20150326-200_muses-Imatge_new_life_a_new_beginning_Adrienne_CC2.0_Attribution-Text_6000_Tere_SM

[Musa 47] 6000!

20150326-200_muses-Imatge_new_life_a_new_beginning_Adrienne_CC2.0_Attribution-Text_6000_Tere_SM

 

Com una nena davant l’aparador d’una botiga de joguines, et descobreixes embadalida davant del número rodó. T’atrapen les seves formes sinuoses, els zeros per tres cops repetits, el sis que et mira altiu per sobre de l’espatlla… L’espies de cua d’ull. Voldries acostar-t’hi, però no t’hi atreveixes.

«Què pensarà de mi? — et preguntes —. Ell és tant i jo sóc tant… Tant… Tan poc.»

No et cal mirar-te al mirall per reproduir de memòria el teu perfil esprimatxat, la teva ànima sempre negre, el teu… «Punt»… Allà, perdut, sempre caigut, sempre arrossegant-se sota els teus peus. Potser sense ell seria una altra cosa. Tu sola potser encara tindries alguna oportunitat, series esvelta i decidida, però amb… Amb «ell»… Qui vols que se t’acosti?

Sempre crits! Sempre crits i crits i més crits! Sempre multiplicada de forma redundant al final de frases exclamatives!! Tant els costa d’entendre que tu sola ets més que suficient suficient?!!!!

Només els adolescents, alguns, encara et busquen per iniciar diàlegs amables («Ei, tu! Com han anat les vacances?»). Només els infants et tenyeixen de sorpresa («Oh!»). Els adults només se’n recorden de tu per donar ordres («A la taula no es whatsappeja!») i els vells només t’utilitzen per remugar («Si sabéssiu tot el que jo vaig haver de patir perquè vosaltres poguéssiu viure com marquesos…!»)

— Hola.

Estaves tan capficada en el teu monòleg interior que el cor et fa un bot. No t’has adonat dels passos que se t’acostaven i de sobte et trobes cara a cara amb el 6.000 que fa hores que t’ha robat l’enteniment.

— Ho… Hola! — encertes a respondre.

I automàticament comences a maleir-te. «I ara… Per què quequeges?! Pensarà que ets una inútil!»

— Sóc nou — respon el 6.000 aliè al teu soliloqui —. Encara no conec res ni ningú. T’importaria ensenyar-me una mica tot això?

Per un instant et quedes muda. «Jo… Muda?»

— Encantada! — exclames agafant-te amb decisió al braç de l’últim zero —. Benvingut! No podries haver trobat millor guia! T’ho ensenyaré tot, tot i tot!

— Com et dius?

— Exclamació!

— Encantat, jo sóc un número rodó: crec que serem grans amics.

I somriu. Et somriu a tu. I ara sí, aquest com sí… Et quedes definitivament sense paraules.

 
[Musa 47: Relat inspirat per la proposta de @petitscontes_: «et recomano que t’inspiris amb el blog: http://www.saltembenamunt.blogspot.com». Després de navegar una estona pel blog de l’Emma Pérez, he decidit inspirar-me amb l’entrada publicada el 26 de març del 2015: «6000 gràcies!». La imatge que acompanya el text es titula «new life a new beginning» i és de Adriënne compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150312-200_muses-Imatge_ufa_mirror_Bolshakov_CC2.0_Attribution-Text_Princeses_de_ciutat_Tere_SM

[Musa 37] Princeses de ciutat

20150312-200_muses-Imatge_ufa_mirror_Bolshakov_CC2.0_Attribution-Text_Princeses_de_ciutat_Tere_SM

 

El sol entra per la finestra com si fóssim a ple estiu i el mirall em retorna el reflex d’una persona que no sóc jo. La cabellera m’arriba fins a la cintura, els ullals em sobresurten dels llavis, els ulls injectats de sang amb reflexos daurats, el nas de llop, les orelles punxegudes, els dits de les mans acabats amb ungles afilades capaces d’esbudellar un garrí en mil·lèsimes de segon,… No sóc jo! Aquesta no sóc jo!

M’aparto del mirall i m’assec davant de l’esmorzar. Queixalo la cuixa de pollastre amb una mà mentre amb l’altra passo les pàgines de la revista amb un avançament dels vestits de bany que es portaran aquesta temporada. La meva mirada queda congelada en les pàgines centrals. El cos de la sirena es perfila sobre les ones de l’oceà com una aparició divina enmig dels gratacels d’una gran ciutat. Els braços esvelts, la cintura d’abella, la mirada clara. La cua li brilla amb tonalitats irisades que creen petits arcs de sant Martí sobre els núvols. Els cabells ondulats juguen a ocultar-li les sines. Un somriure trapella se li escapa dels llavis mentre es mira amb picardia la càmera… Aquesta sóc jo! Aquesta sí sóc jo!

— Encara no has acabat d’esmorzar? — la mare entra al menjador i amb mira amb mala cara —. Si no t’afanyes, tornaràs a fer tard a la universitat.

Deixo la revista, clavo una segona queixalada a la cuixa de pollastre i li responc amb un gruny.

— Senyoreta, val més que vigili el seu llenguatge, no permetré que es comporti com son pare! Amb un ogre a la família en tinc més que suficient.

— Com vols que em comporti, si no? — li replico omplint-me la boca amb el que queda de cuixa, ossos i tot —. Sóc la filla de la Bèstia.

La mare es posa les mans a la cintura i arruga el front.

— Què vol dir que ets «la filla de la Bèstia»?

— Per què no et podies casar amb el Príncep Blau?! — exploto aixecant-me de la cadira —. Mira’m! Sóc un monstre! Mira’t! Eres la princesa més bella del regne! Si haguessis fet com l’Ariel, ara jo també seria una sirena! Per què, mare? Per què?!

