La meva ombra, perduda, en una esquerda. El gegant m’observa, golut, sense veure ni l’ombra ni l’esquerda. El meu peu atrapat en un porus de taronja mentre el meu ésser resta subjugat per la basarda que m’acapara. I sóc incapaç de moure’m.
Paralitzada.
Anhelo ser una estàtua de pedra, d’aquelles que els humans ignoren i els ocells miren amb menyspreu. Intento passar desapercebuda enmig de la immensitat del bosc que m’envolta, entre pins de branques altes que el vent fa dringar amb alè d’hivern i arbustos frondosos armats de punxes afilades.
Olor de pinassa amb regust de vernís mal assecat, olor d’humitat consumint la fullaraca pútrida que alimenta fongs de colors estridents i de terra, comestibles i de carn plena de metzina.
Acoto el cap, inflo el ventre de pell vermella, estenc les sis potes, resintonitzo les antenes que tremolen sobre el meu front. Atrapada em preparo per la fugida, catxa jugada sense trumfos, com si la deserció fos una possibilitat plausible, sense sang.
Paralitzada.
I el gegant continua observant-me.
[Musa 141: Comencem la setmana amb un relat inspirat per la proposta de l’Eva Arnal: «Envio feina en forma de foto, cinc paraules (dues, en realitat) i una mica d’explicació. La foto la vaig fer l’estiu de l’any 2009 als Pirineus. Jo només volia fer una foto d’una formiga que passejava per un bolet, però quan la vaig veure a l’ordinador, en gran, em vaig adonar que la formiga tenia ombra. Aquesta idea em va inquietar i m’ha acompanyat fins avui, que acaba de treure el cap el meu primer recull de contes que es titula (i aquí venen les paraules) “L’ombra de les formigues”. Tinc moltes ganes de veure què li suggereix a una altra persona aquesta idea.». Ara ja podré desembolicar el llibre! Molt bon inici de setmana, musa.]