20151214-200_muses-Escalator_to_Hell_Jakub_Kadlec_CC2.0_Attribution-Text_Prejubilacio_Tere_SM

[Musa 196] Prejubilació

20151214-200_muses-Escalator_to_Hell_Jakub_Kadlec_CC2.0_Attribution-Text_Prejubilacio_Tere_SM

   

Infern. Escenari en penombra, il·luminació vermella. Una caldera enorme en un racó, apagada. Silenci absolut, ni una ànima. El DIABLE, enfadat, camina d’una punta a l’altra de l’escenari cridant pel mòbil, vestit de vermell de cap a peus, americana i corbata, ulleres de sol, cabells engominats, banyes i cua, amb una forca en una mà.

  

DIABLE – Et dic que és impossible que algú hagi donat de baixa el servei del gas! Aquí mano jo! Jo! No, no vull parlar amb cap més operador. Ni se t’acudeixi tornar-me a deixar en espera o…! (Se sent un fil musical.) Telefonista pocapena… Pujaré en persona per socarrar-te de viu en viu!

  

Se sent l’espetec d’un llamp, la música desapareix. Un focus de llum blanca il·lumina una cantonada de l’escenari a on apareix DÉU vestit blanc de cap a peus, amb americana i corbata, ulleres de sol, cabell engominat. Avança per l’escenari en direcció al DIABLE mirant a on trepitja amb cara de fàstic, el focus de llum blanca el segueix vagi a on vagi.

  

DIABLE – Avorrit de tanta bondat celestial?

DÉU – És impossible parlar amb tu, fa dies que no fas més que comunicar. Tanta xerrameca no pot ser pas per feina, t’ho descomptaré de la quitança… (DÉU s’atura davant del DIABLE. Treu d’una butxaca interior de l’americana un paper plegat i un bolígraf, desplega el paper i ofereix el bolígraf al DIABLE.) Firma aquí.

  

El DIABLE llegeix el document.

  

DIABLE – Com t’atreveixes?! (Agafa el paper, l’estripa i el converteix en una bola.) Ompliré el món de flames! Convertiré en cendres tots i cadascun dels teus estimats humans!

DÉU (mira la caldera apagada) – Ah… Sí?

  

El DIABLE li segueix la mirada. Llença la bola de paper a dins de la caldera apagada, torna a mirar DÉU.

  

DIABLE – Si m’acomiades, pujaré allà dalt i provocaré la 3a guerra mundial!

DÉU (esclafeix a riure) – Ui, sí, quina por… Com si no ho fessin sols. Els humans fan molt millor la feina que tu mateix.

  

DÉU s’acosta a la caldera apagada, en recupera el foli sencer i sense ni una arruga, d’un blanc immaculat. S’acosta el DIABLE i li torna a oferir el bolígraf.

  

DIABLE – Fa mil·lenis que treballo en aquesta empresa, no em pots fer fora!

DÉU – Tanco l’altre món, sencer: cels, inferns i purgatori. Els humans no necessiten tants móns quan no saben ni tenir cura del seu.

DIABLE – Tant viure entre núvols al final se t’han ficat dins del cervell? No pots tancar l’altre món! A on aniran les ànimes?

DÉU (mira al seu voltant) – Quant fa que no veus una ànima?

DIABLE – Perquè te les quedes totes tu, tros d’egoista prepotent!

DÉU – Ningú no se les queda. Ja no n’hi ha, ni bones ni dolentes. Els humans es passen tantes hores enganxats a les pantalletes que, tan aviat com es moren, la seva essència es converteix en bits. La majoria acaben formant part del codi de Google i Facebook.

  

El DIABLE observa el document. Mira DÉU, torna a mirar el document.

  

DIABLE – I tu? Si tanques l’empresa, què faràs?

DÉU – Reinventar-me.

DIABLE – En un altre tipus de déu?

DÉU (esclafeix a riure) – Ui, no! Aquesta plaça està més que coberta. Futbolistes, cantants, apps de mòbils,… Hi ha massa competència en el sector de les divinitats. He estat parlant amb en Cesc. Als humans els encanten les fotografies: crearem una app meteorològica. En Tomàs Molina es morirà d’enveja quan vegi les meves fotos des del cel.

  

El DIABLE tanca els punys, es deixa caure de genolls a terra.

  

DIABLE – Pietat! Oh, tu, misericordiós! Jo només sé fer de diable… Sóc massa gran per aprendre un altre ofici! Si em fas fora, de què viuré?!

DÉU – Vas ser tu qui es va voler independitzar, tot i que acabar treballant al soterrani no sigui anar molt lluny.

  

DIABLE s’aixeca, furiós, assenyala DÉU amb la punta de la forca. La llum vermella de l’escenari s’intensifica.

  

DIABLE – Sense el meu infern, la Terra es congelarà! No quedarà ni un humà viu!

DÉU (furiós, tot l’escenari queda cobert de llum blanca, soroll de llampecs) – No tindrem aquesta sort! (El DIABLE cau a terra com si de sobte la forca pesés una tona.) I encara que la tinguéssim, segur que sobreviurien! Diluvis, meteorits, volcans, l’efecte dos mil,… Sempre sobreviuen! Jo només volia que visquéssim, tots junts, al paradís… I ells com m’ho van agrair? Arrencant-me les fulles de la parra! La pròxima vegada que em senti sol, faré un solitari al mòbil fins que em passi la neura.

  

La llum blanca disminueix d’intensitat, la vermella torna a il·luminar part de l’escenari. DÉU torna a oferir el bolígraf al DIABLE mentre el DIABLE s’aixeca, a poc a poc, fregant-se el canell adolorit.

  

DÉU – No pagaré ni una factura de gas més, tens vint-i-quatre hores per abandonar les dependències. També hauràs de tornar l’uniforme de l’empresa: la forca, les banyes,… La cua te la vam fer fer a mida, te la pots quedar… Segur que causarà sensació a l’Olimp.

DIABLE – L’Olimp?!

DÉU – Estan sobrepassats pel volum de sol·licituds però, en agraïment pels serveis prestats, he aconseguit que et posin el primer a la llista d’espera. Cada vegada són més les deïtats mitològiques que decideixen jubilar-se per falta de clients: primer van ser els grecs, després els romans, els de l’antic Egipte, els dels maies, els dels indis americans,…

DIABLE – Sóc massa jove per tancar-me en una residència amb una colla de vells! Et demandaré! M’hauràs d’indemnitzar!

  

DÉU l’esguarda en silenci, es manté immòbil oferint-li impertèrrit el bolígraf.

