20151215-200_muses-Message_on_a_bottle_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Botella_de_desitjos_Tere_SM

[Musa 197] Botella de desitjos

20151215-200_muses-Message_on_a_bottle_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Botella_de_desitjos_Tere_SM

 

Si no saps el què busco encara
si no saps el què busques tu…
Si no saps mirar-me a la cara
si no saps el què has perdut…

 

Només veig la llum de l’albada
estrellant-se en els porticons.
Només sento l’oreig d’onada
regirada mil rebolcons.

Ta abraçada sols jo demano
en destí l’origen refer
quatre mans tocant el piano
tinta eterna sobre paper.

El mirall torni a ser sols un
la frontera deixi de ser
a l’Aràbia es perdi el simun
es desfaci l’immund vesper.

Es remou sens moure’s de lloc
en silenci em conhorta el mar
sols suplico rencendre el foc
sols suplico tornar a la llar.

 

Si no saps el què busco encara
si no saps el què busques tu
si no saps mirar-me a la cara…
Si no saps el què has perdut.

 

 
[Musa 197: Dimarts de compte enrere: ja només queden quatre textos per arribar a les dues-centes muses! 😉 Poema inspirat per la proposta de la Mireia Rubio: «Frontera, mar, abraçada, tinta, origen». La imatge que acompanya el text es titula «Message on a bottle» i és de brett jordan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per acceptar fer de musa!]

20150407-200_muses-Imatge_Rose_Orange_Palepale_I_jeici1_CC2.0_Attribution-Text_Vols_que_compti_Tere_SM

[Musa 49] Vols que compti?

20150407-200_muses-Imatge_Rose_Orange_Palepale_I_jeici1_CC2.0_Attribution-Text_Vols_que_compti_Tere_SM

 

Vols que compti
aquesta nit?
Vols que compti
entre murmuris
tan sols
per a tu i per a mi?

 

Un, dos, tres… Vint.
Vint dits marcant el ritme
amb tacte de seda
amb tambors de guerra.
Vint dits cercant l’impossible
en costes mil cops perfilades.
Vint dits… Pell amb pell…

 

Els sents?

 

Quatre mans
jugant
a l’amagada
entre els llençols
sota els coixins
entre sospirs
sota la nit…

 

Les veus?

 

Dues boques assedegades
veient-se sense beure’s
bevent-se sense veure’s.
Dues boques carmesí
que han perdut la parla
han oblidat el viure
i sols volen més i més i més i…

 

Un bes…

 

Murmures…

 

…«Prou paraules».

 

Silenci.

 

 

 

[Musa 49: Relat inspirat per participar a la sisena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «Càlculs (o calcular)», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Rose Orange Palepale I» i és de jeici1 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150320-200_muses-Imatge_Sea_urchin_fabiomarcio_CC2.0_Attribution-Text_Te_n_recordes_Tere_SM

[Musa 43] Te’n recordes?

20150320-200_muses-Imatge_Sea_urchin_fabiomarcio_CC2.0_Attribution-Text_Te_n_recordes_Tere_SM

 

Te’n recordes? Te’n recordes de quan em venies a buscar a l’escola i fèiem marrada per anar a jugar una estona al parc sense que ningú no ho sabés? Quan era petit, eres la traficant dels moments robats, la fada bona que tot ho feia possible.

Vas ser tu qui em va portar a conèixer el mar, la qui em va animar a tocar les onades blaves amb la punta dels dits, la qui em va fer caminar per primera vegada sobre una sorra que cremava com el foc, la qui em va alertar dels eriçons traïdors que s’amagaven entre les roques. Vas ser tu qui em va explicar per primera vegada que al fons de l’oceà, més enllà dels vaixells que es retallaven en l’horitzó, hi havia una màquina de fer sal que treballava nit i dia, nit i dia, nit dia, una màquina capaç d’acomplir qualsevol desig, una màquina per la qual tots els pirates del món sospiraven, malgrat els seus tresors plens de joies.

Vas ser tu qui em va recomanar que, si volia impressionar la Marta en la nostra primera cita, el millor que podia fer era un sopar a casa, els dos sols, amb espelmes i cava i maduixes de postres. Vas ser tu la qui em va animar a demanar-li que es casés amb mi i em vas regalar per l’ocasió l’anell que l’avi t’havia donat tants anys abans. Vas ser tu qui em va eixugar les llàgrimes quan vaig sortir al passadís de l’hospital amb el meu primer fill en braços, embolicat amb una tovallola blanca que en feia tres com ell.

Te’n recordes? Em col·loco al teu davant, t’obligo a mirar-me sense veure’m. Els teus ulls em diuen que no, que no se’n recorden, i les meves parpelles s’omplen de llàgrimes.

Avui sóc jo qui voldria poder-me convertir en una fada bona capaç de fer realitat qualsevol desig, qui voldria ser prou valent com per endinsar-me en les profunditats del mar per trobar la màquina que fa sal, nit i dia, nit i dia, nit i dia, qui voldria poder donar-te un anell màgic que et guiés entre les ombres i t’indiqués el camí de retorn. Però no sóc res de tot això, ni tinc res del què voldria, i com a únic remei possible, sols sóc capaç d’abraçar-te. I tu somrius com a resposta. I m’abraces. Però no m’abraces a mi. Però no em somrius a mi.

I no te’n recordes.

 

[Musa 43: Relat inspirat per la proposta de la Imma Molist: «onada, roca, traficant, sopar, cava i joies». La imatge que acompanya el text es titula «Sea urchin» i és de fabiomarcio compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]