El microrelat d’avui ha estat escrit per participar al concurs de relats que la Vanguardia ha organitzat amb motiu de la diada de Sant Jordi 2016. En aquest concurs es tracta de finalitzar una història plantejada per en Quim Monzó amb un màxim de 250 paraules.

A continuació podeu llegir el plantejament proposat (marcat en cursiva) seguit del meu text:

«A les 4 de la matinada ja fa hores que dóna voltes al llit, incapaç d’adormir-se. Una rere l’altra, compta ovelles blanques que salten una tanca, tot i que no ha vist mai que cap ovella salti tanques. Generalment aquesta rutina fa que arribi el son però avui, de cop, veu que una de les ovelles que salta la tanca és negra i això el desconcentra. Prova de comptar ovelles que siguin totes negres. Tot d’ovelles negres que salten una tanca. Però, quan gairebé és a punt d’adormir-se, apareix una ovella blanca enmig de les negres. De manera que decideix passar d’ovelles. ¿Què podria comptar? ¿Porcs que salten una tanca? ¿Senyors que entren i surten per una porta giratòria? ¿No hi ha cap altra solució que no sigui comptar alguna cosa? És al llit, amb els ulls oberts. Tip, decideix llevar-se. Va al lavabo, orina, es renta les mans i la cara, fa un glop d’aigua, agafa el paquet de cigarrets i surt al balcó a fumar-ne un. En un balcó de la casa del davant, recolzada a la barana, hi ha una dona que també fuma un cigarret. No l’havia vista mai…»

… Però ella el mira, com si el conegués, i salta del balcó. I la veïna del costat també surt al balcó, el mira i salta. I el veí de l’àtic que li passa fregant el rostre. I el del final del carrer. I un home amb qui coincideix cada dia a la cua del forn per comprar el pa. I la directora de l’empresa a on treballa, que estava convençut que vivia a l’altra punta de la ciutat, però que surt d’un balcó d’un cinquè que li queda a un parell d’edificis de distància i també salta. El carrer s’omple de gent sortint als balcons i saltant. I tots el miren, abans de fer-ho, «Ave Caesar, morituri te salutant», i es precipiten en el buit. I a alguns els reconeix, però a d’altres no, i se sent culpable per mantenir la creença que aquests últims no els ha vist mai. Un… Dos… Tres… Quinze… Vint… Deixa caure el paquet de cigarrets que s’afegeix a la moda dels saltimbanquis. Només pot ser un somni i, si tothom salta, per què ell no? S’enfila a la barana del balcó i es deixa anar. Massa tard recorda que no pot estar adormit si tot plegat ha començat en plena crisi d’insomni. Massa tard intueix que, encara que estigués adormit, continuaria sent al·lèrgic a l’asfalt després d’una caiguda de vint metres. Massa tard comprèn que, ni tots els autoinjectors d’adrenalina del món, seran capaços de revertir-li els símptomes d’aquest xoc anafilàctic.

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «Balconies» i és de Jonas Bengtsson compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Ells eren l’exèrcit. Ells tenien el seny i els arguments. I les armes. Ells eren els que durant setmanes havien executat una campanya propagandistíca planetària perquè tothom sabés qui eren i què es proposaven i, sobretot, perquè ningú no els tingués por. Anirien vestits de groc llampant, perquè tothom els reconegués amb un simple cop d’ull i sabés que no tenien res a amagar. Es desplegarien per totes les ciutats del món seguint un ordre preestablert i conegut. La humanitat deixaria de viure en un planeta caòtic per despertar en una societat regida pel pragmatisme més absolut.

A l’hora convinguda i mil cops anunciada, l’exèrcit groc va entrar a la ciutat. Esperaven ser rebuts com herois, però ningú no els va sortir a l’encontre. Amagats rere les finestres d’habitatges i oficines, mil ulls els vigilaven sense atrevir-se a ser descoberts. Els habitants havien acumulat queviures, havien arrasat supermercats, havien tancat les portes de les cases amb clau i forrellats. Les famílies s’havien reunit en una sola estança i tots els membres s’abraçaven els uns els altres mentre els tancs, els helicòpters i els carros de combat avançaven fonent l’asfalt sota el seu pas.

No hi havia res a fer contra ells, res de res. Promovien la pau, però anaven armats fins a les dents. La seva tesi era que la resta del món els temés tant que fos impossible una guerra. Perquè ells eren els únics que podien agafar les armes i no la promourien mai. Tots els soldats, professionals del combat, els millors de les seves promocions respectives, havien fet un jurament sagrat pel qual es comprometien a no entrar mai en batalla… A no ser que se’ls posés en perill mortal. Únicament en aquest hipotètic cas, ells, hàbils mercenaris, convertirien en pols l’amenaça sense ni tan sols parpellejar.

