20151216-200_muses-Old_Ghosts_David_Bergin_CC2.0_Attribution-Text_Reialme_de_fantasmes_Tere_SM

[Musa 198] Reialme de fantasmes

20151216-200_muses-Old_Ghosts_David_Bergin_CC2.0_Attribution-Text_Reialme_de_fantasmes_Tere_SM

 

La llum ataronjada entrava al menjador i tenyia les parets nues del castell. Allà a on abans hi havia hagut estendards i escuts d’armes, trofeus de caça i retrats d’il·lustres ancestres, ara sols restaven siluetes acusadores que el fum traïdor de la llar de foc havia anat perfilat durant segles, en silenci.

Ella era l’única culpable.

Després de la mort dels seus pares, el rei i la reina, després d’haver-se negat a casar-se amb el príncep d’un regne veí que els havia acabat declarant la guerra, el reialme havia entrat en decadència. Havien guanyat la batalla de les armes, però havien perdut la pau. Els pobles, antany plens de vida, havien quedat buits. Els vilatans, lliures i serfs, havien fugit cap a contrades més pacífiques i els boscos i els conreus havien quedat encatifats de cadàvers que ningú no havia sepultat. El nom d’aquelles terres, ara maleïdes, s’havia anat esborrant, un a un, de tots els mapes.

Sols ella restava.

La princesa del reialme sense nom, última regent d’aquella terra de fantasmes, deambulava tota sola entre les ruïnes del que un dia havia estat una llar. Ningú no s’havia recordat de trencar el malefici que l’encadenava a aquells murs de pedra. Ningú no li havia dit que, sense súbdits, era lliure per viure la vida que la seva ànima sempre havia anhelat, lluny d’aquell castell. Ningú no li havia donat permís. Fràgil figura de porcellana, perduda la voluntat, restava empresonada sense saber que sols una persona podia obrir les portes de la seva llibertat.

Sols ella.

 

 

[Musa 198: Antepenúltim text de les dues-centes muses! Relat inspirat per la proposta de l’Eva Folgado: «La llum ataronjada entrava al menjador i tenyia les parets nues». La imatge que acompanya el text es titula «Old Ghosts» i és de David Bergin compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, contacontes!]

20151202-200_muses-Imatge_Estenedor_roba_interior_PepaPepona-Text_Lladre_de_set_vides_Tere_SM

[Musa 188] Lladre de set vides

20151202-200_muses-Imatge_Estenedor_roba_interior_PepaPepona-Text_Lladre_de_set_vides_Tere_SM

 

Es mira l’estenedor sense saber què posar-se. La seva mirada passa dels sostenidors a les mitges de cama curta, de les mitges a les calces, de les calces altra volta als sostenidors. No sap què triar, com una princesa davant del mostrador de postres preguntant-se si és millor acabar d’omplir l’estómac amb el tiramisú, amb el gelat de pistatxo amb nous de macadània o amb la crema catalana recoberta de sucre cremat, delitós, capaç d’omplir les papil·les gustatives de plaer tan sols amb el seu aroma de mel torrada. Les ones del mar trencant contra la platja li recorden que el temps passa, segon a segon. La decisió no pot ser postergada de forma eterna. Tard o d’hora la mestressa apartarà els ulls de la foto que la té embadalida, girarà el cap en direcció a la finestra que dóna a la terrassa i…

— Ei, tu, gatot, allunya’t de la meva roba!

La gata salta sobre l’estenedor, mossega una de les peces de roba amb ullals afilats, arrenca a córrer veloç cap al terrat dels veïns. Quan la vella Lolita arriba a la terrassa, ja no queda ni rastre de la lladregota ni del seu botí.

 

 

[Musa 188: Segon dia de desembre! Relat inspirat per la PepaPepona, amb la imatge que acompanya el text i les paraules: «princesa, mar, plaer, omplir, i la foto». Moltes gràcies per la inspiració, musa.]

20150423-200_muses-Imatge_fairy_dust_khrawlings_CC2.0_Attribution-Text_Les_quatre_bruixetes_Tere_SM

[Musa 61] Les quatre bruixetes

20150423-200_muses-Imatge_fairy_dust_khrawlings_CC2.0_Attribution-Text_Les_quatre_bruixetes_Tere_SM

 

Aquesta història que us contaré va passar fa molt i molt de temps, quan les granotes encara tenien pèl, en un regne situat en el cim de la muntanya més alta de la fi del món.

