La llum ataronjada entrava al menjador i tenyia les parets nues del castell. Allà a on abans hi havia hagut estendards i escuts d’armes, trofeus de caça i retrats d’il·lustres ancestres, ara sols restaven siluetes acusadores que el fum traïdor de la llar de foc havia anat perfilat durant segles, en silenci.
Ella era l’única culpable.
Després de la mort dels seus pares, el rei i la reina, després d’haver-se negat a casar-se amb el príncep d’un regne veí que els havia acabat declarant la guerra, el reialme havia entrat en decadència. Havien guanyat la batalla de les armes, però havien perdut la pau. Els pobles, antany plens de vida, havien quedat buits. Els vilatans, lliures i serfs, havien fugit cap a contrades més pacífiques i els boscos i els conreus havien quedat encatifats de cadàvers que ningú no havia sepultat. El nom d’aquelles terres, ara maleïdes, s’havia anat esborrant, un a un, de tots els mapes.
Sols ella restava.
La princesa del reialme sense nom, última regent d’aquella terra de fantasmes, deambulava tota sola entre les ruïnes del que un dia havia estat una llar. Ningú no s’havia recordat de trencar el malefici que l’encadenava a aquells murs de pedra. Ningú no li havia dit que, sense súbdits, era lliure per viure la vida que la seva ànima sempre havia anhelat, lluny d’aquell castell. Ningú no li havia donat permís. Fràgil figura de porcellana, perduda la voluntat, restava empresonada sense saber que sols una persona podia obrir les portes de la seva llibertat.
Sols ella.
[Musa 198: Antepenúltim text de les dues-centes muses! Relat inspirat per la proposta de l’Eva Folgado: «La llum ataronjada entrava al menjador i tenyia les parets nues». La imatge que acompanya el text es titula «Old Ghosts» i és de David Bergin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, contacontes!]
