Ahir no eres més que un projecte, avui ets una realitat. Ahir eres no res protegit entre les meves plomes, avui ets un ocell de plomatge elegant que s’allunya volant del niu.
Les meves mans t’han convertit en un ésser ple de raó, bocí a bocí. Jo he pastat cadascun dels grams de fang amb el que t’has vestit. Podies haver estat un de tants albats, però la meva escalfor va fer el miracle. Ets la meva millor obra i, alhora, el regal més preuat.
Els dits que ahir t’acotxaven, avui sols poden dir-te adéu, alliberar-te de les cadenes forjades amb promeses de silencis, deixar-te marxar. Els llavis closos, el cor trencat, un somriure al rostre. Esclafades sobres l’asfalt de quitrà, perdudes entre la pinassa, ploren les closques de l’ou que ja no necessites, que mai no valoraràs prou.
Vola lluny, fill meu, fins terres llunyanes que els meus ulls no han vist mai, fins terres amb noms que la meva llengua matussera no sap pronunciar. Vola a recer del vent, no tinguis por de les tempestes, guardat dels huracans. Vagis a on vagis, jo estaré amb tu. Vagis a on vagis, jo, estic amb tu.
[Musa 176: Feliç vespre de novembre! Començo la setmana amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra d’en pedaç_et, i les paraules: «albats, pinassa, asfalt, elegant i regal». Moltes gràcies per fer de musa!]