En aquell regne hi vivien quatre bruixes bones: la Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia. Eren quatre bruixetes petites com un anís, i despertes com una centella, que vivien totes juntes en un forat que hi havia en el tronc del pi més vell d’aquell regne.

Es passaven el dia jugant i menjant ous de xocolata. Jugaven a fer-se invisibles, cavalcaven cavalls per l’aire i feien la migdia estirades en núvols de cotó fluix.

Un dia, el rei i la reina del regne les van venir a buscar. Estaven molt i molt tristos i no paraven de plorar.

— Ens heu d’ajudar! — els van suplicar —. Una bruixa dolenta ha convertit la nostra filla en un drac!

— És clar que us ajudarem! — va respondre l’Antonella.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van posar-se la capa de viatjar, van agafar les seves escombres diminutes de la mida d’un escuradents i van volar cap al castell.

Quan van arribar al castell, van veure de seguida un drac enorme que encerclava la ciutat amb la seva cua i plorava sense consol. Era tan gran, i plorava tant, que a la gent del castell els semblava que plovia a bots i barrals.

— Ets la princesa? — va preguntar la Sere.

— Sí — va somicar la princesa —, però una bruixa dolenta m’ha convertit en un drac.

— No et preocupis, princesa, no ploris més… Nosaltres t’ajudarem — va assegurar la Sofia amanyagant-li la cara amb les seves mans diminutes.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van tornar a pujar a les seves escombres. Vola que volaràs, van arribar fins a la cova a on vivia la bruixa dolenta. Era una cova estreta i fosca, humida i freda, però les quatre bruixetes eren molt i molt valentes i no sabien què era la por. Van fer un encanteri de llum que va il·luminar les seves varetes i van entrar a la cova.

— Què voleu vosaltres quatre? — els va preguntar la bruixa dolenta quan les va veure.

— Volem que desfacis l’encanteri — va respondre l’Elia —. Volem que tornis a convertir la princesa en una noia!

La bruixa dolenta va fer una ganyota amb el seu nas punxegut recobert de berrugues i se’n va riure burleta.

— Qui m’hi obligarà? Vosaltres quatre? Sou petites com mosquits! No podeu fer-me res!

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia es van mirar entre elles amb un somriure murri. Es van picar l’ullet i es van fer invisibles. Van volar cap a la bruixa dolenta i van començar a fer-li pessigolles per tot arreu. La Sere es va ficar entre els cabells i va bufar-li el clatell. L’Antonella va començar a fer-li pessigolles al voltant del coll. L’Elia es va ficar entre els forats del vestit per fer-li pessigolles a sota l’aixella. I la Sofia va volar cap a la panxa per fer-li pessigolles a dins del melic.

— Prou! Prou! — va suplicar la bruixa dolenta, rodolant d’una banda a l’altra de la cova sense poder parar de riure —. Vosaltres guanyeu! Vosaltres guanyeu! Pareu! Si us plau, pareu! Tornaré a convertir la princesa en una noia!

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia es van allunyar i la bruixa dolenta va poder parar de riure. La bruixa dolenta es va posar dreta, va caminar fins a l’armari a on guardava tots els seus encanteris i els va donar un petit flascó de vidre que estava ple de pols de fada de color rosa.

— Tireu tres pessics de pols a sobre de la princesa i tornarà a ser una noia — els va dir.

Les quatre bruixetes van agafar el flascó i van volar cap al castell. Van tirar tres pessics de pols de fada a la princesa i el drac es va començar a fer petit, petit i més petit, fins que va tornar a ser una noia. La princesa va fer un crit d’alegria i va córrer a abraçar els seus pares.

— Moltes gràcies per la vostra ajuda, bruixetes — els va dir el rei.

— Mai no oblidarem el què heu fet per nosaltres — els va prometre la reina.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van somriure satisfetes, van pujar a les seves escombres i van tornar volant cap a casa. Quan van arribar al forat que hi havia en el tronc del pi més vell del regne estaven tan i tan cansades que, només d’estirar-se damunt del llit, van quedar-se adormides com un soc.

I vet aquí on gos, i vet aquí un gat, tot això és tan veritat com que la rondalla s’ha acabat.

