No tenien més en comú que el fet de saber-se úniques.
Ella era una porta, sense porta, una obertura negra que conduïa a un passadís ple de tenebres que manava fins a un destí incert… Del qual mai ningú no havia tornat, ni n’havia eixit.
Ella era una cistella, massa gran, que havia eixit del rebost disposada a menjar-se el món i havia acabat abandonada enmig de la muntanya… Amb un grapat de bolets, d’aspecte dubtós, que ningú no havia volgut menjar-se.
Eren úniques perquè ningú no era com elles, en aquell petit rocam perdut enmig del bosc. Eren úniques perquè totes dues havien estat creades per mans humanes i per mans humanes havien estat les dues abandonades.
Eren úniques perquè algú, desconeixedor del seu fat, les havia trobat prou belles com per immortalitzar-es en una instantània fotogràfica que havia estat digitalitzada, processada, remasteritzada, filtrada, contrastada i retocada amb photoshop abans de ser finalment llençada a la immensitat de la xarxa informàtica a on s’havia perdut… Mentre les originals que l’havien inspirat també romanien perdudes i ignorades.
No tenien més en comú que el fet de saber-se úniques.
No tenien més en comú que el fet de saber-se, mútuament.
[Musa 51: Relat inspirat per la proposta d’en Miguel: «La meua proposta és que t’inspires en una de les imatges que trobaràs al següent enllaç, per tal d’escriure un relat: http://lacolinanaranja.blogspot.com.es/p/imagenes.html?m=1». Després de visitar el blog, he escollit la imatge que acompanya el text i que es titula «Cesta (Ares – Octubre 2014)».]
