20150918-200_muses-Imatge_Soft_dreamy_Steve_Wilson_CC2.0_Attribution-Text_Objectiu_complert_Tere_SM

[Musa 135] Objectiu complert

20150918-200_muses-Imatge_Soft_dreamy_Steve_Wilson_CC2.0_Attribution-Text_Objectiu_complert_Tere_SM

 

Rere la sort, treball de formiga
invisible.

Rere l’èxit, hores de vigília
interminables.

Rere l’estrès, l’esquinç entre el doldre
i el voler.

Rere el somni, un any sabàtic
sens descans.

Rere la novel·la, una vida
per fi transcrita.

Objectiu complert.

 

 

 

[Musa 135: Divendres, últim dia de la setmana, dia de balanç (hehe). Tanquem la setmana amb una musa que també s’ha animat a repetir. En la primera ocasió, la inspiració va ser una fotografia que va permetre que nasqués un microrelat titulat «Demà i per sempre». Poema inspirat per la proposta de l’Antonia: «Estrès, any sabàtic, somni, novel·la, èxit». La imatge que acompanya el text es titula «Soft & dreamy» i és de Steve Wilson compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies pel suport i la inspiració, musa! Bon cap de setmana a tots.]

20150317-200_muses-Imatge_First_buds_John_Morgan_CC2.0_Attribution-Text_El_que_diran_o_el_que_em_dire_Tere_SM

[Musa 40] El què diran… O el què em diré?

20150317-200_muses-Imatge_First_buds_John_Morgan_CC2.0_Attribution-Text_El_que_diran_o_el_que_em_dire_Tere_SM

 

Fred. Hivern. Carrer València. Els guants de pell estan més glaçats que les meves mans. La bufanda de llana roja és un colador per on es filtra el vent carregat de glaç. La humitat gèlida se’m cola fins al moll dels ossos, mentre els meus braços m’abracen per sobre de l’abric amb un intent desesperat per retenir la miqueta de calor que el meu cos desprèn.

Camino de pressa, amb la mirada fixa en les rajoles de ciment que trepitgen les puntes de les meves botes enllustrades. Sospiro pel cafè amb llet calentor que no m’he pres per culpa de les presses, les mateixes que ara em fan gairebé volar per sobre del paviment dels carrers de la ciutat, però que no m’ajuden a entrar en calor. M’has mirat amb mala cara quan he creuat la porta com un esperit fugitiu. Tu m’has ofert la tassa amb un somriure i jo…

Giro per Roger de Flor i enfilo cap a Aragó. No és culpa teva, és culpa meva. Els pensaments congelats se m’omplen de tòpics mentre intento justificar-me, mentre intento esborrar de la memòria les teves ninetes blaves ferides pel desaire. Si tingués més temps donaria mitja volta i correria al teu encontre. Substituiria el cor de porta per una abraçada, el silenci de la resposta muda per un bes en els teus llavis de mel. Però no tinc temps. Mai no tinc temps. Temps.

— Pas!

M’aturo amb un sobresalt. Una bicicleta passa rabent pel meu costat i es perd en direcció al mar. Em sento el cor bategar a les temples, i a la gola, i a la punta de la llengua que s’omple de malediccions sense destinatari.

— Idiota! Mira per on vas! — crida contra el buit la meva veu enrogallada.

De sobte la veig. El peu decidit a reemprendre la marxa, de sobte, queda suspès en l’aire del no res. En la branca nua d’aquell arbre hivernat, una petita poncella tintada de rosa brilla sota els primers raigs de sol de l’albada. Una nota de color gairebé invisible en un petit sorral abandonat de dos per dos metres, en un solar abandonat i ple d’escombraries encaixonat entre alts edificis de façana grisa.

Un vent impossible em porta olor de préssecs i de primavera i d’almívar i de tardes a casa a l’àvia, mentre ella preparava melmelada en una cassola bullent i els néts ens divertíem amagant-li els trossos de fruita ensucrats. Respiro a fons però el vent ja no hi és, només queda la contaminació, el fum dels tubs d’escapament dels cotxes atrapats en l’embús de dos quarts de nou del matí, el soroll estrident de les botzines, els renecs dels conductors rebotant contra els vidres tancats.

El peu que continua suspès en l’aire, que s’havia alçat decidit per continuar la seva cursa cap a la parada de metro, de sobte… Dubta. Dubta entre avançar o retrocedir. Dubta entre seguir la ment o el cor, la raó o l’intuïció, el què diran o el què em diré, el conegut o la incertesa. Dubta… Dubto…

Quan al final d’una discussió interminable la sola pren terra, ja no hi ha dubtes.

 

[Musa 40: Relat inspirat per la proposta de la Mireia Gutiérrez : «Quan pujava per Roger de Flor, entre Aragó i València, em vaig fixar en els edificis que queden a mà esquerra, on hi ha l’escola dels maristes, i vaig pensar aquest edifici és maco, no molt alt… No molt baix… Es podia veure bé el cel. I em vaig adonar que tot i que passo gairebé cada dia… Mai no m’hi fixo. I vaig pensar… Per què? Doncs perquè tot i que han començat a florir alguns arbres… La majoria dels de la ciutat encara arrosseguen la nuesa de l’hivern, la nuesa que deixa entreveure les formes de les figures que els envolten. Aquest és el meu tema/musa… La nuesa dels arbres i tot el que deixen descobrir a un simple cop d’ull: nuesa, arbres, primavera, edificis». La imatge que acompanya el text es titula «First buds» i és de John Morgan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150204-200_muses-Imatge_Tren_rodalies_2_pisos_VivirElTren_CC2.0_Attribution-Text_Que_fariem_sense_Rodalies_Tere_SM

[Musa 11] Què faríem sense els Rodalies?