Això és el què pensaven els soldats mentre avançaven per les vies desertes. Almenys això pensaven fins que un nen els va sortir a l’encontre, armat amb un coixí de plomes, i els hi va tirar pel cap. Els soldats van aturar la marxa. Desconcertats, es van mirar els uns als altres. Plomes? Era allò una amenaça mortal? Un segon nen va imitar al primer. I un tercer al segon. I un quart al tercer. I aviat s’hi van afegir els germans de tots aquells nens. I els cosins. I els pares i les mares. I els avis i les àvies. I els tiets i les tietes. I els besavis, rebesavis i requetebesavis.

Quan la revolta es va estendre als amics, veïns i coneguts, l’exèrcit groc de pacificació mundial es va retirar. Sabedors que era contrari a la seva raó de ser disparar contra cors d’infants armats amb coixins, van creure que fóra millor la possibilitat que hi haguessin guerres, a guanyar un combat que ells mateixos, malgrat els seus restrictius estatuts, havien provocat… Potser, sense ells i sense armes, aquella seria de debò l’última batalla.

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «pillow fight feathers falling» i és de Hsing Wei compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

Impossible concentrar-se. Tinc un nus a l’estómac, tots els nervis crispats, com si estigués a l’aguait d’un tigre a punt de saltar-me a la gola, com si els músculs en tensió estiguessin preparats per arrencar a córrer en qualsevol instant.

Fugir. Per què vaig dir que sí?

Fa hores que miro el rellotge mentre el rellotge, inexorable, avança. Massa lent. O massa ràpid. Perquè l’hora és cada volta més propera i jo ja no sé a on amagar-me.

Per què vaig dir que sí?

Sóc escriptora. La meva feina és escriure. Si no hagués obert la boca, avui hauria estat un matí com qualsevol altre. Hauria esmorzat el meu cafè, fumejant, a peu dret, amb la tassa a la mà, mentre el sol trencava la línia de l’horitzó i la nit en retrocés s’omplia d’espurnes de mel. Hauria empassat el líquid amarg endolcit per tres terrossos de sucre, hauria queixalat dues torrades de pa amb tomàquet i pernil mentre pel televisor la Lídia Heredia repetia una vegada més que avui hi torna a haver retards a Rodalies, que a Madrid encara no hi ha president, que en aquest país ningú no es posa d’acord ni per donar l’hora.

Però vaig haver d’obrir la boca.

«Sí, és clar que sí que podria venir a impartir una conferència al vostre institut, però només puc els divendres a la tarda.» Vaig respondre amb l’esperança que em dirien que no, o que no em dirien res, que amb el sentiment del deure complert podria arxivar la proposta a la carpeta d’iniciatives descartades i continuar amb la meva vida. Però no. Avui, en lloc d’esmorzar, en lloc d’asseure’m davant de l’ordinador i començar a teclejar, estic davant del mirall, decidint quina roba em poso per fer una ponència davant d’un auditori de tres-cents adolescents amb un excés d’hormones, fent proves de veu al reflex d’un mirall que m’observa amb ulls de no saber a on s’ha ficat.

Per què vaig dir que sí?

L’anorac blau em converteix en un nino Michelin. El vestit groc és massa prim per aquesta època de l’any. Per molt atípic i càlid que sigui aquest febrer, el vermell cridaria massa l’atenció. Però és un escenari, no es tracta precisament de cridar l’atenció?!

Sóc escriptora, una pobra teclejadora de paraules. No és a mi a qui vull que vegin, sinó als meus llibres. És a ells a qui hauria de col·locar sota els focus durant la conferència. Dir: «Hola, aquests són els meus fillets. Saben lletrejar perfectament qualsevol paraula que se’ls posi davant del nas, ho porten escrit a les tripes, i tenen mil històries per contar-vos, mil i una. Qui se’ls vol endur a casa?» Ells sí que s’emportarien una ovació, no jo, no jo a qui cada tres paraules el corrector diu «torni vostè enrere que s’ha menjat una essa», «torni vostè enrere que s’ha menjat un accent», «torni vostè després de dinar, quan tingui l’estómac ple».

Sí, això seria un gran consell. Dinar. A l’hora de dinar ja tot haurà passat. Per bé o per mal. Per bé i per mal. Haurà passat. El què ara és encara futur, llavors serà passat, irremeiable. I no sé si ja voldria que fos o això és precisament el què més temo.

Si no hagués dit que sí, ara no estaria teclejant aquesta història. Estaria escrivint sobre una parella acabada de trencar. Escriuria sobre una noia que divaga per Ciutat Vella mentre intenta recompondre el puzzle de la que creia que era la seva existència, ara mentida. És tan fàcil unir els punts quan de sobte la veritat et mostra la imatge completa…

No sé si estic en un punt. O en una coma. Només sé que els nervis em devoren l’estómac. Només sé que m’és impossible concentrar-me en res que no sigui el sentiment que m’he deixat atrapar en un parany del qual escapolir-se hauria estat tan fàcil, tan senzill, com dir que no.

