Tot poder comporta una gran responsabilitat.

«Diuen, diuen, diuen… Diuen que anem per mal borràs, que els extremismes pugen, que les noves generacions tenen la capacitat d’atenció d’un peix pallasso i que el canvi climàtic ens devorarà a tots.

Diuen que tothom és egoista, que la democràcia és un conte de fades que no ha existit mai, que la intel·ligència artificial acabarà amb l’ànima humana i que els anhels d’homes i dones són cada cop més irreconciliables.

Diuen que ja hem perdut totes les batalles, que al català li queden dos telediaris, que estem abocats a un futur sense criatures i que l’únic que ens resta és submergir-nos en l’oblit infinit de les xarxes socials fins que tot faci un pet com un aglà.

Però et despertes com cada matí i mires a l’horitzó i et quedes embadalit, durant uns segons, per la visió del sol naixent: emergint de nou, com cada albada, embolcallat amb un mantell de foc per dissipar les tenebres de la nit.

I els “diuen, diuen, diuen…” que fa dies que t’oprimeixen el pit es converteixen en una cacofonia insignificant davant de la magnificència del món.

I mirats en perspectiva, tots els “diuen, diuen, diuen…” diuen el mateix: que et rendeixis, que ets massa poca cosa per plantar cara; que tot fa molta por i que només “ells” tenen la solució.

Uns “ells” tan diminuts com tu i com jo, però que criden més i es posen alces a les sabates per semblar més alts i inflen el pit com galls dindi en època d’aparellament perquè al final creguis que només “ells” tenen dret a parlar per boca de tots.

Uns “ells” sense nom, sempre movent els fils entre bambolines com titellaires experts: hipòcrites que pensen “X”, diuen “Y” i fan “Z”; sempre amb una marioneta a la recambra a qui llançar a la foguera si alguna de les estratègies falla.

Uns “ells” que no serien ningú sense un “nosaltres” adormits […].»

«S’ha acabat el bròquil»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/sha-acabat-el-broquil