20150415-200_muses-Imatge_Don_t_cry_my_love_Axel_Naud_CC2.0_Attribution-Text_Laberint_inescrutable_Tere_SM

[Musa 55] Laberint inescrutable

20150415-200_muses-Imatge_Don_t_cry_my_love_Axel_Naud_CC2.0_Attribution-Text_Laberint_inescrutable_Tere_SM

 

Sembla que es fonguin, els teus ulls, sembla que es fonguin en veure el mar, que la llum s’esvaeixi, que l’arc de sant Martí que els habita es converteixi en aigua, que l’or de les teves ninetes deixi de brillar fins a convertir-se en palla vella.

«Emma…»

Et sembla sentir la seva veu càlida i la teva respiració s’accelera. Saps que és impossible, però els teus sospirs s’omplen de possibles. Entre les ones bressolades pel reflex de la lluna et sembla veure’n la silueta, des de la primera arruga fins a l’últim cabell blanc, et sembla distingir els contorns d’un rostre que la teva ment atresora gravat en foc, et sembla…

«Espera’t…»

Sempre el mateix prec. Si és somni, per què l’escoltes? Si no és somni, per què l’escoltes? Les síl·labes plenes de tendresa fan present el passat, reobren la ferida que sagna com el primer dia, fan present la passió de les nits compartides, fan palpable el dolor que podries vendre a quilos en qualsevol mercat, si és que algú en volgués comprar, si es pogués vendre.

«Demà…»

I com cada dia, sola, fas mitja volta, dónes l’esquena al mar de roques negres i t’allunyes de la fi. Com cada dia. Com massa dies. Un dia més, i un altre, i un altre. Sense futur possible més enllà d’aquest turment que tot ho amara… Per què l’escoltes?

— Fins demà, Erik.

 

[Musa 55: Relat inspirat per la proposta de l’Angels: «la lluna, el mar, passió, tendresa, ulls». La imatge que acompanya el text es titula «Don’t cry my love» i és d’Axel Naud compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150305-200_muses-Imatge_Gives_Ya_The_Big_Eye_Randen _Pederson_CC2.0_Attribution-Text_Alexandre_Tere_SM

[Musa 32] Alexandre

20150305-200_muses-Imatge_Gives_Ya_The_Big_Eye_Randen _Pederson_CC2.0_Attribution-Text_Alexandre_Tere_SM

 

L’Alexandre era un nen normal. Un nen de quatre anys normal. Un nen de quatre anys normal que quan caminava pel carrer, agafat amb tendresa de la mà de la seva mare, amb la mà que li quedava lliure assenyalava tot el que li passava per davant amb el front arrugat d’incomprensió. «Per què els núvols floten en el cel?» «Per què els gossos van despullats?» «Per què tenim ungles a les puntes dels dits?»

L’Alexandre era un nen normal. Un nen una mica rodanxó normal. Un nen una mica rodanxó normal que, quan es trobava amb l’encontre d’un dels seus amics, es deixava anar de la mà de la seva mare i corria rebent en la seva direcció, plogués o nevés, ventés o fes sol. «Alex, torna aquí! No pots travessar el carrer tot sol! Encara t’aixafarà un cavall!»

L’Alexandre era un nen normal. Un nen que vivia en un castell normal. Un nen que vivia en un castell normal en una època a on la majoria de nens dormien en un llit al costat de la porta, en habitacions a on hi havia deu llits més, en un país que seria conegut com a bressol de la humanitat i que segles més tard cauria ferit per l’embat d’enemics ferotges.

L’Alexandre era un nen normal. Era un nen tan normal que, quan es va fer gran, sols li van poder posar com a sobrenom… Alexandre el Gran.

 

[Musa 32: Relat inspirat per la proposta de la Montse Clua: «tendresa, encontre, incomprensió, embat, Alexandre». La imatge que acompanya el text es titula «Gives Ya The Big Eye» i és de Randen Pederson compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]