20150302-200_muses-Imatge_Picswiss_BS_55_16_Roland_ Zumbuhl_Arlesheim_CC3.0_Attribution_Share_alike-Text_T_ho_perdono_tot_Tere_SM

[Musa 29] T’ho perdono tot

20150302-200_muses-Imatge_Picswiss_BS_55_16_Roland_ Zumbuhl_Arlesheim_CC3.0_Attribution_Share_alike-Text_T_ho_perdono_tot_Tere_SM

 

Som sota l’ombra d’un adéu.

M’imagino la meva vida sense tu i se’m trenca l’ànima. Només sóc capaç de recordar els bons moments. Les tardes a la fira, amb un núvol de sucre entre les mans i tu fent el pallasso al meu costat. Els dies a la platja, discutint entre rialles qui posava la crema a qui. El primer dia que et vaig veure. Semblaves tan vulnerable quan ens vam conèixer…

Intento retenir les llàgrimes.

Et veig amb els teus amics, parlant de temes intranscendents. Et veig riure mentre us claveu empentes els uns als altres entre bromes. Continc les ganes de sortir corrents i d’abraçar-te, d’omplir-te de petons i de suplicar-te que tornis a casa. Vull creure que tu també em mires, de cua d’ull, ni que sigui per assegurar-te que no escurço la distància que ens separa

T’ho perdono tot.

Ja no m’importa que deixis les coses al mig del pas. Ni que et posis a cridar com un energumen per monopolitzar el comandament a distància. Deixaré de dir-te el que crec que has de fer, em mossegaré la llengua fins a fer-me sang. La casa no seria una llar si tu no hi fossis, no ho serà si te’n vas.

Te’n vas.

Arriba l’autobús. Obre les portes del maleter. Deixeu les motxilles i correu escales amunt per aconseguir els millors seients. No gires al cap per acomiadar-te. Ni una vegada. Ni una. Les llàgrimes es descontrolen i em comencen a caure galtes avall.

— No ploris — em viu la veu de la Marta passant-me el braç per les espatlles —. Només són unes colònies. D’aquí a una setmana el tornarem a tenir aquí. Ja és gran.

— Només té vuit anys…

— No pots fer un drama cada vegada que se’n va d’excursió. El nostre fill ja és tot un homenet. Reservem taula per anar a sopar a aquell restaurant que t’agrada tant?

— Això no ho arregla un plat de sopa.

— Bé… — es corregeix posant-se de puntetes per parlar-me a cau d’orella —. També podríem passar directament a les «postres».

L’autobús abandona l’estació. Una part del meu cor se’n va amb tu, la resta fa anys que es va perdre en els llavis de la teva mare.

 

[Musa 29: Relat inspirat per la proposta de la Claudia: «som sota l’ombra d’un adéu». La imatge que acompanya el text es titula «Picswiss BS-55-16» i és de Roland Zumbühl i Arlesheim compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution-Share alike».]

20150211-200_muses-Imatge_knit_baby_booties_normanack_CC2.0_Attribution-Text_Dignitat_Tere_SM

[Musa 16] Dignitat

20150211-200_muses-Imatge_knit_baby_booties_normanack_CC2.0_Attribution-Text_Dignitat_Tere_SM

 

No. De cap de les maneres. No penso emocionar-me, ni un plor. Ni un.

Respira a fons. Respiro a fons.

— Aaaaaaaaaah!

Crida! Ai, mare meva! Crida! La sento cridar! No sents com crida?!

Hauria d’entrar! Què hi faig aquí?!

O no…

No em puc tornar a desmaiar.

Tinc una dignitat. Haig de mantenir un estatus. No puc anar caient com un soc pels racons.

Com mort.

Què dirien els treballadors de l’empresa si em veiessin? Ah, no! De cap manera!

Sóc l’amo. El director general. El que paga les nòmines. Aquí ningú no se’n riu de mi. Ni aquí ni allà. Ni un somriure. Ni mig. Ni un terç. Ni tan sols una ombra. Ni…

— Aaaaaaaaaah!

Torna a cridar! Per què no acaba ja?! Per què dura tant?!

I si hi ha alguna cosa que no està anant tan bé? Per què ningú no em diu res? Per què no para de cridar? I si m’han vist la por pintada als ulls? I si creuen que no ho suportaré? I si…?

— Aaaaaaaaaah!

— Buaaaaaaaaaaa!

Era un…? Era un…? He sentit un…? Un…?

La porta s’obre. La porta. Surt una infermera, vestida de blanc, bressolant un farcell de mantes blanques.