  

DÉU – Sóc jo el creador de totes les coses… De debò et penses que trobaràs algun jutge que et doni la raó?

  

El DIABLE observa el document, DÉU, la caldera apagada. Llença la forca amb ràbia als peus de DÉU. Firma el document. DÉU plega el paper, recull el bolígraf i ho guarda tot de nou a dins de la butxaca de l’americana.

  

DÉU – Els he donat el teu número de mòbil, et trucaran quan tinguin una plaça lliure.

  

DÉU surt per una cantonada. El focus de llum blanca s’apaga i l’escena queda il·luminada de vermell. El DIABLE s’arrenca les banyes i les llença amb fúria dins la caldera. L’escena es fon en negre.

   

[Musa 196: Exercici pel curs «Els secrets d’escriure teatre» impartit per en Toni Cabré a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès: escriure una escena de teatre sobre un acomiadament laboral. La imatge que acompanya el text es titula «Escalator to Hell» i és de Jakub Kadlec compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20151208-200_muses-Imatge_Pedralbes_Barcelona_Avinguda_Esplugues_contenidors_escombraries_Tere_SM-Text_Cantonada_revolucio_Tere_SM

[Musa 192] Cantonada revolució

20151208-200_muses-Imatge_Pedralbes_Barcelona_Avinguda_Esplugues_contenidors_escombraries_Tere_SM-Text_Cantonada_revolucio_Tere_SM

 

COMPANY A — Donat que els últims aconteixements ens han estat desfavorables, és necessari prendre medides, companys.

COMPANY B — Què ha dit el company?

COMPANY C — Que l’assunto pinta bastos.

COMPANY A — No podem permetre que ofenses d’aquest tamany quedin sense càstig, companys! Tenim que contraatacar. No ens poden tractar com si fóssim basura!

COMPANY B — Bueno… Basura sí som.

COMPANY A — No ens portaran al desguàs! No permetrem que ens venguin a peces! Si es pensen que som tontos, es quedaran amb un pam de nas.

COMPANY C — I això portarà molt gasto?

COMPANY A — Companys, estem parlant de la nostra dignitat!

COMPANY C — Ja veig que haurem de portar la vajilla bona de l’àvia a la casa dels empenyos…

COMPANY B — Diu que costarà cuartos? Acabo de recordar que tenia que fer un recado, si…

COMPANY A — D’aquí no se’n va ningú! És que no voleu disfrutar del reconeixement que us mereixeu després de tants anys de servei?!

COMPANY C — Jo preferiria conservar la vajilla, ja saps, més que res pel valor sentimental.

COMPANY A — Colla de revolucionaris de pega dolça!

COMPANY B — Sí clar, com que tu tens un bon puesto i un barco que t’espera amarrat al port…

COMPANY A — Ja ho pagaré jo!

COMPANY B — Haver començat per aquí! Si és així, pues… Vale! Què s’ha de fer?

COMPANY A — La pròxima parelleta que vegem passar pel nostre costat, amagats entre les sombres, entre carinyos i arrumacus, amb una bossa amb un tufillo sospitós a les mans i aires de voler anar cap a la zona dels de reciclatge… Zas! Obrim la tapa i ens empassem el nòvio!

COMPANY B — I per què no la nòvia?

COMPANY C — I si són dos nòvios?

COMPANY A — El primer que se us posi a tiro, companys! Zas i a la panxa!

COMPANY B — Només un?

COMPANY A — En aquests casos, menos és més. Li féu una bona rebolcada, que hagi d’estar-se una setmana a la lavadora per treure’s la basura de sobre. Us garantitzo que s’hauran acabat aquestes tonteries del reciclatge i la mare que va parir tots els ecologistes de l’Ajuntament.

COMPANY C — I si agafa una enfermetat i acaba a l’enfermeria?

COMPANY A — No serà res greu! Un dies fent crucigrames i cap a casa amb unes quantes agulletes.

COMPANY C — Però…

COMPANY A — Hasta aquí podíem arribar: hem de defensar el nostre puesto al carrer, companys!

COMPANY B — Però…

COMPANY A — No heu vist el què ha passat amb els contenidors de la cantonada del Passeig?! Ja no en queda ni un de gris! Voleu que a nosaltres també ens pintin d’arcoiris?

COMPANY C — Uix, no… A mi el verd amb fa el cul gros, els urbanos es burlarien de mi, semblaria un jabalí.

COMPANY B — A mi no crec que em sortís rentable pintar-me de groc, ja estic a punt de jubilar-me…

COMPANY A — Pues no hi ha cap més alternativa, tenim que fer-ho! Visca la revolució, companys?!

COMPANYS B i C — Visca la revolució, company!

 

 
[Musa 192: A qui li fan mal els ulls? No és culpa meva! Text inspirat per la proposta d’en Joan Milà: «Doncs, una de barbarismes: Ah!, “Bueno”, “pues”… “Vale”!». Quants barbarismes sou capaços de trobar? (hehe) La imatge que acompanya el text es titula «Avinguda Esplugues, Pedralbes (Barcelona): contenidors d’escombraries» i és d’autoria pròpia. Moltes gràcies per la inspiració!]

20151110-200_muses-Munich_Train_Station_Candidplatz_motoyen_CC2.0_Attribution-Text_Oferta_i_demanda_Tere_SM

[Musa 172] Oferta i demanda

20151110-200_muses-Munich_Train_Station_Candidplatz_motoyen_CC2.0_Attribution-Text_Oferta_i_demanda_Tere_SM

 

Nit. Exterior d’una estació de trens, un fanal en un cantó il·lumina l’escena, soroll de cotxes circulant. Una CAPTAIRE dorm tapada amb uns cartrons a dins del portal de l’estació mentre els VIANANTS del carrer passen pel seu davant sense aturar-se. Un HOME vestit amb americana i corbata surt de l’estació parlant pel mòbil, arrossega una maleta de rodes. S’atura davant del portal, fa el gest per aturar un taxi sense mirar el carrer.
 

HOME (parlant pel mòbil) — Sí, és clar que sí, amor meu, jo també tinc moltes ganes de veure’t…
 

L’HOME veu la captaire, agafa la cartera de la butxaca, en treu unes monedes i les llença davant de la dona. La CAPTAIRE obre els ulls en sentir el dring de les monedes, les observa sorpresa, surt de sota dels cartrons i comença a recollir-les.
 

HOME (continua parlant pel mòbil) — Sí, vaga general. T’ho pots creure? Els serveis mínims s’haurien de dir invisibles, en aquest país avui no treballa ningú. Però ara ja sóc aquí, amor meu, he aconseguit arribar. Aturo un taxi i amb vint minuts sóc a casa. Fins ara. (Penja el mòbil, mira a banda i banda del carrer buscant un taxi, no en troba cap, esbufega.)

