20151119-200_muses-Tulipan_Jorge_Elias_CC2.0_Attribution-Text_Definicio_de_mon_Tere_SM

[Musa 179] Definició de món

20151119-200_muses-Tulipan_Jorge_Elias_CC2.0_Attribution-Text_Definicio_de_mon_Tere_SM

 

Era un home senzill, de costums barats i sense estridències. Li agradava despertar-se abans de la sortida de sol i engegar la cafetera, sentir-ne el degoteig mentre es vestia. Li agradava observar l’ascens de l’astre rei sobre l’horitzó amb una tassa fumejant a la mà mentre la llum descloïa les tenebres, aspirant a fons l’aroma amarga del cafè. Li agradava ser el primer a trepitjar els carrers que els escombriaires havien netejat amb cura durant les hores nocturnes, avançar sense més companyia que la seva pròpia ombra, sentir-se l’amo d’aquell petit tros de ciutat que trepitjaven els seus peus. La seva ruta, repetida centenars de vegades, seguia sempre el mateix itinerari: el quiosc amb els diaris sobre la vorera, la tinta encara fresca; la floristeria amb l’aparador ple d’orquídies delicades, empresonades; el forn perfumant l’aire amb l’olor delitosa del pa acabat de fer. Mentre travessava els carrers encara desèrtics, en silenci, somiava a imaginar que era l’únic habitant d’aquell planeta que cada vegada li semblava més inhumà i despietat. Seria un món millor. Sense crims ni atrocitats injustificables, sense tragèdies en primera plana, sense debats estèrils sobre si havia de ser abans la gallina o els ous. Seria un món millor, concloïa sempre, però si fos ell sol… Seria món?

 

 

 

[Musa 179: La penúltima creació d’aquesta setmana és una reflexió sobre la vida quotidiana a primera hora del matí. Relat inspirat per la proposta de la Judit Subirana: «Llum, orquídia, companyia, silenci, senzill». La imatge que acompanya el text es titula «Tulipan» i és de Jorge Elías compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20151006-200_muses-Imatge_Torre_Flors_Mar_Vaixell_Carme-Text_Mascaro_Tere_SM

[Musa 147] Mascaró

20151006-200_muses-Imatge_Torre_Flors_Mar_Vaixell_Carme-Text_Mascaro_Tere_SM

 

Bastió fortificat
territori ferm reclòs
defensa abandonada.

Perfum d’encís a trenc d’alba
vestit de gal·la poncella
benaurança abraçada.

Veles obertes al vent
mascaró descobrint ruta
àncores transmutades.

Mar de perills embravit
tresor somni d’odissea
llibertat desfermada.

 
[Musa 147: Quatre mesos després… L’última musa que va participar en la meva festa d’aniversari virtual! (Us he dit ja que sou fantàstics?) Tanco la sèrie de muses 13-31 amb una musa repetidora. De la seva primera proposta en va néixer un poema titulat «Atrapat en la perpètua roda», la segona ha servit per improvisar els versos que acabeu de llegir. Text inspirat per la proposta de la Carme: «T’envio una imatge per mail, bé, de fet veuràs que és un collage amb 4 imatges. Dosificació a voluntat: pots triar-ne una per un escrit, fer-ne 4 escrits, o usar les 4 a la vegada.». Moltes gràcies per la inspiració i pel suport, musa!]

20150720-200_muses-Imatge_Flower_Sunny_mjx_CC2.0_Attribution-Text_Ser_o_no_ser_Tere_SM

[Musa 120] Ser o no ser…

20150720-200_muses-Imatge_Flower_Sunny_mjx_CC2.0_Attribution-Text_Ser_o_no_ser_Tere_SM

 

Un paraigua o… Un para-sol? Tot dependrà de…

Del temps. De si els raigs de l’estrella que ens dóna vida es desperten roents de foc o de si un mantell de núvols plens de vapor d’aigua s’interposen en el seu embat. De si el què ha estat construït per ser refugi d’aigua, en sentit estricte, pot o no ser transmutat en refugi de llum, en sentit pràctic. De si la mirada de l’adult et fa sentir ridícul o de si la imaginació de l’infant t’omple de possibilitats imprevistes.

Una flor plena de pètals o… Una fidel consellera? Tot dependrà de…

Del resultat. De si et dóna la raó o de si et dinamita les esperances. De si l’últim pètal caigut s’erigeix en el teu millor aliat o de si l’últim pètal és arrencat amb fúria, juntament amb el penúltim, en un intent fútil per capgirar el teu fat. De si et facilita la decisió o de si t’obliga a decidir. De si el sí és el sí que esperaves o de si el sí t’emmiralla inquisidor quan en realitat sols un no volies.

Una persona o… Una còpia? Tot dependrà de…

De qui depèn?

 

 

[Musa 120: Una vegada, una musa em va dir que cert autor de teatre començava les seves obres amb una pregunta que resolia en l’últim vers. Avui, el text s’estructura en sentit contrari: es titula en forma de resposta suspensiva… I es contesta amb interrogant 😉 Relat inspirat per la proposta de la Irma López: «La meva proposta és fer un escrit que es tituli: ” ser o no ser…”». La imatge que acompanya el text es titula «Flower» i és de Sunny_mjx compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150616-200_muses-Imatge_Desert_Gold_Jitze_Couperus_CC2.0_Attribution-Text_Desert_de_flors_Tere_SM

[Musa 97] Desert de flors

20150616-200_muses-Imatge_Desert_Gold_Jitze_Couperus_CC2.0_Attribution-Text_Desert_de_flors_Tere_SM

 

Penses en «desert» i et sembla inimaginable la possibilitat de veure’l recobert de flors: però és.

