Com una nena davant l’aparador d’una botiga de joguines, et descobreixes embadalida davant del número rodó. T’atrapen les seves formes sinuoses, els zeros per tres cops repetits, el sis que et mira altiu per sobre de l’espatlla… L’espies de cua d’ull. Voldries acostar-t’hi, però no t’hi atreveixes.
«Què pensarà de mi? — et preguntes —. Ell és tant i jo sóc tant… Tant… Tan poc.»
No et cal mirar-te al mirall per reproduir de memòria el teu perfil esprimatxat, la teva ànima sempre negre, el teu… «Punt»… Allà, perdut, sempre caigut, sempre arrossegant-se sota els teus peus. Potser sense ell seria una altra cosa. Tu sola potser encara tindries alguna oportunitat, series esvelta i decidida, però amb… Amb «ell»… Qui vols que se t’acosti?
Sempre crits! Sempre crits i crits i més crits! Sempre multiplicada de forma redundant al final de frases exclamatives!! Tant els costa d’entendre que tu sola ets més que suficient suficient?!!!!
Només els adolescents, alguns, encara et busquen per iniciar diàlegs amables («Ei, tu! Com han anat les vacances?»). Només els infants et tenyeixen de sorpresa («Oh!»). Els adults només se’n recorden de tu per donar ordres («A la taula no es whatsappeja!») i els vells només t’utilitzen per remugar («Si sabéssiu tot el que jo vaig haver de patir perquè vosaltres poguéssiu viure com marquesos…!»)
— Hola.
Estaves tan capficada en el teu monòleg interior que el cor et fa un bot. No t’has adonat dels passos que se t’acostaven i de sobte et trobes cara a cara amb el 6.000 que fa hores que t’ha robat l’enteniment.
— Ho… Hola! — encertes a respondre.
I automàticament comences a maleir-te. «I ara… Per què quequeges?! Pensarà que ets una inútil!»
— Sóc nou — respon el 6.000 aliè al teu soliloqui —. Encara no conec res ni ningú. T’importaria ensenyar-me una mica tot això?
Per un instant et quedes muda. «Jo… Muda?»
— Encantada! — exclames agafant-te amb decisió al braç de l’últim zero —. Benvingut! No podries haver trobat millor guia! T’ho ensenyaré tot, tot i tot!
— Com et dius?
— Exclamació!
— Encantat, jo sóc un número rodó: crec que serem grans amics.
I somriu. Et somriu a tu. I ara sí, aquest com sí… Et quedes definitivament sense paraules.
[Musa 47: Relat inspirat per la proposta de @petitscontes_: «et recomano que t’inspiris amb el blog: http://www.saltembenamunt.blogspot.com». Després de navegar una estona pel blog de l’Emma Pérez, he decidit inspirar-me amb l’entrada publicada el 26 de març del 2015: «6000 gràcies!». La imatge que acompanya el text es titula «new life a new beginning» i és de Adriënne compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]