CAPTAIRE (li tusta l’espatlla) — Perdoni, però crec que…

HOME (es gira enfadat) — Tu què vols?! No en tens prou amb el que t’he donat?

CAPTAIRE (li torna les monedes) — Em sap greu, però crec que hi ha hagut una confusió… No puc acceptar els seus diners.

HOME — Què vol dir que no pots acceptar els meus diners?!

CAPTAIRE — És que… Els captaires també ens hem unit a la vaga.

HOME — Com?!

CAPTAIRE — Em sap greu, són coses del sindicat, espero que ho comprengui. Si algú fes córrer la brama que m’han vist fer l’esquirol, em prendrien aquest racó de l’estació a on passo les nits i amb aquest núvols de tempesta que hi ha avui… Millor dormir sota cobert.

HOME — Això és el súmmum! De què feu vaga els captaires, de viure sense treballar?!

CAPTAIRE — Ei, un respecte. M’he ficat jo amb la seva feina?

HOME — Feina?! De demanar caritat en dius «feina»?

CAPTAIRE — Treballem més que ningú! Des de primera hora del matí fins a última hora de la tarda, plogui, nevi o faci sol, els tres-cent seixanta-cinc dies de l’any, sense protestar… Menys avui.

HOME — Vosaltres no sabeu què és treballar! L’únic que feu és fer pena i parar la mà.

CAPTAIRE — Es pensa que és fàcil fer pena? És tot un art! Has de fer la pena justa, ni massa ni massa poca. La gent s’ha de sentir prou atreta per la teva desgràcia com per voler-te ajudar amb unes monedes, però al mateix temps has de ser prou insignificant com perquè et puguin oblidar en girar la cantonada. I ja no li dic res de l’estrès al què estem sotmesos…

HOME — Estrès?!

CAPTAIRE — Les farmacèutiques ens tenen en el munt de mira! Sap la quantitat d’ansiolítics que s’estalvia el sistema sanitari gràcies a la nostra tasca? A canvi d’un parell de monedes, homes i dones de totes les races i condicions creuen per un instant que són… Algú. I els agrada. Modestament fins i tot m’atreviria a afirmar que, gràcies a la nostra labor, durant uns minuts, són feliços.

HOME — No havia sentit mai tants romanços junts. Us passeu el dia asseguts, sense moure ni un dit, esperant que siguem els altres els qui us omplim la panxa!

CAPTAIRE — Ja em perdonarà, però jo no espero res que no em mereixi. Per això ens hem unit a la vaga, perquè estem cansats que hi hagi treballadors de primera i de segona. Només volem una retribució justa per la nostra tasca, com tothom.

HOME — Quina tasca?!

CAPTAIRE — Es pensa que hauríem pogut sobreviure enmig d’una societat capitalista com l’actual si no tinguéssim res de valor per aportar a l’intercanvi? Tot es basa en l’oferta i la demanda. Mentre professions de tota la vida com la pagesia o la construcció estan ferides de mort, nosaltres hem sabut reinventar la nostra oferta i resistir la crisis, és més, fins i tot estem en plena fase de creixement. Hi ha una demanda enorme pels nostres serveis!

HOME — Ser… Serveis? Quins serveis?!
 

La CAPTAIRE es plega de braços amb posat presumptuós, observa les monedes que l’home encara té entre les mans. L’HOME es mira les mans, mira la captaire, es torna a mirar la mà.
 

HOME — Què pretens, fer-me ballar el cap?!

CAPTAIRE — Jo? És vostè qui m’ha volgut donar aquest grapat de monedes, vostè deu saber perquè… O és que no sap perquè fa les coses?

HOME — Per… Per… Perquè és el què s’ha de fer!
 

La CAPTAIRE mira els VIANANTS que continuen passant pel seu costat sense aturar-se.
 

CAPTAIRE — I a on se suposa que ho diu, en una ordenança municipal que ningú no s’ha llegit? No, «no és el què s’ha de fer»: vostè m’ha vist i ha decidit comprar els meus serveis.

HOME — Jo no he comprat res! Era… Un regal!

CAPTAIRE — Un regal? A una desconeguda? Primer almenys m’hauria d’haver demanat si era el meu aniversari, no? O és que m’ha confós amb algú de la seva família? Una amiga, potser? I si de debò era un regal, no li sembla una mica depriment regalar-me unes tristes monedes? Almenys les hauria pogut embolicar, posar-hi un llacet, un…

HOME — Ja n’hi ha prou! Li he donat perquè m’ha fet pena!

CAPTAIRE — Ahà! Per tant admet que ha decidit comprar els meus serveis.

HOME — Ho he fet només per ajudar-te!

CAPTAIRE — Ajudar-me? A mi? Sense ni tan sols haver-li demanat? Aquesta sí que és bona! Ara només falta que em digui que encara creu en els Reis Mags… Per què no som seriosos? Admeti-ho, no hi ha res de dolent. Vostè ha decidit comprar la meva pena perquè això el fa sentir millor, és tan simple com això. L’ésser humà és terriblement egoista. Segurament té una gran feina, una gran casa, una gran parella, uns grans fills, però, tot i així… Tot i així… Tot i així hi ha un buit que ha intentat omplir amb aquestes monedes. (L’HOME prem el puny a on té les monedes, aparta la mirada.) I a mi m’encantaria satisfer la seva necessitat, de debò, però ja li he dit que avui no treballo. Si vostè fos tan amable de tornar demà…
 

La CAPTAIRE torna al lloc a on estava dormint, es tapa amb els cartrons, tanca els ulls. L’HOME obre el puny, es mira les monedes.
 

HOME — Demà… A la mateixa hora?

CAPTAIRE — Sempre i quan s’hagi desconvocat la vaga. I tanqui el llum en sortir, si us plau, no hi ha cap necessitat de malgastar en va els impostos dels contribuents.
 

L’HOME s’allunya de la captaire, s’acosta al fanal i l’apaga. L’escena es fon en negre.

 

 
[Musa 172: Exercici pel curs «Els secrets d’escriure teatre» impartit per en Toni Cabré a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. La imatge que acompanya el text es titula «Munich Train Station Candidplatz» i és de motoyen compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150520-200_muses-Imatge_Dear_Inge_in_the_local_bakery_storebukkebr_CC2.0_Attribution-Text_Els_jubilats_se_n_van_a_la_pastisseria_Tere_SM

[Musa 79] Els jubilats se’n van a la pastisseria

20150520-200_muses-Imatge_Dear_Inge_in_the_local_bakery_storebukkebr_CC2.0_Attribution-Text_Els_jubilats_se_n_van_a_la_pastisseria_Tere_SM

 

IDEA MARC

Quatre jubilats que viuen junts. Van fugir de la residència de la tercera edat a on els havien tancat els seus fills i ara viuen d’okupes al pis d’estudiants d’un dels seus néts.