Mira a banda i banda del passadís. Em veu. Em somriu. Se m’acosta. T’acosta. Paro els braços amb un acte gairebé reflex.

— És una nena preciosa — murmura deixant-te entre els meus braços —. Tot ha anat molt bé.

Preciosa. Bonica. Resplendent. Sol. Estrella. Univers. Totes les paraules es queden curtes. Ets la meva nena. La meva nena.

— Ai, els fills… Li hauré de portar un pitet, li està caient la bava!

La infermera se’n riu de mi. Ho sé. Sé que se’n burla. Sé que si em veiessin els treballadors de l’empresa, perdria el seu respecte d’un sol cop. Però saps què, princesa meva?

— Cu-cu-cu-ga-ga-to…
[Musa 16: Relat inspirat per la proposta de la Montse: «fills, por, plor, dignitat, somriure». La imatge que acompanya el text es titula «knit baby booties» i és de normanack compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150209-200_muses-Imatge_Farola_Valderrobres_ Jaume_Escofet_CC2.0_Attribution-Text_Fer_trampes_Tere_SM

[Musa 14] Fer trampes

20150209-200_muses-Imatge_Farola_Valderrobres_ Jaume_Escofet_CC2.0_Attribution-Text_Fer_trampes_Tere_SM

 

Nit. Habitació en penombra. Per la finestra entra només la llum d’un fanal proper.

 

HOME (fa ganyotes al farcell de mantes que té als braços) — Bu-bu-bu-bu-bu! Nana-nana-nananana!

NADÓ — Buaaaaaaaa!

HOME — Va… No ploris, no ploris, no ploris… Qui és el nen del papa? Qui és el nen més maco del món?

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — Xxxxxxt! Fes-ho pel papa que demà ha d’anar a treballar, s’està morint de son i encara no ha pogut començar a sopar… No t’agrada el xumet? Mira el xumet… Si us plau… Si us plau…

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — D’acord, d’acord! El papa no sopa i es queda aquí amb tu, a l’habitació, em quedaré aquí fins que t’adormis… Però deixa de plorar, si us plau… Sí? Va, si us plau… Si us plau…

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — Ja ho sé! Tornarem a canviar el bolquer! Què et sembla? Molt bé, així. El nen més maco del món que deixarà que el papa li canviï el bolquer i… El bolquer està net.

NADÓ — Buaaaaaaaa!

HOME — No passa res! El canviarem igualment! Oi que sí? És clar que sí! Mira! Ja està! Net i polit! Oi que bé? Oi que ara sí que tancaràs els ulls i dormiràs?

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — Va… Xxxxxxt… No passa res… És hora de fer non-non… No ho veus? Hora de fer non-non, com els estels que brillen al cel. Els veus? Són aquells punts que hi ha allà dalt, a l’infinit… Ells ara estan dormint… I tu també dormiràs, oi que sí? Oi que sí?

NADÓ — Buaaaaaaaa!

HOME — Mira, mira! Mira aquí! Oh?! Què és això? És un mirall! És el papa i el nen més maco de l’univers! Ho has vist? Oh… Has vist el nen? Quin nen més maco? I no seria encara més maco si no tingués la cara plena de llàgrimes?

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — D’acord! D’acord! Ets el nen més maco encara que ploris, però para de plorar. Si fos més d’hora podríem anar a fer un vol amb el cotxet, però a aquesta hora i amb aquest fred… A fora està blanc de gebre. No podem sortir al carrer, ens refredaríem. I què faríem si el nen més maco del món agafés un refredat?

 

Se senten unes claus al pany. Se sent el soroll d’una porta que s’obre i es tanca. Uns passos s’acosten i entren a l’habitació.

 

DONA — Tot bé? Se senten els plors des de l’ascensor.

HOME — Estic desesperat. Ja no sé què més fer-hi.

DONA — Deixa-me’l a mi. Jo me n’ocupo.

HOME — I què faràs tu que jo encara no hagi provat?

DONA — No siguis tossut. Dóna-me’l.

 

El pare dóna el nadó a la dona. La dona s’asseu, es descorda la camisa. El nadó s’agafa al pit i deixa de plorar.

 

HOME — Això és fer trampes.

 

S’apaguen els llums.

 

 

[Musa 14: Relat inspirat per la proposta de la Marta Eva: «gebre, mirall, bolquer, estel, infinit». La imatge que acompanya el text es titula «Farola@Valderrobres» i és de  Jaume Escofet compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]