— A això em refereixo: que t’has portat malament.
I em deixa caure l’«això» com aquell qui diu que va a comprar el pa, com si l’«això» fos una paraula monosèmica sense confusió possible, com si amb l’«això» ja tot estigués dit i qualsevol aclariment fos un malbaratament de paraules inassumible.
I jo no sé si l’«això» és el fet que fa tres setmanes que no planxo les camises. O si l’«això» imperdonable és que no he menjat res des d’ahir a l’hora d’esmorzar i que en lloc de lluna em sembla veure en el firmament un formatge de bola que em menjaria a queixalades, tot sencer. O si l’«això» és que els cactus se m’estan pansint per falta de sol i les petúnies per falta d’aigua.
L’únic que sé és que el personatge que havia estat escrivint de forma incansable durant les últimes trenta hores de sobte decideix sortir de la pàgina com aquell qui surt de la piscina una tarda d’agost, s’espolsa les lletres que li havien quedat enganxades a la pell i m’assenyala amb un dit acusador ple de mals presagis.
— Mira que t’ho vaig dir, que hi hauria problemes!
I se’n va.
[Musa 105: Començo la setmana amb una musa que ja havia participat en el projecte (inspirant el poema «A ritme de vida») i que va repetir per sumar-se a la meva festa d’aniversari virtual. Relat inspirat per la proposta de l’Edgar Cotes: «Et proposo el repte d’escriure un text amb aquest títol “la catàfora, realitat o ficció”». La imatge que acompanya el text es titula «353/365 – Character Building Micro-Figure: Knight (rare color variant)» i és de davidd compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per partida doble, Edgar!]