 
PERSONATGES

ANNA – Àvia d’aspecte afable, esquena encorbada, cabells blancs amb una llarga trena que li arriba fins a la cintura. Vestida amb una camisa de color llampant i uns pantalons amples de color negre. Porta una càmera de fotos antiga (amb rodet fotogràfic).
Tic => Fa una foto cada tres passes. Porta una bossa de plàstic penjada al braç plena de rodets fotogràfics de recanvi i es passa l’estona canviant i tornant a canviar el rodet.

ROSER – Àvia vestida de roquera, amb ulleres de sol i cabells punkies molt curts. Va amb una cadira de rodes i sempre té un granissat de maduixa entre les mans que beu amb una palleta.
Tic => No deixa mai de xumar per la palleta. Si se li acaba el granissat, es posa a plorar com una nena petita.

PERE – Avi escardalenc, calb, vestit amb uns pantalons enormes que li van molt grans i que s’ha d’aguantar amb uns tirants perquè no li caiguin. Els pantalons li van tan grans que és el lloc perfecte per guardar-hi de tot, és com si portés la casa a sobre (com una espècia de butxaca màgica d’en Doraemon).
Tic => Es va donant cops amb una pinta al cap dient «creixeu, creixeu» i es va passant la mà pel cap per comprovar si els cabells ja han crescut.

CÈLIA – Àvia vestida amb jersei blanc de llana i faldilla negra gruixuda fins més avall dels genolls. Porta cabells blancs ondulats fins a les espatlles, amb un pentinat que sembla acabat de sortir de la perruqueria (en realitat és una perruca). Duu ulleres de cul de got i s’ha d’acostar molt per poder llegir les coses. Porta una bossa negra al braç esquerre plena fins dalt de mapes i plànols i a la mà dreta duu un bastó amb adhesius de tots els racons del món (com les que es posaven a les maletes de viatges).
Tic => Quan té calor, es venta amb la perruca i se la torna a posar.

PASTISSERA – Noia vestida amb camisa i barret de pastisser de color groc i pantalons i davantal negres. S’està darrere de la barra de la pastisseria llimant-se les ungles.

DOS FIGURANTS

 

INTERIOR – PASTISSERIA – DIA

L’escenari és una pastisseria. Es veu un mostrador protegit amb un vidre ple de pastes, cadascuna amb un cartellet blanc a on s’hi pot llegir el nom i el preu: croissants, coulants, ensaimades,… Al darrere del mostrador hi ha diversos cistells amb diferents tipus de barres de pa: baguettes, pans de quilo,… Davant del mostrador hi ha una petita taula amb tres cadires.

La pastissera està darrere del mostrador de la pastisseria: està molt concentrada llimant-se les ungles. Entren els quatre jubilats. La Cèlia és la primera d’entrar, està mirant de molt a prop un mapa que té desplegat davant de la cara, al seu darrere entra l’Anna amb la càmera de fotos penjada al coll i finalment en Pere empenyent la cadira de rodes a on hi ha asseguda la Roser. La pastissera es col·loca la llima d’ungles darrere de l’orella en veure’ls arribar.

CÈLIA
(AIXECA LA MIRADA DEL MAPA QUE TÉ ENGANXAT A LA PUNTA DEL NAS) Tatxan! Ja hem arribat a la pastisseria! (PLEGA EL MAPA I EL GUARDA A LA BOSSA. ES TREU LA PERRUCA DEL CAP I ES VENTA UN PARELL DE COPS) Uf! Quina calor que fa aquí dins! (ES TORNA A COL·LOCAR LA PERRUCA I S’ACOSTA AL MOSTRADOR A ON HI HA LES PASTES)

ANNA
Oh! Quina pastisseria més bonica! (COMENÇA A FER FOTOS AMB LA CÀMERA A TORT I A DRET)

PERE
(ESBUFEGANT) Roser, estaria bé que et posessis a règim: peses com si ja estiguessis a dins del taüt!

ROSER
(XUCLA AMB FORÇA EL GRANISSAT DE MADUIXA AMB CARA D’ENFADADA. LA PALLA FA SOROLL DE BUIT, SACSEJA EL GOT DE PLÀSTIC, S’ADONA QUE ESTÀ BUIT I COMENÇA A PLORAR) Buaaaaaaaah!

ANNA
(GIRA LA CÀMERA CAP A LA ROSER AMB UN SOMRIURE) Somriu a l’ocellet (EL DISPARADOR FA SOROLL D’ENCALLAT I S’APARTA LA CÀMERA DE DAVANT DE LA CÀRA) Mecagum en Kodak! Sempre se m’acaba el rodet en el moment més interessant (DEIXA LA BOSSA DE PLÀSTIC SOBRE LA TAULA, EN TREU UN RODET DE RECANVI I OBRE LA CÀMERA PER CANVIAR-LO)

PERE
(ACOSTA LA CADIRA DE RODES DE LA ROSER FINS A LA TAULA) No ploris… Ara ho arreglem, ara ho arreglem… (TREU UNA PETITA CAIXA DE MADUIXES DELS PANTALONS, UNA BOSSA DE PLÀSTIC TRANSPARENT PLENA DE GEL I UNA BATEDORA: POSA TOTS ELS INGREDIENTS A DINS LA BATEDORA, L’ENDOLLA, ACCIONA L’INTERRUPTOR, L’APAGA I TORNA A OMPLIR EL GOT DE PLÀSTIC DE LA ROSER) Ja està!

ROSER
(XUCLA AMB FORÇA EL GRANISSAT DE MADUIXA AMB CARA DE FELICITAT)

ANNA
(HA ACABAT DE CANVIAR EL RODET DE LA CÀMERA. ES GIRA TRIOMFAL CAP A LA ROSER I S’ADONA QUE LA DONA JA HA PARAT DE PLORAR. DECEBUDA) Oh! Ja m’ho he tornat a perdre!

En Pere torna a guardar tots els trastos a dins dels pantalons.

CÈLIA
(TÉ EL NAS ENGANXAT AL VIDRE DEL MOSTRADOR I ASSENYALA UNA DE LES SAFATES) Què hi diu aquí? Xuclant? Qui l’ha xuclat?

