Era un home senzill, de costums barats i sense estridències. Li agradava despertar-se abans de la sortida de sol i engegar la cafetera, sentir-ne el degoteig mentre es vestia. Li agradava observar l’ascens de l’astre rei sobre l’horitzó amb una tassa fumejant a la mà mentre la llum descloïa les tenebres, aspirant a fons l’aroma amarga del cafè. Li agradava ser el primer a trepitjar els carrers que els escombriaires havien netejat amb cura durant les hores nocturnes, avançar sense més companyia que la seva pròpia ombra, sentir-se l’amo d’aquell petit tros de ciutat que trepitjaven els seus peus. La seva ruta, repetida centenars de vegades, seguia sempre el mateix itinerari: el quiosc amb els diaris sobre la vorera, la tinta encara fresca; la floristeria amb l’aparador ple d’orquídies delicades, empresonades; el forn perfumant l’aire amb l’olor delitosa del pa acabat de fer. Mentre travessava els carrers encara desèrtics, en silenci, somiava a imaginar que era l’únic habitant d’aquell planeta que cada vegada li semblava més inhumà i despietat. Seria un món millor. Sense crims ni atrocitats injustificables, sense tragèdies en primera plana, sense debats estèrils sobre si havia de ser abans la gallina o els ous. Seria un món millor, concloïa sempre, però si fos ell sol… Seria món?
[Musa 179: La penúltima creació d’aquesta setmana és una reflexió sobre la vida quotidiana a primera hora del matí. Relat inspirat per la proposta de la Judit Subirana: «Llum, orquídia, companyia, silenci, senzill». La imatge que acompanya el text es titula «Tulipan» i és de Jorge Elías compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]