20151022-200_muses-Imatge_Sunset_Ducha_Dani_Nofal_CC2.0_Attribution-Text_Ximplet_si_i_que_Tere_SM

[Musa 159] Ximplet, sí, i què?

20151022-200_muses-Imatge_Sunset_Ducha_Dani_Nofal_CC2.0_Attribution-Text_Ximplet_si_i_que_Tere_SM

 

Em desperto amb un somriure ximplet als llavis. Ximplet, sí, i què? El mirall somriu amb mi quan la pregunta retòrica es reflecteix sobre la seva superfície de lluna de plata.

L’aigua de la dutxa forma petits arcs de sant Martí que es passegen sobre la pell de nacre. Les bombolles de xampú s’enlairen des dels meus cabells per acariciar el perfil de la muntanya que la finestra atresora rere una urna de cristall. La roba neta, amb perfum de suavitzant de roses, insufla pessigolles de vida dins dels pulmons que no poden evitar esclatar en rialles, com si d’un truc de màgia es tractés.

Llet amb cafè, torrades amb melmelada de gerds. Surto al carrer, observo els animals uniformats que s’apressen per arribar al comboi de sardines enllaunades que els ha de portar fins a la feina. Dono mitja volta, camino en direcció contrària. Un somriure ximplet als llavis. Ximplet, sí, i què?

 

 
[Musa 159: Hi ha qui es desperta de mal humor i qui es desperta… Amb un somriure! Relat inspirat per la proposta d’en LitGis: «Màgia, lluna, muntanya, animals, vida». La imatge que acompanya el text es titula «Sunset/Ducha» i és de Dani Nofal compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per sumar-te al projecte, musa!]

20150706-200_muses-Imatge_Tentacles_Steve_Jurvetson_CC2.0_Attribution-Text_Safari_Tere_SM

[Musa 110] Safari

20150706-200_muses-Imatge_Tentacles_Steve_Jurvetson_CC2.0_Attribution-Text_Safari_Tere_SM

 

D’acord: era un alien. Almenys això era el que havia entès. Cada vegada que es creuava amb un ésser de dues potes, aquest ésser l’assenyalava amb les seves extremitats superiors, cridava «Alien!» i sortia corrents en direcció contrària movent a tota velocitat les seves extremitats inferiors. Eren un éssers curiosos, aquells éssers minúsculs de dues potes. I també eren els únics éssers del planeta a qui semblaven causar aquell tipus de reacció.

Els éssers que es movien suspesos en l’aire, recoberts amb una espècie de teixit flonjo similar a les mussolines de les nimfes que vivien en els llacs solars d’Orió, es limitaven a voltar al seu voltant encuriosits, aterrar en algun dels seus tentacles i picotejar les restes de les arenes salades que s’amagaven entre els plecs de les seves mucoses tàctils.

Els éssers de quatre potes tenien una reacció similar als de dos, però sense crits. Coberts amb filaments excitats electrostàticament, i que feien pessigolles al tacte, en un noranta-vuit com vint-i-tres per cent dels casos optaven per camuflar-se entre el paisatge, en silenci, i fugien ràpidament en saber-se descoberts. En l’u coma setanta-set per cent restant, sorgien dels seus amagatalls mostrant unes protuberàncies grogoses que intentaven clavar sense èxit en els seus tentacles. En aquests casos, el sistema d’autodefensa activat en mode automàtic els repel·lia inflant-los fins a convertir-los en globus aquosos de color vermell que s’enlairaven de la superfície i, en última instància, explotaven entre mol·lècules d’oxigen, nitrogen i argó.

Els éssers que habitaven les profunditats més obscures dels medis aquàtics els esquivaven. A cada invitació, responien amb un aleteig dels seus cossos amb el que els rodejaven per seguir la seva ruta predefinida, com si estiguessin proveïts d’un sonar d’alta precisió al qual només havien pogut mesurar un error de més menys cinc micres de gir per cada vuit gravitacions.