PASTISSERA
Xuclant, no: «coulant». Està fet de xocolata.

CÈLIA
(IL·LUSIONADA) Xocolata belga?

PASTISSERA
No, de Girona.

CÈLIA
(DESIL·LUSIONADA, MIRA LA RESTA DE COSES QUE HI HA PER VENDRE I ASSENYALA UNA CISTELLA DE BARRES QUE HI HA DARRERE DEL MOSTRADOR) Aquelles barres de pa d’allà, són baguettes?

PASTISSERA
Sí.

CÈLIA
(ENCARA MÉS IL·LUSIONADA QUE ABANS) De França?

PASTISSERA
Del nostre forn.

La Cèlia es mira desil·lusionada la pastissera com una nena petita a punt de plorar. L’Anna li fa una foto. La Cèlia recupera la dignitat, s’asseu en una de les cadires, treu un dels mapes de la bossa, el desplega i s’hi amaga al darrere perquè l’Anna no la pugui continuar fotografiant. La Roser continua xuclant el seu granissat.

PERE
No hem vingut pel pa. (S’ACOSTA AL MOSTRADOR IL·LUSIONAT, AL MATEIX TEMPS QUE ES PASSA LA MÀ PEL CAP SENSE CABELLS) He sentit a dir que hi ha un tractament meravellós pel cabell: voldria un pot de crema capil·lar.

PASTISSERA
Només tenim crema catalana.

L’Anna es va girant cap al Pere i cap a la pastissera per fer-los fotos com si es tractés d’un partit de tennis.

PERE
Oh, m’és igual si és catalana o espanyola, independentista o unionista. L’únic que vull és que em faci créixer els cabells.

PASTISSERA
Cremada?

PERE
M’ha vist cara d’ignorant? Què vol, que em posi cendres al cap?

PASTISSERA
(AGAFA UN POT DE DINS DEL MOSTRADOR, A ON HI HA ESCRIT «CREMA» AMB LLETRES GRANS, I EL POSA SOBRE EL TAULELL) Seran quinze euros.

PERE
(TREU UNA PETITA CAIXA FORTA DE DINS DELS PANTALONS, L’OBRE AMAGANT-NE LA COMBINACIÓ AMB LA MÀ, EN TREU QUINZE EUROS I LA TORNA A TANCAR) Aquí té (DÓNA ELS BITLLETS A LA PASTISSERA I TORNA A GUARDAR LA CAIXA FORTA A DINS DELS PANTALONS)

PASTISSERA
(DÓNA EL POT DE CREMA A EN PERE) Aquí té el pot de crema. Si passa al final de la pastisseria, la meva companya sortirà de seguida a atendre’l.

S’obre el pla. Es veuen tres assecadors de perruqueria al final de la pastisseria. Dos dels assecadors estan ocupats per dos homes calbs, amb bates de perruqueria fins als peus, que tenen a les mans pots similars als d’en Pere (un amb el nom de «Xocolata» i l’altre «Nata») i que tenen els caps untats: un amb xocolata i l’altre amb nata.

PERE
(S’ASSEU IL·LUSIONAT AL DAVANT A LA BUTACA DEL TERCER ASSECADOR I SALUDA ELS ALTRES DOS HOMES) Hola (ES TREU UNA PINTA DELS PANTALONS I COMENÇA A DONAR-SE COPS AL CAP AMB LA PINTA) Creixeu, creixeu,…

L’Anna vol fer una foto als tres homes i el disparador torna a fer soroll d’encallat.

ANNA
No pot ser! Sempre se m’acaba en el moment més interessant! Mecagum en Kodak…

 

 

[Musa 79: Exercici final del curs «Tècniques d’escriptura professional de l’sketch» impartit per en Pep Bras a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. La imatge que acompanya el text es titula «Dear Inge in the local bakery» i és de storebukkebruse compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150508-200_muses-Imatge_45_mins_of_sun_is_good_for_the_soul_martakat83_CC2.0_Attribution-Text_Protecció_solar_Tere_SM

[Musa 71] Protecció solar

20150508-200_muses-Imatge_45_mins_of_sun_is_good_for_the_soul_martakat83_CC2.0_Attribution-Text_Protecció_solar_Tere_SM

 

Dia. Platja. Un NOI està assegut a la tovallola, a sota d’un para-sol. S’està pentinant els cabells amb els dits mentre es mira amb atenció al mirall. Està assegut mirant cap a la dreta. Entra una NOIA per l’esquerra de l’escenari, amb una tovallola i un cabàs de platja.

 
NOIA — Ja sé què et passa.

NOI (el noi es gira per mirar-la) — Què?

NOIA — Que t’agrado.

NOI — Tu?

NOIA — Està claríssim.

NOI — El què?

NOIA — Que t’agrado.

NOI — És una càmera oculta?

NOIA (estén la tovallola al costat del noi) — No intentis fugir d’estudi, no et servirà de res. He vist a la perfecció com m’espiaves a través de l’espill.

NOI — De debò et penses que el món gira al teu voltant? M’estava pentinant.

NOIA — Per prendre el sol a la platja?

NOI — Hi ha alguna normativa que ho prohibeixi?

NOIA — Qui vols que et vegi amagat a sota de l’ombra d’aquest para-sol?

NOI — Qualsevol. Tu bé que m’has vist.

NOIA — Perquè tu volies que et veiés.

NOI — Somies mandarines.

NOIA — Ah, sí? Em diràs que no estic bona? (dóna una volta sobre si mateixa i es deixa caure sobre la seva tovallola amb posat provocador) Negaràs que quan m’has vist allà al xiringuito, parlant amb els meus amics, el cap no se t’ha omplert de pensaments obscens?

NOI — Per qui m’has pres?!

NOIA — Per un noi que ha vingut sol a la platja i a qui li pesa tanta solitud.

NOI — Què ets, una espècie de tigressa que es llença a sobre dels llops solitaris?

NOIA — Només dels que crec que amaguen un tigre en el seu interior.

NOI — I creus que jo sóc un tigre.

NOIA — Ho he pensat quan he vist que em feies la papallona amb el mirall. M’he equivocat?

NOI — I no se t’ha acudit pensar que potser només estava intentant veure quina hora marcava el rellotge del xiringuito?

NOIA — Sí.

NOI — I?

NOIA — He pensat que seria molt avorrit si, en lloc d’un tigre, resultaves ser un pollastre bullit.

NOI — I si sóc un tigre amb parella?

NOIA — No hauries vingut sol a la platja.

NOI — I si sóc un tigre que vol estar sol?