20150204-200_muses-Imatge_Tren_rodalies_2_pisos_VivirElTren_CC2.0_Attribution-Text_Que_fariem_sense_Rodalies_Tere_SM

 

La renfe. La R-E-N-F-E. Recordo que quan era petita hi havia un acudit que deia quelcom així com «Rogamos-Empujen-Nuestros-Ferrocarriles-Estropeados». La gent és dolenta. I exagera. I són molts els qui no saben assaborir una experiència única com aquesta.

Què hi pot haver millor que un viatge amb Rodalies?

De debò. No estic fent broma. Poseu-vos en situació. Surts de la feina, cansat, esgotat, esmaperdut. En diuen «estrès laboral», així, en genèric, però molts pocs en coneixen la recepta exacta. Voleu que us la digui? Agafeu un algú, qualsevol. Poseu en aquesta única persona tres quilos i mig de «no m’heu entès!», quatre unces de «encara no ens han aprovat el pressupost», cinc-cents grams de «i la paga extra, quan diuen que ens la tornen?» i removeu-ho a consciència afegint-hi sis pessics de «això era per ahir» i tres gotes de «tot és prioritari». Us podeu imaginar el gust del còctel?

Puges a un rodalies amb el còctel a la mà. És tard. Si és hivern, ja fa estona que s’ha post el sol. Si és estiu, ja fa estona que s’ha post el sol. Tothom porta a la mà un còctel similar al teu. Als dels universitaris hi floten lletres i equacions i campanes de Gauss i unes paraulotes esgarrifoses a on es llegeix «aprovat» i «suspès». Als dels pares hi neden bombolles soporíferes plenes de zetes que amenacen de tancar-los els ulls mentre la canalla corre descontrolada d’un extrem a l’altre del vagó. Als còctels dels que estan a l’atur no hi ha qui els faci callar: «que s’ha acabat la crisi, diuen?», «quantes entrevistes has fet aquesta setmana?», «hauries de fer un altre curs», «un altre?»,…

Els seients són una rara avís. La llegenda diu que existeixen, però són pocs els afortunats que han aconseguit atrapar-ne un abans que el tren sortís de l’estació. Sigui com sigui, no valen la pena. Qui vol un seient quan tens l’oportunitat d’estar-te a peu dret al costat de la porta fruint de les vistes? Per tant, tu i el teu còctel us quedeu al costat de la porta i deixes que la teva mirada es perdi en la foscor del túnel que travessa les finestres. El teu cor sospira i la teva imaginació acudeix a la crida. De sobte, el vagó deixa de ser una llauna i es converteix en un submarí. De sobte, ja no ets en un túnel, sinó al fons del mar. De sobte, la foscor que t’envoltava es converteix en un incomparable paisatge marí, de tons violacis, a on les sirenes et tempten amb cançons plenes de meravelles i ferotges taurons blancs t’amenacen inofensius des de l’altra banda dels vidres.

El somieig dura el que tarda el tren a frenar de cop perquè… Mai no sabràs el perquè.

Els vagons reprenen la marxa. Abandones el paisatge i dónes permís a la teva mirada perquè deambuli entre els caps dels teus companys de transport. Mires els seus còctels i penses que, comptat i debatut, el teu tampoc no és el pitjor de tots. ¿I què, si tu volies ser ballarina i has acabat fent de mecanògrafa en un jutjat a on ningú no et diu ni hola, asseguda en una cadira quinze hores el dia? ¿I què, si tu volies fer un cim, i dos cims, i tres cims i quatre i cinc i sis i vint, i l’únic cim que fas diàriament és el d’arribar al límit de la teva paciència, i respirar a fons, i tornar al vall de la tranquil·litat, i tornar a començar l’ascensió repetint-te que no podran amb la teva fortalesa interior d’escalador?

Quan arribes a casa, el còctel ja no és tan còctel. Quan arribes a casa, després que el tren hagi frenat cinc vegades més sense donar explicacions, s’hagi quedat aturat tres quarts d’hora al mig del no res sense donar explicacions i hagi arribat amb una hora i mitja de retard sense donar explicacions, arribes a la conclusió que les explicacions estan sobrevalorades. Quan arribes a casa, estàs tan cansat que ja només et queda esma que per ficar-te al llit, tancar els ull i dormir. I així és com sobrevivim a un dia. I a un altre. I a un altre. I a un altre… I tot gràcies a la renfe.

Què faríem sense els Rodalies?

 

[Musa 11: Relat inspirat per la proposta de l’Elisabet Cornadó: «Estrès laboral, paisatge marí, fer un cim, viatge en rodalies». La imatge que acompanya el text es titula «Tren Rodalies 2 pisos» i és de VivirElTren.es compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]