Fred. Hivern. Carrer València. Els guants de pell estan més glaçats que les meves mans. La bufanda de llana roja és un colador per on es filtra el vent carregat de glaç. La humitat gèlida se’m cola fins al moll dels ossos, mentre els meus braços m’abracen per sobre de l’abric amb un intent desesperat per retenir la miqueta de calor que el meu cos desprèn.
Camino de pressa, amb la mirada fixa en les rajoles de ciment que trepitgen les puntes de les meves botes enllustrades. Sospiro pel cafè amb llet calentor que no m’he pres per culpa de les presses, les mateixes que ara em fan gairebé volar per sobre del paviment dels carrers de la ciutat, però que no m’ajuden a entrar en calor. M’has mirat amb mala cara quan he creuat la porta com un esperit fugitiu. Tu m’has ofert la tassa amb un somriure i jo…
Giro per Roger de Flor i enfilo cap a Aragó. No és culpa teva, és culpa meva. Els pensaments congelats se m’omplen de tòpics mentre intento justificar-me, mentre intento esborrar de la memòria les teves ninetes blaves ferides pel desaire. Si tingués més temps donaria mitja volta i correria al teu encontre. Substituiria el cor de porta per una abraçada, el silenci de la resposta muda per un bes en els teus llavis de mel. Però no tinc temps. Mai no tinc temps. Temps.
— Pas!
M’aturo amb un sobresalt. Una bicicleta passa rabent pel meu costat i es perd en direcció al mar. Em sento el cor bategar a les temples, i a la gola, i a la punta de la llengua que s’omple de malediccions sense destinatari.
— Idiota! Mira per on vas! — crida contra el buit la meva veu enrogallada.
De sobte la veig. El peu decidit a reemprendre la marxa, de sobte, queda suspès en l’aire del no res. En la branca nua d’aquell arbre hivernat, una petita poncella tintada de rosa brilla sota els primers raigs de sol de l’albada. Una nota de color gairebé invisible en un petit sorral abandonat de dos per dos metres, en un solar abandonat i ple d’escombraries encaixonat entre alts edificis de façana grisa.
Un vent impossible em porta olor de préssecs i de primavera i d’almívar i de tardes a casa a l’àvia, mentre ella preparava melmelada en una cassola bullent i els néts ens divertíem amagant-li els trossos de fruita ensucrats. Respiro a fons però el vent ja no hi és, només queda la contaminació, el fum dels tubs d’escapament dels cotxes atrapats en l’embús de dos quarts de nou del matí, el soroll estrident de les botzines, els renecs dels conductors rebotant contra els vidres tancats.
El peu que continua suspès en l’aire, que s’havia alçat decidit per continuar la seva cursa cap a la parada de metro, de sobte… Dubta. Dubta entre avançar o retrocedir. Dubta entre seguir la ment o el cor, la raó o l’intuïció, el què diran o el què em diré, el conegut o la incertesa. Dubta… Dubto…
Quan al final d’una discussió interminable la sola pren terra, ja no hi ha dubtes.
[Musa 40: Relat inspirat per la proposta de la Mireia Gutiérrez : «Quan pujava per Roger de Flor, entre Aragó i València, em vaig fixar en els edificis que queden a mà esquerra, on hi ha l’escola dels maristes, i vaig pensar aquest edifici és maco, no molt alt… No molt baix… Es podia veure bé el cel. I em vaig adonar que tot i que passo gairebé cada dia… Mai no m’hi fixo. I vaig pensar… Per què? Doncs perquè tot i que han començat a florir alguns arbres… La majoria dels de la ciutat encara arrosseguen la nuesa de l’hivern, la nuesa que deixa entreveure les formes de les figures que els envolten. Aquest és el meu tema/musa… La nuesa dels arbres i tot el que deixen descobrir a un simple cop d’ull: nuesa, arbres, primavera, edificis». La imatge que acompanya el text es titula «First buds» i és de John Morgan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]