NOIA (treu un pot de crema solar del cabàs, s’asseu d’esquenes al noi i li ofereix el pot) — Llavors no acceptaries la invitació per posar crema a l’esquena d’aquesta damisel·la que necessita que la protegeixin dels rajos UVA. (El noi agafa el pot de crema i comença a posar-li) Ho sabia.

NOI — Què sabies?

NOIA — Que t’agrado.

 
L’escena es fon en negre.

 

 

[Musa 71: Relat inspirat per la proposta de la Núria Lorente: «espill, rellotge, ombra, platja, solitud». La imatge que acompanya el text es titula «45 mins of sun is good for the soul» i és de martakat83 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150414-200_muses-Imatge_Un_sentiment_Sara_CC2.0_Attribution-Text_Pizza_per_a_dos_Tere_SM

[Musa 54] Pizza per a dos

20150414-200_muses-Imatge_Un_sentiment_Sara_CC2.0_Attribution-Text_Pizza_per_a_dos_Tere_SM

 

Nit. Escenari dividit: al mig un menjador, a la dreta una habitació, a l’esquerra un bany. Com a banda sonora, se senten càntics futbolístics pel carrer. Taula parada en un racó del menjador, amb dues cadires, dues cerveses, una pila de tovallons de paper i una caixa de pizza. Un rellotge de paret. Sofà al racó contrari del menjador, davant d’una televisió apagada d’esquena al públic. Darrere del sofà, un parell de banderes del Barça. NOIA vestida amb xandall i cabells recollits en una cua de cavall.

 

NOIA (va d’un cantó a l’altre del pis, passa revista amb una petita llibreta a la mà i un bolígraf amb el que va tatxant coses de la llista que té a les mans) — Pizza. Tingui. Televisió. Tingui. Partit. (Engega el televisor i se sent una retransmissió esportiva) Tingui. (Torna a tancar el televisor) Pintures (agafa unes ceres de la taula i es pinta dues franges blaugranes a les galtes). Tingui. Convidat… (Mira al seu voltant, mira el rellotge, sospira i es deixa caure al sofà) No tingui. Mira que com ara no vingui…

 

Se sent un timbre i la NOIA s’aixeca d’un bot.

 

NOIA — Vinc!

 

NOIA surt d’escena per obrir la porta. Torna un segon més tard amb un NOI engominat vestit amb esmòquing, bufanda blanca i un ram de roses a les mans.

 

NOI (incòmode, mira la pizza de la taula i el pis ple de banderes) — Ho sento. Arribo tard… La ciutat està col·lapsada per culpa del partit. He hagut de fer mil voltes per aparcar… Té, són per tu (li dóna el ram de roses).

NOIA (també incòmode, agafa el ram de roses) — Gràcies. Vas… Vas molt elegant.

NOI — Sí, gràcies. Jo…

NOIA — Em disculpes un moment? Vaig a posar les roses en aigua.

 

La NOIA surt del menjador i es tanca a l’habitació. Llença les roses sobre el llit i treu el mòbil de la butxaca.

 

NOIA (parlant pel mòbil) — Marc! (…) Sí, sí, ja ha arribat, el tinc al menjador. Em començo a penedir d’haver acceptat que m’emboliquessis en una cita a cegues! (…) No m’havies dit que li encantaria veure el futbol? M’he gastat una pasta perquè poguéssim veure el partit per la tele i se m’ha presentat vestit amb esmòquing! (…) Òpera? Que li has dit que m’encantaria que em portés a l’òpera?! Que s’ha gastat una fortuna en les entrades? Però tu què hi tens al cap?!

 

La NOIA penja el mòbil. Es mira al mirall. Obre l’armari, treu un vestit de gala. Corre a netejar-se la pintura de les galtes i comença a maquillar-se. Es fa un monyo i es canvia el xandall pel vestit. Mentrestant, al menjador, sona el mòbil del NOI.

 

NOI (despenjant el mòbil) — Hola, tio (…) Què vol dir que l’has liat? Marc, quina una n’has fet? Que ho havia preparat tot perquè veiéssim junts la final? I m’ho dius ara?! Tu saps la fila que faig? Semblo un pingüí. Em pica tot: amb prou feines puc respirar! (…) Sí, sí, és clar que ho arreglo. Quin remei? A la merda les entrades de primera fila!

 

NOI penja el mòbil. Es treu l’americana, la bufanda, l’armilla. Es descorda el coll de la camisa i s’arromanga les mànigues. Es despentina. Veu les ceres sobre la taula i es pinta les galtes. Obre la caixa de pizza, n’agafa un tall i s’asseu al sofà. Engega la tele i se sent la retransmissió dels locutors anunciant que el partit està a punt de començar. S’obre la porta de l’habitació i la NOIA en surt feta una princesa. El NOI fa un bot i li cau el tros de pizza a sobre de la camisa blanca.

 

NOI (agafa un tovalló de paper i comença a netejar-se la camisa) — Merda, merda, merda…

NOIA — Tot bé?

NOI — Sí, sí, tot bé…

NOIA — No anàvem a l’òpera?

NOI — Sí, sí, és clar… El bany?

 

La NOIA assenyala la porta i apaga el televisor. El NOI recull la seva roba de sobre el sofà i s’hi tanca. Agafa el mòbil amb cara d’enfadat.

 

NOI (parlant al mòbil) — Marc, però tu no m’has dit que volia veure el partit?! Ha aparegut al mig del menjador vestida per matar i m’ha atrapat engolint pizza com un energumen! Què deu pensar de mi? (…) Què vol dir que li has dit que m’havia gastat un dineral en les entrades de l’òpera? I no m’ho podies haver dit abans?!

 

El NOI penja el mòbil. Es planta davant del mirall. Comença a netejar-se les galtes, es torna a pentinar. Es corda la camisa i es torna a posar l’armilla, la bufanda blanca i l’americana. La taca vermella de la camisa no marxa i la tapa amb la bufanda. Mentrestant, al menjador sona el mòbil de la NOIA.

 

NOIA (parlant pel mòbil) — Hola, Marc. No cal que et preocupis per res, està tot arreglat (…) Què vols dir que es pensava que ens quedaríem a veure el partit? Com ho sap? Què vol dir que tu li has dit? I per què li has dit?! Deu pensar que sóc una figa-flor que canvia d’opinió amb el vol d’una papallona. Quina vergonya!

 

La NOIA penja el mòbil, agafa les ceres de colors de la taula i es tanca a la seva habitació furiosa. Es torna a pintar les galtes, es desfà el monyo, es torna a fer la cua de cavall i es treu el vestit per tornar-se a posar el xandall. El NOI i la NOIA obren les respectives portes alhora per tornar al menjador i es queden glaçats en veure’s. Tornen a tancar la porta, treuen el mòbil i marquen alhora.

