20151119-200_muses-Tulipan_Jorge_Elias_CC2.0_Attribution-Text_Definicio_de_mon_Tere_SM

[Musa 179] Definició de món

20151119-200_muses-Tulipan_Jorge_Elias_CC2.0_Attribution-Text_Definicio_de_mon_Tere_SM

 

Era un home senzill, de costums barats i sense estridències. Li agradava despertar-se abans de la sortida de sol i engegar la cafetera, sentir-ne el degoteig mentre es vestia. Li agradava observar l’ascens de l’astre rei sobre l’horitzó amb una tassa fumejant a la mà mentre la llum descloïa les tenebres, aspirant a fons l’aroma amarga del cafè. Li agradava ser el primer a trepitjar els carrers que els escombriaires havien netejat amb cura durant les hores nocturnes, avançar sense més companyia que la seva pròpia ombra, sentir-se l’amo d’aquell petit tros de ciutat que trepitjaven els seus peus. La seva ruta, repetida centenars de vegades, seguia sempre el mateix itinerari: el quiosc amb els diaris sobre la vorera, la tinta encara fresca; la floristeria amb l’aparador ple d’orquídies delicades, empresonades; el forn perfumant l’aire amb l’olor delitosa del pa acabat de fer. Mentre travessava els carrers encara desèrtics, en silenci, somiava a imaginar que era l’únic habitant d’aquell planeta que cada vegada li semblava més inhumà i despietat. Seria un món millor. Sense crims ni atrocitats injustificables, sense tragèdies en primera plana, sense debats estèrils sobre si havia de ser abans la gallina o els ous. Seria un món millor, concloïa sempre, però si fos ell sol… Seria món?

 

 

 

[Musa 179: La penúltima creació d’aquesta setmana és una reflexió sobre la vida quotidiana a primera hora del matí. Relat inspirat per la proposta de la Judit Subirana: «Llum, orquídia, companyia, silenci, senzill». La imatge que acompanya el text es titula «Tulipan» i és de Jorge Elías compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20151030-200_muses-Imatge_Newborn_Monarch_expanding_Andy_Reago_Chrissy_McClarren_CC2.0_Attribution-Text_Papallona_de_seda_Tere_SM

[Musa 165] Papallona de seda

20151030-200_muses-Imatge_Newborn_Monarch_expanding_Andy_Reago_Chrissy_McClarren_CC2.0_Attribution-Text_Papallona_de_seda_Tere_SM

 

Em sento fràgil com una ploma d’oreneta caient, planejant, surant, enmig de llamps eixordadors que esquincen un cel de tempesta.

Un campanar proper toca les hores, em desvetlla. Els meus ulls desclouen les parpelles, desperto de la letargia emmirallada en una papallona que em pica l’ullet des de l’altra banda de la finestra. Bat les ales amb força, s’allunya del capoll de seda que un dia va ser, deixa enrere el cuc que era incapaç de mirar més enllà de les fulles de morera que li servien d’aliment.

Emergeixo del túnel de tenebres a on he passat la nit. Surto del llit, obro els porticons, de bat a bat, deixo que l’aire càlid de la primavera envaeixi l’habitació en plena tardor hivernal. Les llàgrimes d’ahir s’han convertit en una pàtina de sal hidratant les meves galtes que la llum del sol converteix en pols, s’aprimen, se’n van. El meu cor batega dins del meu pit, de nou. El meu cor. Perdut, ferit, espantat. Bategant. El meu cor bategant, dins del meu pit, i el teu… Ja no m’importa.

 

 
[Musa 165: Últim text del mes d’octubre i últim text d’aquesta setmana. El cuc es converteix en crisàlide, la crisàlide en papallona, bat les ales… I vola. Relat inspirat per la proposta de la Mallorcat: «Papallona, hidratant, campanar, túnel, aprimar o aprimar-se». La imatge que acompanya el text es titula «Newborn Monarch expanding» i és de Andy Reago & Chrissy McClarren compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per apuntar-te a fer de musa!]

20151022-200_muses-Imatge_Sunset_Ducha_Dani_Nofal_CC2.0_Attribution-Text_Ximplet_si_i_que_Tere_SM

[Musa 159] Ximplet, sí, i què?

20151022-200_muses-Imatge_Sunset_Ducha_Dani_Nofal_CC2.0_Attribution-Text_Ximplet_si_i_que_Tere_SM

 

Em desperto amb un somriure ximplet als llavis. Ximplet, sí, i què? El mirall somriu amb mi quan la pregunta retòrica es reflecteix sobre la seva superfície de lluna de plata.

L’aigua de la dutxa forma petits arcs de sant Martí que es passegen sobre la pell de nacre. Les bombolles de xampú s’enlairen des dels meus cabells per acariciar el perfil de la muntanya que la finestra atresora rere una urna de cristall. La roba neta, amb perfum de suavitzant de roses, insufla pessigolles de vida dins dels pulmons que no poden evitar esclatar en rialles, com si d’un truc de màgia es tractés.

Llet amb cafè, torrades amb melmelada de gerds. Surto al carrer, observo els animals uniformats que s’apressen per arribar al comboi de sardines enllaunades que els ha de portar fins a la feina. Dono mitja volta, camino en direcció contrària. Un somriure ximplet als llavis. Ximplet, sí, i què?

 

 
[Musa 159: Hi ha qui es desperta de mal humor i qui es desperta… Amb un somriure! Relat inspirat per la proposta d’en LitGis: «Màgia, lluna, muntanya, animals, vida». La imatge que acompanya el text es titula «Sunset/Ducha» i és de Dani Nofal compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per sumar-te al projecte, musa!]