Ens vam creure que els somnis eren possibles, que el món es regia per normes racionals, que qualsevol esperança era fundada i que teníem el triomf a l’abast de la mà.

Va ser una catarsi col·lectiva. Milions de persones remant alhora i en la mateixa direcció, rere cants de sirena que ens repetien que allò que havíem cregut de petits (allò que de grans havíem deixat de creure) en realitat havia estat sempre l’única creença possible.

I l’aire de sobte es va fer més pur, esvaïda la impotència que durant anys ens havia corsecat l’ànima sense ni tan sols ser conscients de la profunditat de la ferida. I els pulmons es van eixamplar, animats per la seguretat que sí (aquell cop SÍ!) la nau navegava amb timó segur fins al seu destí final i que no hi hauria ni tempesta ni onatge capaç d’abatre-la. I que nosaltres hi estàvem contribuint, amb les nostres mans, que érem part de les veles i del fuselatge i fins i tot del vent que feia que el vaixell travessés la mar com una fletxa.

La mar. Aquella massa immensa d’aigua, tants cops albirada amb temor des de la costa, i que llavors era amiga. I no hi havia ni taurons ni dofins traïdors, sols llenguados i lluços i alguna orada. I al cel no hi havia ni un sol núvol: un cel d’atzur i un sol sense cap màcula. I un oratge amable, sembrant somriures en cada rostre.

I aquell inici de tardor es va veure transmutat en primavera, en llavors renaixent en cada pam de terra fèrtil com les plantes del desert que poden esperar dècades enterrades sota la sorra, fins que una pluja miraculosa les desperta de la letargia i s’apressen a germinar i florir en un sol dia, sabedores que la bonança és un somni de curta durada. Però a nosaltres ningú no ens en va parlar, de les plantes del desert, ni de la seva vida efímera. Tant de bo algú ho hagués fet (…).

«Si tu tens la pilota»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/si-tu-tens-la-pilota