L’angelet, el ratolí i la fada de les dents

 

Diuen que fa molt i molt de temps, en un temps que tots els humans han oblidat, el primer angelet, el primer ratolí i la primera fada de les dents van arribar a un acord amb una nena que plorava perquè li havia caigut una dent: si els donava la dent i se n’anava a dormir, ells li farien un petit regal.

La nena va acceptar el tracte. Els va donar la dent i se’n va anar a dormir. Ells, amb la seva màgia, van convertir la dent en un regal i li van deixar sota el coixí. I encara li van fer un altre regal: que li cresqués una altra dent per substituir la que li havia caigut.

En despertar-se al matí següent, la nena va estar tan contenta amb el seu regal que ja no va tornar a plorar. I l’angelet, el ratolí i la fada van estar tan contents, en veure-la tan feliç, que van decidir que a partir de llavors deixarien regals a tots els nens del món a qui els caigués una dent.

I tot i que els humans han oblidat la història, els angelets, els ratolins i les fades de les dents continuen mantenint el seu pacte, perquè a ells no hi ha res que els faci més feliços que veure als nens contents.

Firmat: l’angelet, el ratolí i la fada de les dents.

 

[Nota: Conte inspirat per una pregunta de la Lara, publicada al Facebook de la seva mare, adreçada a un dels misteriosos éssers de les dents: «Per què necessites tantes dents? Què en fas de les dents dels nens?». La imatge que acompanya el text és «Light ball» de Beth Scupham, compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20151126-200_muses-Kiosk_Felix_Huth_CC2.0_Attribution-Text_Quiosc_de_somriures_Tere_SM

[Musa 184] Quiosc de somriures

20151126-200_muses-Kiosk_Felix_Huth_CC2.0_Attribution-Text_Quiosc_de_somriures_Tere_SM

 

L’Ivan es mira el pare, i la mare, i no els entén… No els entén. Sempre estan preocupats pel diners, dia i nit, nit i dia, han perdut el somriure. Un matí el camió de les escombraries el va desvetllar abans que sortís el sol i els va descobrir asseguts al voltant de la taula del menjador, amb les cares serioses, amb les llibretes d’estalvis obertes sobre les estovalles a on encara hi havia els plats del sopar de la nit anterior. El pare tenia les galtes plenes de llàgrimes, negava amb el cap, la mare li passava la mà per les espatlles, repetia una i una altra vegada que se’n sortirien.

— Ens en sortirem.

L’Ivan va tornar al llit, cap dels dos no el va veure. Es va capbussar entre les mantes, es va cobrir amb els llençols fins al front. Quan ho va explicar a la Marta, la seva germana gran, la nena el va fer fora de la seva habitació de princesa fifi sense donar-li resposta.

— Et falta maduresa, no ho entendries.

I no ho entén. Per una vegada, la seva germana té raó, no ho entén. En el trajecte cap a l’escola, ho va explicar a en Joan i a en Miquel, els seus dos millors amics des que, quinze dies abans, si la memòria no li fallava, s’havien barallat enmig del sorral de pàrvuls per decidir qui havia fet el castell més alt. Havia guanyat ell. I havia guanyat dos amics que des de llavors li feien companyia. En Joan i en Miquel el van escoltar amb atenció. Van assentir amb el cap quan calia assentir, van negar amb el cap quan calia dir que no. Al final, com si fossin un mirall d’ell mateix, es van arronsar d’espatlles. Els seus pares, últimament, també feien coses estranyes… I també havien deixat de somriure.

— Per què els volen, tants diners?

L’Ivan sabia què eren els diners. És clar que ho sabia! Ja era gran. Feia molt de temps que havia entès que els cromos del seu àlbum no apareixien per art de màgia, que calia anar a un quiosc i donar diners perquè el quiosquer els donés un dels sobres que el podien convertir en el nen més envejat a l’hora del pati. Calien diners per comprar galetes de xocolata, i el joc nou de la consola, i per entrar al parc d’atraccions, i per pujar al tren que els portava fins al xalet de l’alta muntanya que feia mesos que no visitaven, però…

— Avui, quan arribem a casa, trencarem les guardioles i anirem a veure el quiosquer. Si els grans necessiten diners per somriure, els comprarem… Quant deu valdre, un somriure?

 

 
[Musa 184: Hi ha coses que els diners no poden comprar. Relat inspirat per la proposta de la Hidden Cabinet: «Maduresa, memòria, màgia, trajecte i companyia». La imatge que acompanya el text es titula «Kiosk» i és de Felix Huth compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per acceptar fer de musa i per ajudar-me a trobar les que em falten per completar el projecte!]

20151022-200_muses-Imatge_Sunset_Ducha_Dani_Nofal_CC2.0_Attribution-Text_Ximplet_si_i_que_Tere_SM

[Musa 159] Ximplet, sí, i què?