No sóc persona d’escenari. M’agradaria. Potser sí. Sí. M’agradaria, però no forma part de la meva naturalesa. M’agrada. M’agrada en passat, quan ja ha passat. O quan està passant. M’agrada la màgia que es produeix quan estàs en un escenari i notes els ulls del públic pendent dels teus gestos i les teves paraules. M’agrada la sensació de saber que estem creant alguna cosa, irrepetible, entre ells i jo. M’agrada sentir com respiren, m’agrada ajustar el discurs a les seves reaccions.

Si en lloc de teclejar, ara estigués improvisant sobre una tarima, podria veure en els rostres dels lectors com s’estan rebent les paraules que improviso. En canvi ara navego a cegues, sense saber si he encertat o no el discurs. Sense saber si hi ha discurs més enllà de l’ordit de paraules que poso en filera a l’espera de trama. Escriure és sempre una travessia a les palpentes, sense fars, amb els esculls ocults entre onades de tenebres, sempre amenaçant el casc.

Però si estigués en un escenari estaria muda. Perquè no sé improvisar de viva veu. Perquè la meva ànima està feta de lletres impreses, no de sons. Perquè penso en grafies en blanc i negre. Perquè les imatges de la meva ment són cal·ligrafies a l’espera d’un lector que les retorni a la vida.

Sóc escriptora. Una escriptora que va dir que sí. I avui hi torna a haver retards a Rodalies. Me n’he d’anar, ja, si no vull fer tard. I no vull fer tard. Malgrat el neguit, els nervis i les ganes d’amagar-me al fons de la gruta més profunda. No faré tard. Seré allà, a l’hora exacta, puntual com un rellotge, preparada per parlar davant d’un auditori de tres-cents adolescents amb un excés d’hormones. Perquè vaig dir que sí.

I els escriptors som persones de paraula.

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «The sun setting over Malabar Hill» i és de Christian Haugen compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

No la miris amb aquesta cara. Tu, millor que ningú, saps perquè fa el què fa, perquè farà el què ha de fer. Tu millor que ningú hauries de comprendre-la, no jutjar-la. Tu millor que ningú coneixes què s’amaga darrere la seva mirada de ciment infranquejable.

Ets l’únic que ho saps.

No és la vida que s’havia imaginat quan era una nena. No ha trepitjat mai la lluna, ja no imagina fer-ho. Fa tants anys, que no somia… Els anhels que tenia de petita s’han anat escolant, un a un, per les esquerdes que l’existència li ha obert a l’ànima. La nena més bonica de la classe fa anys que es va casar amb un metge sense que ella ni tan sols s’hagués atrevit mai a convidar-la a jugar juntes a l’hora del pati. Massa secrets inconfessables, massa paraules no dites. Massa fantasmes.

Les veritats doloroses es callen. Primer per vergonya, després per por. Arriba un punt que la màscara és ja tan gruixuda, està ja tan integrada en el rostre, que és més fàcil continuar portant-la que treure-se-la, per molt feixuga que resulti la càrrega. Va començar fent veure que ella també desitjava una feina estable, d’oficinista. Va continuar racionalitzant que l’apassionava el tracte amb les persones, que volia ser directora de recursos humans en una gran multinacional. Va acabar per convèncer-se que ella també volia una família com la que havia tingut de petita, amb una mare, un pare i dos nens, una família com la que havien tingut la majoria de les seves amigues. Una família com la majoria.

No era diferent, no és diferent. No era una excepció, no és una excepció. Era normal, és normal.

Està sola. Sola en la seva aparent normalitat. Només es pot discutir amb el gat, només algunes nits, només quan el felí també se sent sol i té la deferència d’anar a dormir a casa de la seva mestressa humana. A voltes sembla ella la serventa que l’espera amb el plat a taula. No la miris amb aquests ulls, buits d’il·lusions, plens de tenebres. Una hipoteca per una persona sola és una càrrega molt feixuga, encara que sigui a cinquanta anys i a un interès reduït, firmada en època de vaques grasses. La seva llar és l’únic que li pertany. No pot perdre la feina. Millor que la perdin els altres. Millor ser ella qui entrega les cartes que qui les rep.

Acusacions punyents formulades sense paraules, mots afilats que li esberlen l’esperit i amenacen de trencar-la. No la miris així. Sola. Està sola. La seva mitja taronja no existeix. Si es nega a seguir les ordres i l’acomiaden, si perd la feina i la fan fora de casa… Què serà d’ella? No hi ha ningú a l’altre extrem del fil vermell que hauria d’unir-la amb la seva ànima bessona. O potser sí hi era, potser sí va existir, però quan el destí la va posar en el seu camí, quan el cosmos li va demanar que fes una passa endavant per reclamar la parcel·la de felicitat que li pertocava, ella no es va atrevir a presentar-se… I ara la seva meitat està casada amb un metge.