Un cop cada molt de temps, durant un moment fugaç i gairebé màgic del tot imprevisible, l’aigua cobreix la sorra, les llavors hivernades desperten de la letargia i les tiges acabades de germinar trenquen la superfície de l’inamovible com un guèiser trenca una glacera d’aparença incorruptible.

Les fulles avares de sol s’obren amb pocs minuts, com góndoles italianes creuant els canals mil voltes navegats amb timó expert. El paradís cobreix les dunes de fama agresta amb una catifa de colors inimaginable sota el vel de blau infinit que les emmiralla en les altures.

En menys d’un sospir les flors es panseixen, les llavors cauen, la vida es refugia de nou sota la sorra.

La porta del miracle es tanca i el desert torna a ser desert… Fins a la següent gota d’aigua.

 

 

***

 

 

Desierto de flores

 

Piensas en «desierto» y se te antoja inimaginable la posibilidad de poder verlo recubierto de flores: pero es.

Un vez cada mucho tiempo, durante un momento fugaz y casi mágico del todo imprevisible, el agua cubre la arena, las semillas ivernadas despiertan del letargo y los tallos recién germinados rompen la superficie de lo inamovible como un géiser rompe un glaciar de fachada incorruptible.

Las hojas avaras de sol se abren en pocos minutos, como góndolas italianas cruzando los canales mil veces navegados con timón experto. El paraíso cubre las dunas de fama agreste con una alfombra de flores inimaginable debajo del velo de azul infinito que las refleja en las alturas.

En menos de un suspiro las flores se marchitan, las semillas se caen, la vida se refugia de nuevo debajo la arena.

La puerta del milagro se cierra y el desierto vuelve a ser desierto… Hasta la siguiente gota de agua.

 

 

 
[Musa 97: Si ahir passejàvem per boscos, avui ens n’anem d’excursió al desert. El relat d’avui està inspirat per la proposta de la Sindy: «1.- Desierto florido 2.- Glaciares 3.- Italianas 4.- Paraíso 5.- Puerta». Text escrit originalment en català i traduït al castellà. La imatge que acompanya el text es titula «Desert Gold» i és de Jitze Couperus compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». ¡Un abrazo para Chile!]

20150303-200_muses-Imatge_Clouds_Mike_King_CC2.0_Attribution-Text_Vacances_Tere_SM

[Musa 30] Vacances

20150303-200_muses-Imatge_Clouds_Mike_King_CC2.0_Attribution-Text_Vacances_Tere_SM

 

«Va-can-ces.»

Quan ho dius així, amb totes les consonants, amb totes les vocals, amb totes les síl·labes… Quan ho dius obrint molt els llavis en les «a» i allargant al màxim les «s»… Quan ho dius així, «va-can-ces»… Quan ho dius omplint-te’n la boca, llavors sí, llavors el mot sembla una gran paraula, capaç de qualsevol miracle.

T’imagines amb un somriure els llavis i un dia infinit als teus peus. Un dia? Una setmana, dues, setmanes, tres setmanes… T’imagines lluny de l’esclavatge del rellotge, volant lliure com una papallona de flor en flor. T’imagines lluny de xiulets de whatsapp, d’alarmes de mòbil, de nens cridant perquè no troben l’entrepà de l’esmorzar o de parelles demanant-te amb presumpció de culpabilitat si algú sap alguna cosa d’una ratllada a la porta del cotxe. T’imagines caminant descalç damunt la gespa, amb l’herba acabada de tallar fent-te pessigolles a les plantes dels peus. T’imagines enfonsant les mans en castells de sorra fina, en una platja d’arena blanca recoberta de petxines de colors irisats, t’imagines els grans de sorra escapolint-se juganers entre els teus dits.

«Vacances!»

Quan ho dius així, de cop. Quan ho dius sense ganes. Quan ho dius en un esbufec, com si t’haguessin clavat un clatellot: «Vacances!» Llavors no, llavors la paraula s’enfosqueix i la seva dolçor es converteix en un fel amarg capaç de convertir en realitat els pitjors presagis.

El temps transmuta en un compte enrere, on l’únic que interessa és saber quants dies queden, encara. L’agenda s’omple amb una llista inacabable d’activitats que voldries fer, i ser, al final no fas, ni ets. El mòbil no para de sonar amb trucades indesitjables que et reconnecten amb allò que pretenies deixar enrere i el parèntesi anhelat mostra el seu autèntic rostre, donant la benvinguda a un colador de forats quilomètrics a on tots els dimonis hi tenen el pas franc.

«Va-can-ces»… «Vacances!»

Vuit lletres innocents i mil entonacions possibles. Com has dit que ho deies?

 

[Musa 30: Relat inspirat per la proposta de la Júlia: «pessigolles, dolçor, papallona, somriure i flor». La imatge que acompanya el text es titula «Clouds» i és de Mike King compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]