Etiqueta: companyia

20151126-200_muses-Kiosk_Felix_Huth_CC2.0_Attribution-Text_Quiosc_de_somriures_Tere_SM

[Musa 184] Quiosc de somriures

Posted on by Teresa Saborit

20151126-200_muses-Kiosk_Felix_Huth_CC2.0_Attribution-Text_Quiosc_de_somriures_Tere_SM

 

L’Ivan es mira el pare, i la mare, i no els entén… No els entén. Sempre estan preocupats pel diners, dia i nit, nit i dia, han perdut el somriure. Un matí el camió de les escombraries el va desvetllar abans que sortís el sol i els va descobrir asseguts al voltant de la taula del menjador, amb les cares serioses, amb les llibretes d’estalvis obertes sobre les estovalles a on encara hi havia els plats del sopar de la nit anterior. El pare tenia les galtes plenes de llàgrimes, negava amb el cap, la mare li passava la mà per les espatlles, repetia una i una altra vegada que se’n sortirien.

— Ens en sortirem.

L’Ivan va tornar al llit, cap dels dos no el va veure. Es va capbussar entre les mantes, es va cobrir amb els llençols fins al front. Quan ho va explicar a la Marta, la seva germana gran, la nena el va fer fora de la seva habitació de princesa fifi sense donar-li resposta.

— Et falta maduresa, no ho entendries.

I no ho entén. Per una vegada, la seva germana té raó, no ho entén. En el trajecte cap a l’escola, ho va explicar a en Joan i a en Miquel, els seus dos millors amics des que, quinze dies abans, si la memòria no li fallava, s’havien barallat enmig del sorral de pàrvuls per decidir qui havia fet el castell més alt. Havia guanyat ell. I havia guanyat dos amics que des de llavors li feien companyia. En Joan i en Miquel el van escoltar amb atenció. Van assentir amb el cap quan calia assentir, van negar amb el cap quan calia dir que no. Al final, com si fossin un mirall d’ell mateix, es van arronsar d’espatlles. Els seus pares, últimament, també feien coses estranyes… I també havien deixat de somriure.

— Per què els volen, tants diners?

L’Ivan sabia què eren els diners. És clar que ho sabia! Ja era gran. Feia molt de temps que havia entès que els cromos del seu àlbum no apareixien per art de màgia, que calia anar a un quiosc i donar diners perquè el quiosquer els donés un dels sobres que el podien convertir en el nen més envejat a l’hora del pati. Calien diners per comprar galetes de xocolata, i el joc nou de la consola, i per entrar al parc d’atraccions, i per pujar al tren que els portava fins al xalet de l’alta muntanya que feia mesos que no visitaven, però…

— Avui, quan arribem a casa, trencarem les guardioles i anirem a veure el quiosquer. Si els grans necessiten diners per somriure, els comprarem… Quant deu valdre, un somriure?

 

 
[Musa 184: Hi ha coses que els diners no poden comprar. Relat inspirat per la proposta de la Hidden Cabinet: «Maduresa, memòria, màgia, trajecte i companyia». La imatge que acompanya el text es titula «Kiosk» i és de Felix Huth compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per acceptar fer de musa i per ajudar-me a trobar les que em falten per completar el projecte!]

20151120-200_muses-Courtains_Corinna_Nasonis_CC2.0_Attribution-Text_Estem_aqui_Tere_SM

[Musa 180] Estem aquí

Posted on by Teresa Saborit

20151120-200_muses-Courtains_Corinna_Nasonis_CC2.0_Attribution-Text_Estem_aqui_Tere_SM

 

Para l’orella, escolta’ns bé… No ens sents? Estem aquí, al teu costat.

Som el murmuri del mar, som l’airet que remou les cortines. Som la fulla de terracota que acaba de tallar el cordó umbilical amb la branca que li havia donat la vida, que es balanceja durant la caiguda, que gaudeix a la fi del seu primer i últim viatge lluny de les seves germanes. Som l’oreneta que torna de l’exili i la que fuig cap a terres més càlides per fugir del llop afamat de l’hivern. Som l’infant que esclata en riallades mentre intenta atrapar les bombolles de sabó de colors irisats que desapareixen, per art de màgia, davant dels seus ulls. Som un metro en hora punta, ple de maniquís de plàstic amb les mans aferrades al voltant de barres d’acer, amb les mirades immòbils sobre pantalles de pampallugues que els fan sentir connectats amb éssers que mai no han vist, que mai no veuran, que potser mai no han existit. Som la boira ploranera que t’embolcalla amb un foli en blanc a on ni l’escriptor més hàbil no podria immortalitzar els seus mots. Som la neu que endolceix els cims de les muntanyes de carbó.

Estem aquí, al teu costat. No ens sents? Para l’orella, escolta’ns bé…

 

 
[Musa 180: Últim text d’aquesta setmana! Perquè cada setmana és única i, la setmana que ve, tot serà diferent (hehe). Relat inspirat per la proposta de l’Edgar Cotes: «Per què no un text sobre les muses mateixes? On es trobarien les muses al món contemporani, què farien?». Si voleu llegir una altra versió que gira sobre el mateix tema, podeu fer un cop d’ull a un relat que vaig escriure l’any passat: «Muses contra artistes». La imatge que acompanya el text es titula «Courtains» i és de Corinna Nasonis compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Jo tinc molt clar a on s’amaguen les muses: sou tots vosaltres! Moltes gràcies per llegir-me i molt bon cap de setmana.]

20151119-200_muses-Tulipan_Jorge_Elias_CC2.0_Attribution-Text_Definicio_de_mon_Tere_SM

[Musa 179] Definició de món

Posted on by Teresa Saborit

20151119-200_muses-Tulipan_Jorge_Elias_CC2.0_Attribution-Text_Definicio_de_mon_Tere_SM

 

Era un home senzill, de costums barats i sense estridències. Li agradava despertar-se abans de la sortida de sol i engegar la cafetera, sentir-ne el degoteig mentre es vestia. Li agradava observar l’ascens de l’astre rei sobre l’horitzó amb una tassa fumejant a la mà mentre la llum descloïa les tenebres, aspirant a fons l’aroma amarga del cafè. Li agradava ser el primer a trepitjar els carrers que els escombriaires havien netejat amb cura durant les hores nocturnes, avançar sense més companyia que la seva pròpia ombra, sentir-se l’amo d’aquell petit tros de ciutat que trepitjaven els seus peus. La seva ruta, repetida centenars de vegades, seguia sempre el mateix itinerari: el quiosc amb els diaris sobre la vorera, la tinta encara fresca; la floristeria amb l’aparador ple d’orquídies delicades, empresonades; el forn perfumant l’aire amb l’olor delitosa del pa acabat de fer. Mentre travessava els carrers encara desèrtics, en silenci, somiava a imaginar que era l’únic habitant d’aquell planeta que cada vegada li semblava més inhumà i despietat. Seria un món millor. Sense crims ni atrocitats injustificables, sense tragèdies en primera plana, sense debats estèrils sobre si havia de ser abans la gallina o els ous. Seria un món millor, concloïa sempre, però si fos ell sol… Seria món?

 

 

 

[Musa 179: La penúltima creació d’aquesta setmana és una reflexió sobre la vida quotidiana a primera hora del matí. Relat inspirat per la proposta de la Judit Subirana: «Llum, orquídia, companyia, silenci, senzill». La imatge que acompanya el text es titula «Tulipan» i és de Jorge Elías compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]