20150924-200_muses-Imatge_Forrest_H_Dutlinger_Natural_Area_Nicholas_A_Tonelli_CC2.0_Attribution-Text_Bosc_de_trencalls_Tere_SM

[Musa 139] Bosc de trencalls

20150924-200_muses-Imatge_Forrest_H_Dutlinger_Natural_Area_Nicholas_A_Tonelli_CC2.0_Attribution-Text_Bosc_de_trencalls_Tere_SM

 

Bosc ple de trencalls
perduda em busco
consells de catàleg
sense trumfo.

Marea d’estrelles
nit de llum cega
ones embravides
sense espera.

M’escric en un llibre
pàgines blanques
ferides de tinta
sense baula.

Si llegeixes
entre línies
tres crits.

 

 

[Musa 139: La penúltima musa d’aquesta setmana és una musa repetidora. De la seva primera inspiració, en van néixer uns versos titulats «Besa’m». Avui n’ha crescut una altra poesia 😉 Poema inspirat per la proposta de la Maria Teresa Galan: «Bosc, nit, llum, llibre, crit». La imatge que acompanya el text es titula «Forrest H. Dutlinger Natural Area (Revisit) (5)» i és de Nicholas A. Tonelli compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració per partida doble, musa!]

20150720-200_muses-Imatge_Flower_Sunny_mjx_CC2.0_Attribution-Text_Ser_o_no_ser_Tere_SM

[Musa 120] Ser o no ser…

20150720-200_muses-Imatge_Flower_Sunny_mjx_CC2.0_Attribution-Text_Ser_o_no_ser_Tere_SM

 

Un paraigua o… Un para-sol? Tot dependrà de…

Del temps. De si els raigs de l’estrella que ens dóna vida es desperten roents de foc o de si un mantell de núvols plens de vapor d’aigua s’interposen en el seu embat. De si el què ha estat construït per ser refugi d’aigua, en sentit estricte, pot o no ser transmutat en refugi de llum, en sentit pràctic. De si la mirada de l’adult et fa sentir ridícul o de si la imaginació de l’infant t’omple de possibilitats imprevistes.

Una flor plena de pètals o… Una fidel consellera? Tot dependrà de…

Del resultat. De si et dóna la raó o de si et dinamita les esperances. De si l’últim pètal caigut s’erigeix en el teu millor aliat o de si l’últim pètal és arrencat amb fúria, juntament amb el penúltim, en un intent fútil per capgirar el teu fat. De si et facilita la decisió o de si t’obliga a decidir. De si el sí és el sí que esperaves o de si el sí t’emmiralla inquisidor quan en realitat sols un no volies.

Una persona o… Una còpia? Tot dependrà de…

De qui depèn?

 

 

[Musa 120: Una vegada, una musa em va dir que cert autor de teatre començava les seves obres amb una pregunta que resolia en l’últim vers. Avui, el text s’estructura en sentit contrari: es titula en forma de resposta suspensiva… I es contesta amb interrogant 😉 Relat inspirat per la proposta de la Irma López: «La meva proposta és fer un escrit que es tituli: ” ser o no ser…”». La imatge que acompanya el text es titula «Flower» i és de Sunny_mjx compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150507-200_muses-Imatge_Gina4224-Text_Aquella_pomera_de_pomes_vermelles_Tere_SM

[Musa 70] Aquella pomera de pomes vermelles

20150507-200_muses-Imatge_Gina4224-Text_Aquella_pomera_de_pomes_vermelles_Tere_SM

 

Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes al voltant d’aquell arbre que ens recorda les tardes de sol de la nostra infantesa.

Juguem a la rotllana mentre ens imaginem viatjant en el temps i retornant a aquells dies on la principal preocupació era endevinar qui colliria la poma més vermella de l’arbre. Aquells dies en els que ens estiràvem a l’ombra de les branques i deixàvem que els brins d’herba ens fessin pessigolles al clatell, els dies en els que tancàvem els ulls per sentir la calor del sol a sobre de les parpelles closes i espiàvem entre les pestanyes per endevinar la forma dels núvols que corrien davant dels nostres fronts sense arrugues.

Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes mentre tu em dius que m’atreveixi i jo et repeteixo que em prendrien per boja, que no puc llençar-ho tot per la borda; que no puc.

La vida fa molt de temps que va deixar de ser un joc. La pomera que recordes ja no hi és. Un llamp la va fulminar un dia de tempesta i el pare la tallar arran, de res no van servir els nostres plors davant de la fusta estellada. El prat d’herba és avui una pista de bàsquet encimentada a on hi van a pixar els gats abandonats del barri. Els núvols que en els records de la nostra imaginació pintes de color blanc i amb olor de roses, avui són grisos com l’asfalt i fan olor a fum de cotxes i a deixalles d’abocador.

Voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes mentre penso que seria fàcil fer-te callar per sempre, que només hauria d’alçar la veu perquè et dissipessis en el no res.

«Vés-te’n! Fora d’aquí! Ja no sóc tu, no ho veus?! Ara sóc una persona gran. Ara ja no jugo a imaginar formes en els núvols. Ara ja no jugo a la rotllana al voltant de pomeres inexistents! Ara ja no…» Però enlloc de cridar-te res del que podria dir-te, cloc els llavis, t’agafo de les mans amb un somriure i començo a dansar al voltant de l’arbre.

I donem voltes. Donem voltes i més voltes. Donem voltes i més voltes i més voltes. Perquè encara ets amb mi. Perquè encara sóc jo.

 

 
[Musa 70: Relat inspirat per la il·lustració que acompanya el text, obra de la Gina4224.]