeteixi? Ai, com sou… D’acord… Perquè sou vosaltres…

Sou genials, petits lectors! («Petits» perquè accepteu llegir una petita escriptora com jo: un dia m’haureu d’explicar com he aconseguit que gent tan meravellosa com vosaltres llegeixi les meves petites paraules.)

Agafo un dels temes que m’heu enviat. En concret, recupero la proposta de la Glòria Calafell: «dones escriptores».

Quin gran tema!

En primer lloc hauria d’aclarir que si el tema hagués estat «homes escriptors» hauria tingut un problema. ¿Si ja no sé què és ser una «dona» escriptora, com hauria pogut parlar sobre què se sent sent un «home» escriptor? Els homes tenen els mateixos problemes que les dones a l’hora d’escriure? També dubten davant de l’ela geminada de «tranquil·la»? També es confonen amb el gènere dels «senyals»? ¿També es planten davant de la prestatgeria i reflexionen durant hores sobre el motiu pel qual el diccionari és masculí i en canvi l’enciclopèdia és femenina?

Misteris a banda, no sé si seria millor començar parlant del tema de ser dona o del tema de ser escriptora. ¿Què va ser abans, l’ésser humà o la necessitat compulsiva de gargotejar paraules sobre una superfície blanca? He escollit a consciència la paraula «superfície». ¿O potser és que jo sóc l’única que quan era petita escrivia a les parets amb els plastidecors de l’escola?

(Pel què més vulgueu, no digueu que era l’única. Fa anys que vaig convèncer la meva mare que «allò» venia incorporat en el pack «filla escriptora» i que, en cap cas, era culpa meva: en tot cas era culpa seva per no haver encarregat el pack «filla jardinera».)

Potser no cal començar ni pel fet de ser dona ni pel fet de ser escriptora: és impossible destriar què va ser primer quan els dos actes es van produir de forma simultània. Almenys així és com va ser en el meu cas: la meva mare jura i perjura que jo vaig néixer escrivint.

(Sí, sí, la mateixa mare del paràgraf anterior: la que no s’ha d’assabentar sota cap concepte que no tots els escriptors es passen la infància gargotejant paraules a les parets.)

Parlar de dones escriptores és parlar d’humanitat, és parlar d’éssers amb les ments plenes de somnis que no dubten a tacar-se les mans de tinta per fer-los realitat, és parlar de persones lluitadores que no poden no escriure igual que no poden no respirar.

És parlar d’amigues i muses. És parlar d’autores com la Maria Escalas (que acaba de publicar la seva primera novel·la «Abans que el teu record torni cendra»), com la Cristina García (que el 2014 va guanyar el 23è Premi Literari Ciutat de Badalona de Narrativa i el 27è Premi Literari Països Catalans-Solstici d’Estiu amb el seu primer recull de contes «Silenci a taula»), com la Sílvia Jané (que ha tingut la gosadia i la valentia de no deixar-se atemorir per la crisi i embarcar-se en la publicació de «Les esquerdes del silenci»), com l’Eva Arnal (amb qui m’uneix la fotografia d’un bolet que a mi em va inspirar una musa i que a ella la va portar a publicar «L’ombra de les formigues») o com la Sílvia Romero (escriptora tot terreny, amb quatre novel·les publicades i un llistat interminable de premis, que aquest juny serà l’escriptora convidada de la V Trobada de Clubs de Lectura de l’Alt Penedès i el Garraf).

Dones escriptores, homes escriptors… Éssers humans amb el virus de la lletra a la sang. Digueu-m’ho vosaltres: quina és la diferència? Potser no fem servir les mateixes paraules i els mateixos signes de puntuació? Potser no som tots iguals i al mateix únics? Potser no compartim tots el mateix anhel?

Feliç dimarts, petits lectors!

 

 

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «pen, ink, and copybook» i és de liz west compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *