20150612-200_muses-Imatge_Estany_Banyoles_Cris_Paye-Text_Blau_immens_Tere_SM

[Musa 95] Blau immens

20150612-200_muses-Imatge_Estany_Banyoles_Cris_Paye-Text_Blau_immens_Tere_SM

 

Era una tarda normal. No feia ni molta calor ni molt de fred. No plovia, però tampoc no feia sol. Sota un cel clapejat de núvols, el pare em va agafar de la mà i em va portar per primera vegada a navegar per l’estany. No era la primera vegada que m’hi duia, però és la primera que recordo.

La «Barca», que a la meva família sempre s’anomenava amb majúscula, en realitat era una petita barqueta de sis pams per metre i mig, amb una pintura de color salmó plena de crostes, que l’únic mèrit que tenia era que l’havia comprat el meu avi a preu de saldo, a un pobre pescador a qui els fills havien decidit tancar en una residència en contra de la seva voluntat, i que cinc anys més tard encara surava.

Devia tenir tres anys, tot i que la meva mare perjura que en tenia menys. Recordo trepitjar aquella superfície de fusta que es movia sota els meus peus com si tingués vida pròpia i arrencar a plorar, recordo la veu de la meva mare pronosticant que ens enfonsaríem a les dues remades i jo imaginant un monstre del llac emergint de les profunditats per engolir-nos sense mastegar, recordo la veu del pare replicant que no cridés el mal temps, que encara se’ns posaria a ploure.

És curiós que recordi les seves veus, però que sigui incapaç de recordar les seves cares. Me les puc imaginar, em puc imaginar la cara sempre riallera de la mare amb les galtes rosades, la mirada sempre decidida del pare enmig d’un rostre colrat pel sol, però no les recordo.

L’únic que recordo d’aquell primera incursió en el món de la navegació és que de sobte es va fer el silenci, que no hi va haver més mal averanys ni recriminacions, que en obrir els ulls al que de debò estava passant al meu voltant, de sobte em vaig veure emmirallat en una superfície d’aigües cristal·lines que copiava el blau del cel i l’omplia de formes sinuoses: pedres mig desdibuixades que treien el nas entre una catifa espessa de fang, arrels colgades d’aigua amb textura de fils de seda, branquillons aquàtics que trencaven la superfície i brillaven orgullosos sota la llum dels petits raigs de sol que s’escolaven entre els núvols de cotó fluix.

Va ser llavors, allà, envoltat de blau i de silenci, quan vaig decidir que de gran seria pintor, que un dia seria capaç d’atrapar sobre el llenç aquell blau immens que no existia en la meva caixa de plastidecors.

Només tenia tres anys. La meva mare perjura que en tenia menys.

 
[Musa 95: Relat inspirat per la fotografia d’un detall de l’Estany de Banyoles que acompanya el text, obra de la Cris Paye.]

20150324-200_muses-Imatge_Water_droplet_Shan_Sheehan_CC2.0_Attribution-Text_Per_tota_l_eternitat_Tere_SM

[Musa 45] Per tota l’eternitat

20150324-200_muses-Imatge_Water_droplet_Shan_Sheehan_CC2.0_Attribution-Text_Per_tota_l_eternitat_Tere_SM

 

Eternament jove! Us ho imagineu?!

L’únic que em calia era beure’m aquell beuratge que tenia entre les mans!

Què hauríeu fet vosaltres?!

Hauríeu dit que no?

Hauríeu agafat el flascó i l’hauríeu llençat contra el terra amb fúria perquè es trenqués en mil bocins?

No…

No!

Us l’hauríeu begut amb delit fins l’última gota! No us hauríeu malfiat del color blau elèctric del líquid, ni del solatge d’arena negre, ni de la dona d’ungles llargues que us l’havia venut, ni de la seva berruga violeta, ni dels seus llavis arrugats, ni del seu orfenat ple de nadons.

Hauríeu fet el mateix que jo, el mateix…

I tampoc no us hauríeu preocupat en sentir-vos de cop com un somnàmbul, ni en notar com quèieu sobre les rajoles de pedra com un soc, ni en sentir un foc infernal recórrer-vos la sang mentre la vostra gola s’omplia de xiscles.

No…

Hauríeu pensat que tot formava part del procés, que deturar el temps i treure’s de sobre un grapat d’anys bé valia la pena de passar per aquell mal tràngol.

Hauríeu confiat, com jo…

I com jo hauríeu acabat reconvertits en un nadó de bolquers, atrapats, per tota l’eternitat, en aquest bressol.

 

[Musa 45: Relat inspirat per participar en la cinquena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «l’elixir de l’eterna joventut», paraula obligatòria «somnàmbul», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Water droplet» i és de Shan Sheehan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150128-200_muses-Imatge_Ramon_Navarro_Bonet-Text_Tempus_fugit_Tere_SM

[Musa 7] Tempus fugit

20150128-200_muses-Imatge_Ramon_Navarro_Bonet-Text_Tempus_fugit_Tere_SM

 

Sempre li havien dit que els somnis eren pels Altres. Ella havia de córrer, córrer i córrer. Era el que calia fer. Era el que s’havia de fer. Era el que era necessari que es fes.

En el País del Temps Fugitiu, tothom corria… Excepte els Altres.

Ningú no recordava quan havia començat la cursa, ni perquè, però tots els Nostres sabien que un dia sense córrer era un dia perdut, impossible de recuperar.

Per això els Altres, que no corrien, eren menystinguts i apedregats.

Ella no era un Altre. Ella era un dels Nostres. I corria. Corria com la que més. Tan corria, i tan volia córrer, que el dia que es va despertar i es va descobrir les puntes dels dits del peu de color blau no es va immutar.

En el País del Temps Fugitiu no hi havia temps per somiar, ni per preocupar-se per dits de color blau.

L’endemà es va descobrir una taca blava darrere del taló. El dia següent, el blau li havia arribat als turmells. Dia a dia, el blau li va començar a pujar per les cames. Va ascendir pels bessons, els genolls, les cuixes i els malucs. Va tenyir-li el baix vendre, va saltar fins el melic, li va pujar pels flancs i li va cobrir les sines. Els braços es van omplir de blau, des de les espatlles fins a les ungles dels dits. El coll, els llavis, el nas aguilenc, les galtes. Els ulls es van poblar de reflexos d’aigua i els cabells es van convertir en una imitació d’ones marines.

Tots els senyals van ser ignorats.

Els Nostres no abandonaven mai la cursa. Ella era dels Nostres. I Ella va continuar corrent, corrent i corrent. Parant només per menjar i dormir. Parant només per menjar quan els científics van dissenyar una màquina que permetia córrer adormit. Però la màquina tenia efectes secundaris. A vegades provocava miratges en plena cursa.

I ella a vegades creia veure Altres que la miraven amb compassió.

Altres sempre quiets. Altres ignorants de la distància inabastable entre ells i el Temps Fugitiu, cada dia més i més gran. Altres que havien abandonat la cursa abans de començar. Altres que deixaven que el Temps els guanyés la partida sense presentar batalla.

Pobres Altres.

En el País del Temps Fugitiu només els Nostres sabien que calia córrer, sempre, perquè el Temps no s’atura, mai, i els Altres eren uns babaus, curt de mires.

I Ella va continuar corrent. Es va fer gran. Va conèixer un home de groc. Van tenir fills de color verd que també es van fer grans, que van conèixer noies de color violeta, que van tenir fills de color marró. Un dia, la vella de color blau es va morir. La van treure de la màquina. Hi van posar un dels seus néts marrons. I la cursa va continuar, perquè córrer era l’únic que importava. Només els Altres van plorar.

I algú els va llençar una pedra.

En el País del Temps Fugitiu tampoc no hi havia temps per plors.

 

[Musa 7: Relat inspirat pel dibuixet que acompanya el text, obra d’en Ramon Navarro Bonet. Moltes gràcies per fer de «muso», Ramon!]