20151022-200_muses-Imatge_Sunset_Ducha_Dani_Nofal_CC2.0_Attribution-Text_Ximplet_si_i_que_Tere_SM

 

Em desperto amb un somriure ximplet als llavis. Ximplet, sí, i què? El mirall somriu amb mi quan la pregunta retòrica es reflecteix sobre la seva superfície de lluna de plata.

L’aigua de la dutxa forma petits arcs de sant Martí que es passegen sobre la pell de nacre. Les bombolles de xampú s’enlairen des dels meus cabells per acariciar el perfil de la muntanya que la finestra atresora rere una urna de cristall. La roba neta, amb perfum de suavitzant de roses, insufla pessigolles de vida dins dels pulmons que no poden evitar esclatar en rialles, com si d’un truc de màgia es tractés.

Llet amb cafè, torrades amb melmelada de gerds. Surto al carrer, observo els animals uniformats que s’apressen per arribar al comboi de sardines enllaunades que els ha de portar fins a la feina. Dono mitja volta, camino en direcció contrària. Un somriure ximplet als llavis. Ximplet, sí, i què?

 

 
[Musa 159: Hi ha qui es desperta de mal humor i qui es desperta… Amb un somriure! Relat inspirat per la proposta d’en LitGis: «Màgia, lluna, muntanya, animals, vida». La imatge que acompanya el text es titula «Sunset/Ducha» i és de Dani Nofal compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per sumar-te al projecte, musa!]

20150715-200_muses-Imatge_World_Map_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Magia_d_infant_Tere_SM

[Musa 117] Màgia d’infant

20150715-200_muses-Imatge_World_Map_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Magia_d_infant_Tere_SM

 

Amb un polsim de màgia
l’habitació es converteix en regne
el llit en cova de drac
els germans grans en els meus vassalls.

El jardí transmuta en justa d’honor
en un mapa indesxifrable
les arrels dels arbres es desdibuixen
plens de passadissos secrets.

I la vida que se m’escapa
s’omple de nou d’infantesa
mentre ressusciten els morts
a on els vius orbs no poden veure’ls.

I el meu cor petrificat pels anys
batega de nou
ple d’emoció
per últim cop.

 

 

[Musa 117: Arribem a l’equador de la setmana amb una musa repetidora. De la primera inspiració que em va enviar, en va néixer un microrelat: «Un incís». De la segona, n’ha nascut el poema que acabeu de llegir 😉 Text inspirat per la proposta de la Judit Subirana: «Màgia, honor, vida, arrels, emoció». La imatge que acompanya el text es titula «World Map» i és de brett jordan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la proposta, musa!]

20150619-200_muses-Imatge_Acrylic_Rose_Macro-Vibrant_Splashes_Splatters_Nicolas_Raymond_CC3.0_Attribution-Text_Viu_en_mi_Tere_SM

[Musa 100] Viu en mi

20150619-200_muses-Imatge_Acrylic_Rose_Macro-Vibrant_Splashes_Splatters_Nicolas_Raymond_CC3.0_Attribution-Text_Viu_en_mi_Tere_SM

 

Fantasia és una paraula de vuit lletres
i dos mil tres-cents pessics de màgia.

«F» de faules increïbles viscudes en primera persona.
«A» d’anys recoberts amb carícies a foc lent i petons de sucre.
«N» de nits eternes bressolant-nos sota la llum de la lluna.
«T» de tristeses fetes pols i de punts finals esborrats per les ones.
«A» d’aigües a on xipollegem reconvertits en criatures de cabells blancs.
«S» de silencis trencats per somriures de diamant i plors d’alegria.
«I» d’instants rescatats de l’oblit i segellats en cors de vidre.
«A» d’alegries de vida afanyades fins a l’últim instant.

Fantasia és una paraula de vuit lletres
on la mort no té cabuda
ni la teva ni la meva;
ni la de cap dels dos.

 

 

[Musa 100: La musa d’avui em fa una especial il·lusió. Per una banda, perquè és la musa número cent: arribem a l’equador d’aquest petit projecte! Per l’altra, perquè la casualitat ha fet que la proposta d’avui fos la primera de les muses que vaig rebre el dia del meu aniversari: moltes gràcies per apuntar-vos a la meva festa d’aniversari virtual i acceptar ser una musa «13-31»!). El poema d’avui està inspirat per la proposta d’en Ferran d’Armengol: «Fantasia, Instant, Etern, Vida, Mort». La imatge que acompanya el text es titula «Acrylic Rose Macro – Vibrant Splashes & Splatters» i és de Nicolas Raymond compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution». Molt bon cap de setmana, muses!]