 

NOI i NOIA (a l’uníson) — Marc!

VEU EN OFF — El número marcat no existeix o està fora de cobertura. Torni a intentar-ho més tard.

 

El NOI i la NOIA pengen el telèfon i tornen al menjador titubejants.

 

NOI — Futbol?

NOIA — Òpera?

NOI — No, i ara… El què tu vulguis.

NOIA — No, i ara, el què vulguis tu.

NOI — Si vols, podem anar a l’òpera. A mi no m’importa i sé que a tu t’encanta.

NOIA — Que a mi m’encanta l’òpera? Des de quan?

NOI — En Marc m’ha dit que… No t’agrada l’òpera?

NOIA — No gaire, la veritat. Si vols podem quedar a veure el partit. Sé que estaves esperant la final amb candeletes i…

NOI — Jo? La final? Si ni tan sols sé contra qui juga el Barça.

NOIA — Però a mi en Marc m’havia dit que… Crec que ens ha ben enredat a tots dos.

NOI — Crec que en això sí estem d’acord (riu). Potser val més que me’n vagi.

NOIA — Home, ja que ets aquí… Un tall de pizza?

NOI — M’encanta la pizza.

NOIA — Si, ja ho he vist. T’has posat una bona medalla (riu assenyalant la taca de tomàquet)

NOI — Sí, ja… Sóc una mica manasses.

NOIA — I si tornem a començar?

 

Es miren uns segons en silenci. El NOI s’avança i fa dos petons a les galtes de la NOIA.

 

NOI — Hola, sóc en Julià.

NOIA — Hola, sóc la Xènia. (Agafa la caixa de pizza de la taula i li ofereix) Un tall de pizza?

 

El NOI agafa un tall de pizza. Els focus s’apaguen i l’escena es fon en negre.

 

 

[Musa 54: Relat inspirat per la proposta de la Judit Carrera: «El vol d’una papallona, respirar, banda sonora». La imatge que acompanya el text es titula «Un sentiment» i és de Sara compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150306-200_muses-Imatge_Tiramisu_Peter_Alfred_Hess_CC2.0_Attribution-Text_L_endevi_Tere_SM

[Musa 33] L’endeví

20150306-200_muses-Imatge_Tiramisu_Peter_Alfred_Hess_CC2.0_Attribution-Text_L_endevi_Tere_SM

 

— Tens son?
— Jo? Per què?
— He vist que feies un badall.
— I què? Ara no puc badallar?
— T’estàs avorrint.
— No m’estic avorrint…
— Si no vols, no cal que et quedis.
— Sí vull. Ja ho hem de parlat. Vols un tall de tiramisú?
— No canviïs de tema. No sóc un nen petit. Si te’n vols anar, vés-te’n.
— No sé quin drama se t’ha entaforat en aquesta ment que tens, però no me’n penso anar enlloc.
— No necessito la teva compassió.
— Ni jo te l’estic donant. Vols parar de cultivar paranoies?
— Ara sóc un paranoic?!
— Jo no he dit això…
— Sí ho has dit.
— Podem canviar de tema?
— Per què? Per què et pensis que em pots dir paranoic amb la naturalitat d’aquell qui va a comprar el pa?
— Vols parar de tergiversar les meves paraules per convertir-les en un argument inconcús de coses que jo no he dit?
— Ara també sóc un mentider?
— Ja n’he tingut prou. Me’n vaig.
— Ara qui és el paranoic?!
— Qui t’entengui que et compri!
— No intentis fer-me parar boig! Des que has entrat per la porta que he tingut molt clar que l’únic que volies era fotre el camp!
— Doncs felicitats, has guanyat el primer premi! Hauries de tenir un programa d’aquells de la tele i que la gent et demanés pel seu futur, potser encara faries la primera pela!
— No et necessito per res!
— I jo menys!
— No et vull veure més! Fora!
— Tu no em fas fora, em sents?! Sóc jo qui me’n vaig!
— Que fotis el camp t’he dit! Adéu! No et necessito per res!
— Bon vent!

Cop de porta. Silenci. Passos titubejants s’acosten a la porta tancada. Unes mans agafen la maneta, l’obren en compte. Un cap surt temorenc per la porta mitja obert i mira al passadís. Al costat de la porta, una figura asseguda amb l’esquena contra la paret.

— No ens hem menjat el tiramisú.
— I?
— Es farà malbé.

La figura s’aixeca del terra. S’espolsa els pantalons amb les mans. Quatre ulls es miren fixament, en silenci. La figura del passadís franqueja el llindar de la porta i entra al pis. La porta es tanca.

 

[Musa 33: Relat inspirat per la proposta de la Monica Vallin: «tiramisú, badall, entaforat, inconcús i cultivar». La imatge que acompanya el text es titula «Tiramisu» i és de Peter Alfred Hess compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150209-200_muses-Imatge_Farola_Valderrobres_ Jaume_Escofet_CC2.0_Attribution-Text_Fer_trampes_Tere_SM

[Musa 14] Fer trampes

20150209-200_muses-Imatge_Farola_Valderrobres_ Jaume_Escofet_CC2.0_Attribution-Text_Fer_trampes_Tere_SM

 

Nit. Habitació en penombra. Per la finestra entra només la llum d’un fanal proper.

 

HOME (fa ganyotes al farcell de mantes que té als braços) — Bu-bu-bu-bu-bu! Nana-nana-nananana!

NADÓ — Buaaaaaaaa!

HOME — Va… No ploris, no ploris, no ploris… Qui és el nen del papa? Qui és el nen més maco del món?

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — Xxxxxxt! Fes-ho pel papa que demà ha d’anar a treballar, s’està morint de son i encara no ha pogut començar a sopar… No t’agrada el xumet? Mira el xumet… Si us plau… Si us plau…

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — D’acord, d’acord! El papa no sopa i es queda aquí amb tu, a l’habitació, em quedaré aquí fins que t’adormis… Però deixa de plorar, si us plau… Sí? Va, si us plau… Si us plau…

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — Ja ho sé! Tornarem a canviar el bolquer! Què et sembla? Molt bé, així. El nen més maco del món que deixarà que el papa li canviï el bolquer i… El bolquer està net.

NADÓ — Buaaaaaaaa!

HOME — No passa res! El canviarem igualment! Oi que sí? És clar que sí! Mira! Ja està! Net i polit! Oi que bé? Oi que ara sí que tancaràs els ulls i dormiràs?

