20150608-200_muses-Imatge_Mascara_Joan_Brossa_estatues_humanes_Rambles_Barcelona-Text_Joc_de_disfresses_Tere_SM

[Musa 91] Joc de disfresses

20150608-200_muses-Imatge_Mascara_Joan_Brossa_estatues_humanes_Rambles_Barcelona-Text_Joc_de_disfresses_Tere_SM

 

Juguem a disfressar-nos, com quan érem petits.

Juguem a disfressar-nos de súper herois que han jurat defensar la raça humana. Juguem a disfressar-nos de policies capaços d’engarjolar tots els lladres. Juguem a disfressar-nos de bombers a qui cap incendi no fa por. Juguem a disfressar-nos de metges amb cures miraculoses per les malalties de totes les nines de la consulta. Juguem a disfressar-nos de pilots que guanyen totes les curses de l’scalextric. Juguem a disfressar-nos de futbolistes que celebren triplets per partida doble.

Juguem a disfressar-nos d’adults
sense que es noti
que en el pit ens continua bategant
el cor de l’infant.

Juguem a disfressar-nos de rajola, de carrer, que mira sense ser vista, per a qui tot l’any és carnaval.

 
[Musa 91: Relat inspirat per la ruta realitzada el passat 23 de maig «Joan Brossa. Del MACBA a La Seca. Poesia, màgia, teatre i carnaval» de la mà de la Fundació Joan Brossa, en el marc del cicle artístic BarriBrossa organitzat per la La Seca – Espai Brossa. La imatge que acompanya el text és d’autoria pròpia i és una fotografia de la màscara que hi ha en una rajola de les Rambles de Barcelona, dissenyada per Joan Brossa el 1991 per commemorar la concessió del «Premi FAD – Sebastià Gash» a les estàtues humanes de la Rambla.]

20150511-200_muses-Imatge_Shy_Umberto_Salvagnin_CC2.0_Attribution-Text_Quiet_Tere_SM

[Musa 72] Quiet

20150511-200_muses-Imatge_Shy_Umberto_Salvagnin_CC2.0_Attribution-Text_Quiet_Tere_SM

 

Ho he sentit! Ho has sentit?! Escolta bé… Escolta bé! No ho sents?!

S’acosta!

Calla, no facis soroll, no respiris. Cada vegada està més i més a prop… No et pot sentir.

Convenç-te que no necessites oxigen. Convenç-te que ni tan sols necessites que la sang et circuli pel cos. No moguis ni un múscul, ni una parpella, ni un pèl moixí.

El desig sobtat per anar al bany és una il·lusió.

Converteix en confeti les ganes d’eixabuirar perquè l’últim que necessites és que un espetec sec l’adverteixi del punt exacte a on t’amagues.

Se’n va? No et deixis endur per l’eufòria!

Quantes batalles no s’han perdut per voler vendre els pollets abans de tenir els ous? Si vols fer qualsevol moviment, primer has de comprovar que el perímetre està assegurat. Treu el cap de l’amagatall, a poc a poc. Primer la punta d’una orella, estigues atent a qualsevol signe de perill. Després l’orella sencera. Després treu mig ull, després l’ull sencer.

No hi ha ningú. No et deixis emportar per primeres impressions!

Mira-t’ho bé. Inspecciona el camp de batalla amb deteniment, amb calma, sense pressa. Assegura’t que no hi és. Assegura’t que estàs sol i… Corre!

— Salvat!

— No pot ser! Es pot saber a on estaves amagat?!

Ara sí. Ara sí et pots proclamar campió de la batalla ancestral: que el teu germà gran perdi dues vegades seguides a l’amagada és tota una revolució!

 
[Musa 72: Relat inspirat per la proposta de la Sandra: «eufòria, oxigen, revolució, confeti, desig». La imatge que acompanya el text es titula «Shy» i és de Umberto Salvagnin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150507-200_muses-Imatge_Gina4224-Text_Aquella_pomera_de_pomes_vermelles_Tere_SM

[Musa 70] Aquella pomera de pomes vermelles

20150507-200_muses-Imatge_Gina4224-Text_Aquella_pomera_de_pomes_vermelles_Tere_SM

 

Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes al voltant d’aquell arbre que ens recorda les tardes de sol de la nostra infantesa.

Juguem a la rotllana mentre ens imaginem viatjant en el temps i retornant a aquells dies on la principal preocupació era endevinar qui colliria la poma més vermella de l’arbre. Aquells dies en els que ens estiràvem a l’ombra de les branques i deixàvem que els brins d’herba ens fessin pessigolles al clatell, els dies en els que tancàvem els ulls per sentir la calor del sol a sobre de les parpelles closes i espiàvem entre les pestanyes per endevinar la forma dels núvols que corrien davant dels nostres fronts sense arrugues.

Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes mentre tu em dius que m’atreveixi i jo et repeteixo que em prendrien per boja, que no puc llençar-ho tot per la borda; que no puc.

La vida fa molt de temps que va deixar de ser un joc. La pomera que recordes ja no hi és. Un llamp la va fulminar un dia de tempesta i el pare la tallar arran, de res no van servir els nostres plors davant de la fusta estellada. El prat d’herba és avui una pista de bàsquet encimentada a on hi van a pixar els gats abandonats del barri. Els núvols que en els records de la nostra imaginació pintes de color blanc i amb olor de roses, avui són grisos com l’asfalt i fan olor a fum de cotxes i a deixalles d’abocador.

Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes mentre penso que seria fàcil fer-te callar per sempre, que només hauria d’alçar la veu perquè et dissipessis en el no res.

«Vés-te’n! Fora d’aquí! Ja no sóc tu, no ho veus?! Ara sóc una persona gran. Ara ja no jugo a imaginar formes en els núvols. Ara ja no jugo a la rotllana al voltant de pomeres inexistents! Ara ja no…» Però enlloc de cridar-te res del que podria dir-te, cloc els llavis, t’agafo de les mans amb un somriure i començo a dansar al voltant de l’arbre.

I donem voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes. Perquè encara ets amb mi. Perquè encara sóc jo.

 

 
[Musa 70: Relat inspirat per la il·lustració que acompanya el text, obra de la Gina4224.]