20150423-200_muses-Imatge_fairy_dust_khrawlings_CC2.0_Attribution-Text_Les_quatre_bruixetes_Tere_SM

[Musa 61] Les quatre bruixetes

20150423-200_muses-Imatge_fairy_dust_khrawlings_CC2.0_Attribution-Text_Les_quatre_bruixetes_Tere_SM

 

Aquesta història que us contaré va passar fa molt i molt de temps, quan les granotes encara tenien pèl, en un regne situat en el cim de la muntanya més alta de la fi del món.

En aquell regne hi vivien quatre bruixes bones: la Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia. Eren quatre bruixetes petites com un anís, i despertes com una centella, que vivien totes juntes en un forat que hi havia en el tronc del pi més vell d’aquell regne.

Es passaven el dia jugant i menjant ous de xocolata. Jugaven a fer-se invisibles, cavalcaven cavalls per l’aire i feien la migdia estirades en núvols de cotó fluix.

Un dia, el rei i la reina del regne les van venir a buscar. Estaven molt i molt tristos i no paraven de plorar.

— Ens heu d’ajudar! — els van suplicar —. Una bruixa dolenta ha convertit la nostra filla en un drac!

— És clar que us ajudarem! — va respondre l’Antonella.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van posar-se la capa de viatjar, van agafar les seves escombres diminutes de la mida d’un escuradents i van volar cap al castell.

Quan van arribar al castell, van veure de seguida un drac enorme que encerclava la ciutat amb la seva cua i plorava sense consol. Era tan gran, i plorava tant, que a la gent del castell els semblava que plovia a bots i barrals.

— Ets la princesa? — va preguntar la Sere.

— Sí — va somicar la princesa —, però una bruixa dolenta m’ha convertit en un drac.

— No et preocupis, princesa, no ploris més… Nosaltres t’ajudarem — va assegurar la Sofia amanyagant-li la cara amb les seves mans diminutes.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van tornar a pujar a les seves escombres. Vola que volaràs, van arribar fins a la cova a on vivia la bruixa dolenta. Era una cova estreta i fosca, humida i freda, però les quatre bruixetes eren molt i molt valentes i no sabien què era la por. Van fer un encanteri de llum que va il·luminar les seves varetes i van entrar a la cova.

— Què voleu vosaltres quatre? — els va preguntar la bruixa dolenta quan les va veure.

— Volem que desfacis l’encanteri — va respondre l’Elia —. Volem que tornis a convertir la princesa en una noia!

La bruixa dolenta va fer una ganyota amb el seu nas punxegut recobert de berrugues i se’n va riure burleta.

— Qui m’hi obligarà? Vosaltres quatre? Sou petites com mosquits! No podeu fer-me res!

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia es van mirar entre elles amb un somriure murri. Es van picar l’ullet i es van fer invisibles. Van volar cap a la bruixa dolenta i van començar a fer-li pessigolles per tot arreu. La Sere es va ficar entre els cabells i va bufar-li el clatell. L’Antonella va començar a fer-li pessigolles al voltant del coll. L’Elia es va ficar entre els forats del vestit per fer-li pessigolles a sota l’aixella. I la Sofia va volar cap a la panxa per fer-li pessigolles a dins del melic.

— Prou! Prou! — va suplicar la bruixa dolenta, rodolant d’una banda a l’altra de la cova sense poder parar de riure —. Vosaltres guanyeu! Vosaltres guanyeu! Pareu! Si us plau, pareu! Tornaré a convertir la princesa en una noia!

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia es van allunyar i la bruixa dolenta va poder parar de riure. La bruixa dolenta es va posar dreta, va caminar fins a l’armari a on guardava tots els seus encanteris i els va donar un petit flascó de vidre que estava ple de pols de fada de color rosa.

— Tireu tres pessics de pols a sobre de la princesa i tornarà a ser una noia — els va dir.

Les quatre bruixetes van agafar el flascó i van volar cap al castell. Van tirar tres pessics de pols de fada a la princesa i el drac es va començar a fer petit, petit i més petit, fins que va tornar a ser una noia. La princesa va fer un crit d’alegria i va córrer a abraçar els seus pares.

— Moltes gràcies per la vostra ajuda, bruixetes — els va dir el rei.

— Mai no oblidarem el què heu fet per nosaltres — els va prometre la reina.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van somriure satisfetes, van pujar a les seves escombres i van tornar volant cap a casa. Quan van arribar al forat que hi havia en el tronc del pi més vell del regne estaven tan i tan cansades que, només d’estirar-se damunt del llit, van quedar-se adormides com un soc.

I vet aquí on gos, i vet aquí un gat, tot això és tan veritat com que la rondalla s’ha acabat.

 

[Musa 61: Relat inspirat per la proposta de la Sofia Saz: un conte a on aparegués un drac, una princesa, un castell i les seves amigues Sere, Elia i Antonella. La imatge que acompanya el text es titula «fairy dust» i és de khrawlings compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]