Fos com fos, els seus éssers preferits eren els que emetien una llum espectral intermèdia entre la llum de la seva estrella mare i les basses d’aigua que recobrien el planeta. Eren del tot immunes a la seva presència. Ni atacaven, ni fugien, ni els esquivaven. Simplement, era com si no existissin. Fortament amarrats al terra mitjançant una complicada xarxa de ramificacions interconnectades, ni tan sols s’immutaven quan eren arrancats del seu seu hàbitat i tancats en sales d’experimentació. Preferien morir-se a immutar-se.

Mentre repassava les últimes imatges del safari, posà en un bol quatre grapats de cadascuna de les espècies que havia recollit durant la seva última expedició i començà a amassar la barreja amb els tentacles. Estava content d’haver vingut. En sortiria un pastís molt bo.

 
[Musa 110: Totes les muses que repeteixen fan una il·lusió especial, però si la musa repetidora és una de les primeres que es van apuntar en el projecte… Encara més! 😉 En aquella ocasió, el text resultant va ser «Bombolla de bits». Aquest cop, el text s’ha convertit en un relat interplanetari inspirat per la proposta de la Júlia Lancho: «Invitació, tancat, alien, pastís, planeta». La imatge que acompanya el text es titula «Tentacles» i és de Steve Jurvetson compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en la meva festa d’aniversari, Júlia!]

20150319-200_muses-Imatge_Red_baby_girl_patent_leather_shoes_38_parrots_CC2.0_Attribution-Text_Llagrimes_de_cocodril_Tere_SM

[Musa 42] Llàgrimes de cocodril

20150319-200_muses-Imatge_Red_baby_girl_patent_leather_shoes_38_parrots_CC2.0_Attribution-Text_Llagrimes_de_cocodril_Tere_SM

 

— Ah, no! Ah, no, no i no! Ni t’ho pensis, joveneta! Aquest animal no entrarà a casa mentre jo visqui!

— Però, mare… Està ferit…

I em mires amb els teus ullets de bona nena mentre una llàgrima de cocodril se t’escapa galtes avall.

— No intentis fer-me el numeret de no haver trencat mai un plat! Et conec com si t’hagués parit! És més, crec que vaig fer-ho!

Lluny de desmoralitzar-te, una segona llàgrima s’uneix a la primera i les dues llàgrimes et ressegueixen la pell tendra d’un rostre de vuit anys acabats de fer. Els llavis comencen a tremolar-te com si la meva negativa fos una llança esmolada trencant en mil bocins la cadena d’amor que ens uneix.

— No et sortiràs amb la teva, joveneta! Torna’l allà a on l’hagis trobat!

Els teus ulls clars s’obren de bat a bat i es claven en els meus, com si aquelles paraules fossin la sentència més despietada que hagués pogut eixir dels meus llavis. Les teves parpelles es converteixen en pocs segons en un estany en plena temporada de pluges, a punt de desbordar.

— He dit que no i és que no!

Les aigües s’alliberen i les galtes se t’omplen de llàgrimes. La pell empal·lideix, per el color i la calor, i tota la teva cara es converteix en una reproducció gairebé exacta d’aquella carota horrible que vam veure al museu tribal la setmana passada.

— Deixa’l que se’l quedi. Ja ens en cuidarem…

— Jo no tinc temps per un altre animal i a ella ja me la conec: no mourà ni un dit! Te’n cuidaràs tu?!

Les teves llàgrimes es congelen per no perdre’s un mot de la conversa. Els teus ulls es passegen de l’un a l’altre com un espectador de primera fila en l’últim partit de tennis de la temporada.

— Jo me’n cuidaré — respon el teu aliat.

— Visca!

La màscara d’horror es converteix en l’efígie victoriosa d’Atenea i les teves sabates de xarol corren fins al sofà a on el teu pare llegeix el diari. El rodeges amb els teus bracets de nina i li omples les galtes de petons, mentre l’animaló dels teus anhels es mira l’escena amb ulls plens de tristor. Nego amb el cap mentre les mans recullen la caixa de cartró del terra i la porten cap a la cuina.

— Ja sé jo com acabaran tantes abraçades — murmuro deixant la caixa sobre el marbre —. I tu… Què menges?

 

[Musa 42: Relat inspirat per la proposta de l’Eva: «calor, pell, estany, animal, amor». La imatge que acompanya el text es titula «Red baby girl patent leather shoes» i és de 38 Parrots compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]