20151211-200_muses-Imatge_maquina_escriure_BooPootea-Text_Maquina_feta_d_anima_Tere_SM

[Musa 195] Màquina feta d’ànima

20151211-200_muses-Imatge_maquina_escriure_BooPootea-Text_Maquina_feta_d_anima_Tere_SM

 

Les lletres repiquen contra el cautxú, deixen l’empremta de la seva grafia sobre el blanc immaculat, avancen en línia recta com un cos d’infanteria ben entrenat.

Màquina d’escriure. Màquina de somnis. Màquina del temps. Màquina feta d’ànima. El món no existiria si no fos per les històries que brollen d’entre les teves tecles.

Sense mots no existiria el passat, ni el futur. No existiria l’Ulisses d’Homer, ni el de Joyce. No existirien Romeu i Julieta ni l’Aneguet Lleig. No existiria el descobriment de l’àtom, ni els whatsapps que els amants s’envien des d’una punta a l’altra del globus terraqüi.

Els somnis eteris es materialitzen en frases plenes de sentit, els impossibles es transformen en solucions plenes d’optimisme factibles de ser portades a la pràctica. Els adéus es converteixen en arreveures mil cops rellegits, els que ja no hi són reviuen per murmurar-nos paraules de consol a cau d’orella que ens omplen les galtes de llàgrimes.

Màquina d’escriure… Massa cor, per tan poca màquina.

 

 
[Musa 195: Acomiadem la segona setmana de desembre amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de BooProotea, juntament amb les paraules: «Màquina d’Escriure, Optimisme, Món, Brollar, Transformar, Solucions». Moltes gràcies per la inspiració… I molt bon cap de setmana! La setmana que ve: última setmana de les 200 muses :D]

20150602-200_muses-Imatge_Old_Love_Katelyn_Kenderdine_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_d_anima_Tere_SM

[Musa 87] Paraules d’ànima

20150602-200_muses-Imatge_Old_Love_Katelyn_Kenderdine_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_d_anima_Tere_SM

 

La mà que aguanta la ploma no és la teva mà, el cor que batega sobre la pàgina que els mots acullen no és el teu cor. Ho sents? El bolígraf s’uneix amb el foli en una dansa ancestral mil cops repetida i la tinta s’escampa sobre el paper perfilant formes sinuoses que la teva raó no comprèn. Ignores d’on sorgeixen les paraules que es desdibuixen davant dels teus ulls com si un diamon juganer te les xiuxiuegés a cau d’orella, ignores d’on neixen les històries que la teva ànima aboca sobre el full en blanc com si li anés la vida. Només saps que escrius.

Només saps
que no pots
no fer-ho.

 
 
 
[Musa 87: Relat inspirat per participar en la desena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «artista», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Old Love» i és de Katelyn Kenderdine compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150305-200_muses-Imatge_Gives_Ya_The_Big_Eye_Randen _Pederson_CC2.0_Attribution-Text_Alexandre_Tere_SM

[Musa 32] Alexandre

20150305-200_muses-Imatge_Gives_Ya_The_Big_Eye_Randen _Pederson_CC2.0_Attribution-Text_Alexandre_Tere_SM

 

L’Alexandre era un nen normal. Un nen de quatre anys normal. Un nen de quatre anys normal que quan caminava pel carrer, agafat amb tendresa de la mà de la seva mare, amb la mà que li quedava lliure assenyalava tot el que li passava per davant amb el front arrugat d’incomprensió. «Per què els núvols floten en el cel?» «Per què els gossos van despullats?» «Per què tenim ungles a les puntes dels dits?»

L’Alexandre era un nen normal. Un nen una mica rodanxó normal. Un nen una mica rodanxó normal que, quan es trobava amb l’encontre d’un dels seus amics, es deixava anar de la mà de la seva mare i corria rebent en la seva direcció, plogués o nevés, ventés o fes sol. «Alex, torna aquí! No pots travessar el carrer tot sol! Encara t’aixafarà un cavall!»

L’Alexandre era un nen normal. Un nen que vivia en un castell normal. Un nen que vivia en un castell normal en una època a on la majoria de nens dormien en un llit al costat de la porta, en habitacions a on hi havia deu llits més, en un país que seria conegut com a bressol de la humanitat i que segles més tard cauria ferit per l’embat d’enemics ferotges.

L’Alexandre era un nen normal. Era un nen tan normal que, quan es va fer gran, sols li van poder posar com a sobrenom… Alexandre el Gran.

 

[Musa 32: Relat inspirat per la proposta de la Montse Clua: «tendresa, encontre, incomprensió, embat, Alexandre». La imatge que acompanya el text es titula «Gives Ya The Big Eye» i és de Randen Pederson compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]