 

[Musa 61: Relat inspirat per la proposta de la Sofia Saz: un conte a on aparegués un drac, una princesa, un castell i les seves amigues Sere, Elia i Antonella. La imatge que acompanya el text es titula «fairy dust» i és de khrawlings compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150312-200_muses-Imatge_ufa_mirror_Bolshakov_CC2.0_Attribution-Text_Princeses_de_ciutat_Tere_SM

[Musa 37] Princeses de ciutat

20150312-200_muses-Imatge_ufa_mirror_Bolshakov_CC2.0_Attribution-Text_Princeses_de_ciutat_Tere_SM

 

El sol entra per la finestra com si fóssim a ple estiu i el mirall em retorna el reflex d’una persona que no sóc jo. La cabellera m’arriba fins a la cintura, els ullals em sobresurten dels llavis, els ulls injectats de sang amb reflexos daurats, el nas de llop, les orelles punxegudes, els dits de les mans acabats amb ungles afilades capaces d’esbudellar un garrí en mil·lèsimes de segon,… No sóc jo! Aquesta no sóc jo!

M’aparto del mirall i m’assec davant de l’esmorzar. Queixalo la cuixa de pollastre amb una mà mentre amb l’altra passo les pàgines de la revista amb un avançament dels vestits de bany que es portaran aquesta temporada. La meva mirada queda congelada en les pàgines centrals. El cos de la sirena es perfila sobre les ones de l’oceà com una aparició divina enmig dels gratacels d’una gran ciutat. Els braços esvelts, la cintura d’abella, la mirada clara. La cua li brilla amb tonalitats irisades que creen petits arcs de sant Martí sobre els núvols. Els cabells ondulats juguen a ocultar-li les sines. Un somriure trapella se li escapa dels llavis mentre es mira amb picardia la càmera… Aquesta sóc jo! Aquesta sí sóc jo!

— Encara no has acabat d’esmorzar? — la mare entra al menjador i amb mira amb mala cara —. Si no t’afanyes, tornaràs a fer tard a la universitat.

Deixo la revista, clavo una segona queixalada a la cuixa de pollastre i li responc amb un gruny.

— Senyoreta, val més que vigili el seu llenguatge, no permetré que es comporti com son pare! Amb un ogre a la família en tinc més que suficient.

— Com vols que em comporti, si no? — li replico omplint-me la boca amb el que queda de cuixa, ossos i tot —. Sóc la filla de la Bèstia.

La mare es posa les mans a la cintura i arruga el front.

— Què vol dir que ets «la filla de la Bèstia»?

— Per què no et podies casar amb el Príncep Blau?! — exploto aixecant-me de la cadira —. Mira’m! Sóc un monstre! Mira’t! Eres la princesa més bella del regne! Si haguessis fet com l’Ariel, ara jo també seria una sirena! Per què, mare? Per què?!

— Perquè l’estimo.

I em somriu. La meva mare sempre ho arregla tot amb un somriure. Em somriu, se m’acosta i m’abraça. El meu nas de llop s’embriaga amb el seu perfum de roses i li torno l’abraçada vigilant de no trencar-li l’esquena amb la meva força animal. Els ulls de fera se m’omplen d’aigua.

— En Jan sense por m’ha deixat per la Blancaneus… — somico amb el nas perdut entre els seus cabells.

— Aquell arrogant no t’arribava ni a la sola de la sabata.

— Si no ell… Qui? Mare, qui s’atrevirà estar amb mi? No m’estimarà mai ningú…

— Jo t’estimo.

— Tu no comptes.

— I el teu pare t’estima. I els teus germans. I l’àvia que viu al bosc. I l’àvia que viu a l’últim pis de l’Empire State amb en King Kong.

— Ells tampoc no compten. Són la meva família.

— Ells són els únics que compten. Nosaltres sabem qui ets en realitat. Nosaltres sabem qui s’amaga sota d’aquesta aparença monstruosa. El qui no sàpiga veure-ho… Què ens importa?

Abraço la meva mare amb una mica més de força. De cua d’ull, el mirall em retorna el reflex de dues princeses abraçades amb un somriure idiota els llavis: la més jove seria preciosa si no tingués els ulls plens de llàgrimes.

 

[Musa 37: Relat inspirat per la proposta de la Gemma Serra: «Descobreix-te i descobreix #coneixement». La imatge que acompanya el text es titula «ufa: mirror» i és de Bolshakov compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]