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — Va… Xxxxxxt… No passa res… És hora de fer non-non… No ho veus? Hora de fer non-non, com els estels que brillen al cel. Els veus? Són aquells punts que hi ha allà dalt, a l’infinit… Ells ara estan dormint… I tu també dormiràs, oi que sí? Oi que sí?

NADÓ — Buaaaaaaaa!

HOME — Mira, mira! Mira aquí! Oh?! Què és això? És un mirall! És el papa i el nen més maco de l’univers! Ho has vist? Oh… Has vist el nen? Quin nen més maco? I no seria encara més maco si no tingués la cara plena de llàgrimes?

NADÓ — Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa! Buaaaaaaaa!

HOME — D’acord! D’acord! Ets el nen més maco encara que ploris, però para de plorar. Si fos més d’hora podríem anar a fer un vol amb el cotxet, però a aquesta hora i amb aquest fred… A fora està blanc de gebre. No podem sortir al carrer, ens refredaríem. I què faríem si el nen més maco del món agafés un refredat?

 

Se senten unes claus al pany. Se sent el soroll d’una porta que s’obre i es tanca. Uns passos s’acosten i entren a l’habitació.

 

DONA — Tot bé? Se senten els plors des de l’ascensor.

HOME — Estic desesperat. Ja no sé què més fer-hi.

DONA — Deixa-me’l a mi. Jo me n’ocupo.

HOME — I què faràs tu que jo encara no hagi provat?

DONA — No siguis tossut. Dóna-me’l.

 

El pare dóna el nadó a la dona. La dona s’asseu, es descorda la camisa. El nadó s’agafa al pit i deixa de plorar.

 

HOME — Això és fer trampes.

 

S’apaguen els llums.

 

 

[Musa 14: Relat inspirat per la proposta de la Marta Eva: «gebre, mirall, bolquer, estel, infinit». La imatge que acompanya el text es titula «Farola@Valderrobres» i és de  Jaume Escofet compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150202-200_muses-Imatge_Money_Europe_Funds_Jason_Barles_CC2.0_Attribution-Text_Programa_especial_Tere_SM

[Musa 9] Programa especial

 

20150202-200_muses-Imatge_Money_Europe_Funds_Jason_Barles-Text_Programa_especial_Tere_SM

 

— Felicitats! Ha estat acceptat en el nostre programa especial: «Avall-que-fa-baixada-que-s’ha-acabat-la-pujada-de-gener-i-vull-començar-l’operació-biquini-sense-fer-dieta»!

— El… Què?

— El programa especial «Avall-que-fa-b…»

— No, no. Això ja ho he entès. Vull dir que hi deu haver hagut una confusió, que jo no m’he apuntat a cap programa especial. Jo només he vingut a acompanyar la meva xicota al centre comercial i estic fent temps mentre…

— Per això és especial!

— Perdó?

— Que no cal que s’apunti!

— Crec que no m’interessa…

— És clar que li interessa! Sigui com sigui, tampoc no té més opció. Ja està inscrit.

— Perdoni, però si això és una càmera oculta, tot plegat no té gens de gràcia.

— Res de càmeres ocultes. Posi’s aquest jersei.

— Quin jersei?

— Aquest, el que porto.

— Per què hauria de voler jo un jersei vermell? Però per què se’l treu?!

— Perquè se’l pugui posar vostè! Va, no es faci de pregar. Doni’m la seva camisa.

— La meva camisa?

— És clar. Si li dono el meu jersei, no deurà pas voler que em passegi despullat per la ciutat.

— Jo no el vull per res el seu jersei!

— Ni per cent euros?

— Cent euros?

— D’acord. És un bon negociador. Dos-cents euros. Aquí els té.

— De debò em pensa donar dos-cents euros per posar-me el seu jersei?

— És clar. Encara no s’ho creu? Aquí té els dos bitllets. Tots seus a canvi de la seva camisa. Jo de vostè no deixaria passar aquesta oportunitat.

— Deuen ser una falsificació…

— El dubte m’ofèn! Són bitllets verds de primera qualitat acabats de sortir del banc!

— No ho veig clar…

— D’acord. Vostè guanya. Tres-cents. Em dóna ara la seva camisa per poder fer l’intercanvi?

— Què hi porta en aquesta bossa? Un milió d’euros en bitllets de cent?

— Oh, jo de vostè no faria tantes preguntes. La curiositat va matar el gat. Em dóna la camisa?

— Cinc-cents.

— O sigui que ara sí que vol jugar…

— Cinc-cents i és la meva última oferta.

— D’acord. Cinc-cents euros. Té sort que es tracti d’un programa especial… Tingui, els cinc bitllets. I tingui, el jersei. La camisa, si us plau? Així m’agrada. Un braç per aquí, un braç per allà, tregui el cap. Perfecte. Li queda la mar de bé.

— I a vostè li queda bé la meva camisa. Tenim cossos similars. Quina casualitat.

— No, no, no es pensi. Cap casualitat. L’he escollit precisament per això. Bé, i per l’alçada. I pels cabells. I perquè fins i tot el color dels ulls és similar.

— No ho entenc.

— Ni falta que li fa. Ja ho entendrà. Veu que el centre comercial està al capdamunt d’una petita muntanya? Doncs jo començaria a córrer muntanya avall com si tingués un coet al cul.

— Perdó?

— Ja li he dit que era un programa especial, no se’n recorda? «Avall-que-fa-baixada-que-s’ha-acabat-la-pujada-de-gener-i-vull-començar-l’operació-biquini-sense-fer-dieta»!

— I jo ja li he dit que no m’interessa. M’he posat el seu jersei, però no tinc cap mena de ganes de córrer muntanya avall.

— Oh, no es preocupi. El nostre programa és molt complet. Canviarà d’opinió en un vist i no vist.

— Com?

— Veu aquell mosso d’esquadra que hi ha al fons del passadís? El que sembla que busca algú amb pinta de malhumorat?

— Sí.

— Aquí! Aquí! Aquest és el lladre que ha robat el banc!

— Però… Què fa? Per què crida? I per què m’assenyala a mi?!

— No ho entén encara?

— Però… A on va ara?!

— Home, està clar, no? En direcció contrària.

— Però ha de desfer el malentès!

— Ui! No, no, cap malentès. Jo de vostè arrancaria a córrer… Consell de lladre!

 

 

[Musa 9: Relat inspirat per la proposta de la tere: vermell, cossos, Mosso (d’esquadra), muntanya, córrer. La imatge que acompanya el text es titula «Europe Funds» i és de Jason Barles compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]