— Perquè l’estimo.

I em somriu. La meva mare sempre ho arregla tot amb un somriure. Em somriu, se m’acosta i m’abraça. El meu nas de llop s’embriaga amb el seu perfum de roses i li torno l’abraçada vigilant de no trencar-li l’esquena amb la meva força animal. Els ulls de fera se m’omplen d’aigua.

— En Jan sense por m’ha deixat per la Blancaneus… — somico amb el nas perdut entre els seus cabells.

— Aquell arrogant no t’arribava ni a la sola de la sabata.

— Si no ell… Qui? Mare, qui s’atrevirà estar amb mi? No m’estimarà mai ningú…

— Jo t’estimo.

— Tu no comptes.

— I el teu pare t’estima. I els teus germans. I l’àvia que viu al bosc. I l’àvia que viu a l’últim pis de l’Empire State amb en King Kong.

— Ells tampoc no compten. Són la meva família.

— Ells són els únics que compten. Nosaltres sabem qui ets en realitat. Nosaltres sabem qui s’amaga sota d’aquesta aparença monstruosa. El qui no sàpiga veure-ho… Què ens importa?

Abraço la meva mare amb una mica més de força. De cua d’ull, el mirall em retorna el reflex de dues princeses abraçades amb un somriure idiota els llavis: la més jove seria preciosa si no tingués els ulls plens de llàgrimes.

 

[Musa 37: Relat inspirat per la proposta de la Gemma Serra: «Descobreix-te i descobreix #coneixement». La imatge que acompanya el text es titula «ufa: mirror» i és de Bolshakov compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150224-200_muses-Imatge_Heart_Shaped_Hole_ Steven_Depolo_CC2.0_Attribution-Text_Mal_versat_Tere_SM

[Musa 25] Mal versat

20150224-200_muses-Imatge_Heart_Shaped_Hole_ Steven_Depolo_CC2.0_Attribution-Text_Mal_versat_Tere_SM

 

Ets com un verí ensucrat
com una atzavara afilada
com una becaina mandrosa

Ets com un son reptilià
com una xacra mal curada
com una navalla ansiosa

No em convens,
gens em convens.
Ho sé… Ho sé…
Ho sé prou bé.

Però com dir no…
Quan tu ets jo…
Quan som un tot…
… Quan estem sols?

 

 

[Musa 25: Relat inspirat per la proposta de la Txell: «ensucrat, atzavara, mandrosa, reptilià, xacra». La imatge que acompanya el text es titula «Heart Shaped Hole 7-20-09 — IMG_0272» i és de Steven Depolo compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150213-200_muses-Imatge_Truita_amb_pesols_Jacob_Sunol_CC2.0_Attribution-Text_Quatre_gats_somiatruites_Tere_SM

[Musa 18] Quatre gats somiatruites

20150213-200_muses-Imatge_Truita_amb_pesols_Jacob_Sunol_CC2.0_Attribution-Text_Quatre_gats_somiatruites_Tere_SM

 

Em diuen somiatruites quan no saben què més dir-me.

«Somiatruites.»

Aquest és l’últim insult que surt dels seus llavis. No es pot deixar una feina estable per perseguir un somni. No es pot anteposar l’ànima a la raó. No es pot jugar amb la vida com quan eres una criatura de bolquers.

«Ja tens seixanta anys.»

La conversa comença sempre amb una llista interminable d’infortunis. I si es crema la casa? I si puja l’Euribor? I si em diagnostiquen una malaltia incurable? I si els meus pares perden la pensió i no poden continuar pagant la residència?

«La teva proposta és infactible.»

I qui em parla sempre m’aconsella pel meu bé. Em demana que reflexioni, que miri el món tal i com és, que llegeixi els diaris: guerra oberta a Ucraïna, jutjats inundats per casos de corrupció, l’estat islàmic avançant a passos de gegant,…

«El present és infernal. Què et fa pensar que el futur serà millor? Només et falten cinc anys per jubilar-te… Queda’t amb el que tens.»

Com si el que tingués fos alguna cosa sòlida que pogués resguardar a dins d’una caixa cuirassada del banc. Com si el present fos immutable. Com si la rutina fos una mar en calma perdent-se en la infinit, sense ni un bri d’aire ni una mala tempesta, sense onades ni taurons ni Moby Dicks.

«Fes-me cas.»

Quan s’adonen que resisteixo tots els embats, arriba l’ordre. L’ordre directa sense dret a rèplica. L’ordre establert que cal preservar. L’ordre infumable que m’asfixia. L’ordre d’aquells que pregonen sobre una vida que mai no s’han atrevit a viure.

«Somiatruites.»

Al final, l’insult. El punt i final. El suposat benefactor s’aixeca de la cadira i abandona el bar amb el compte a deure. Penso que m’hauria de saber greu… Però no me’n sap. Per primera vegada a la meva vida, tinc la certesa d’haver pres la decisió correcta. Per primer cop, sé que són els altres els qui estan equivocats. Encara que no ho entenguin.

M’aixeco de la taula i camino fins a la barra.

— Cobri’m, si us plau. Dos cafès.

— Tres cinquanta.

Trec un bitllet de deu euros de la cartera i tatxo mentalment el nom del meu interlocutor de la llista d’amics de l’ànima. Un menys a convidar en futures celebracions. A aquest ritme, quan organitzi la festa d’aniversari dels seixanta-un, només serem quatre gats; quatre gats somiatruites.

 

[Musa 18: Relat inspirat per la proposta de la @desbruixolada: «Infactible, infernal, infinit, infortuni, infumable». La imatge que acompanya el text es titula «Truita amb pèsols» i és de Jacob Sunol compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]