La teva mirada és la pitjor condemna.

S’allunya del mirall del bany.

Deixes d’existir.

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «Fire» i és de Shan Sheehan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

La creativitat és addictiva. Potser pel xut d’electricitat quan se t’encén la bombeta. Potser pel xut de realitat. Potser per l’èxtasi de demostrar que és possible l’impossible.

Busques una cosa que tothom et diu que no existeix, persegueixes un fantasma. Passen hores, dies, setmanes, mesos. Fins i tot anys. Com si d’un argument literari es tractés, els obstacles i els dubtes són cada vegada més grans. La tensió augmenta, s’afila, et devora les entranyes. Tard o d’hora arriba la crisi en què tot sembla perdut. No te’n sortiràs. Dubtes de tot i de tothom, fins i tot de tu mateixa; sobretot de tu mateixa. Tothom sembla estar armat amb la veritat absoluta mentre tu t’aferres a les serradures d’un no res que mai no va existir. Només veus l’abisme. Només sents l’ofec de sentir cada vegada més propera la certesa d’haver-te equivocat de camí.

El clímax és el que fa que el combat valgui la mena. La resposta tants cops anhelada. Allò que sabies que existia, i buscaves, malgrat no existir encara. Malgrat que mai no hauria existit si no haguessis sortit a buscar-ho. Ho has aconseguit, un cop més. I somrius. I respires a ple pulmó. I inicies una cadena de missatges al whatsapp perquè ho sàpiga fins i tot l’amic que se n’ha anat a viure a la Xina. Tens entre les mans una cosa que no hauria existit, sense tu. Un miracle, gairebé màgia. El què no era, ara és.

Quan et calmes i mires enrere és quan t’adones, un cop més, que el dubte i el desànim batallaven amb més virulència quan ja estaves al 99% d’aconseguir-ho. Per això contraatacaves malgrat estar sumida en la foscor. Perquè ja ho has viscut abans, perquè saps que cal resistir. Quan tot sembla perdut. Quan ja ningú no creu en tu, ni tan sols tu. Sobretot llavors. Cal resistir perquè en un 99% dels casos la pitjor crisi es produeix quan ja gairebé estàs al final del camí. Cal resistir perquè la recompensa val la pena. Cal resistir perquè la ment, imbuïda pels dolors del part, t’autoboicoteja amb més virulència just quan el naixement és ja inevitable.

El que val realment la pena no costa diners, tan de bo fos tan fàcil. Costa temps, costa suor, costa llàgrimes, costa posar-hi el coll, costa apostar-ho tot, costa arriscar-se a perdre-ho tot; costa ànima.

Quan es van definir els set pecats capitals, la impaciència no va ser inclosa: quan van ser concebuts, la impaciència no era possible. Els cultius no es podien fer créixer més de pressa, els viatges podien durar anys. Els Reis Catòlics no van poder exigir a Colom que cada dia els informés dels seus avenços: sols van poder donar-li els diners i confiar en algun retorn, algun dia. Llavors els humans no podíem ser impacients perquè res no depenia de nosaltres. I ara, ara que ho tenim tot a l’abast de la mà, ara que suposadament hauríem de ser més feliços que mai, descobrim que l’únic pecat capital que no va ser inclòs a la llista és la nostra pitjor debilitat: la impaciència.

Plantar un arbre, tenir un fill, escriure un llibre… Qui ho fa? Hem perdut el desig de perdurabilitat, hem perdut la certesa d’un futur que només es pot construir des del present. No és cert que estigui descobert tot el que hi havia per descobrir, però hem perdut la paciència per trobar-ho. Potser té raó l’Eudald Carbonell quan diu que els humans estem a un pas de l’extinció: adéu humans, hola robots. ¿No ho som ja, potser? ¿Que estiguem fets de carn i ossos, que el nostre cos no estigui cobert encara de peces metàl·liques, és garantia suficient per assegurar que continuem sent humans?

Els humans són curiosos per naturalesa. Els humans experimenten amb tot el que els cau a les mans. Els humans es fan preguntes, sempre, posen en dubte les respostes, repregunten fins a l’extenuació. Només cal que escolteu qualsevol nen amb qui us creueu pel carrer: amb una mà agafat als pares, amb l’altra assenyalant tot el que li cau davant dels ulls.

Ja n’hi ha prou d’intentar ser robots, no creieu? Oblidem-nos de receptes, atrevim-nos a crear un futur en el que valgui la pena viure. Demostrem que som humans, encara. La humanitat és addictiva: un cop comencis, ja no podràs parar.
[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «color caos» i és de Emi Yañez compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]