20150928-200_muses-Imatge_Ombra_de_les_formigues_Eva_Anal-Text_Paralitzada_Tere_SM

[Musa 141] Paralitzada

20150928-200_muses-Imatge_Ombra_de_les_formigues_Eva_Anal-Text_Paralitzada_Tere_SM

 

La meva ombra, perduda, en una esquerda. El gegant m’observa, golut, sense veure ni l’ombra ni l’esquerda. El meu peu atrapat en un porus de taronja mentre el meu ésser resta subjugat per la basarda que m’acapara. I sóc incapaç de moure’m.

Paralitzada.

Anhelo ser una estàtua de pedra, d’aquelles que els humans ignoren i els ocells miren amb menyspreu. Intento passar desapercebuda enmig de la immensitat del bosc que m’envolta, entre pins de branques altes que el vent fa dringar amb alè d’hivern i arbustos frondosos armats de punxes afilades.

Olor de pinassa amb regust de vernís mal assecat, olor d’humitat consumint la fullaraca pútrida que alimenta fongs de colors estridents i de terra, comestibles i de carn plena de metzina.

Acoto el cap, inflo el ventre de pell vermella, estenc les sis potes, resintonitzo les antenes que tremolen sobre el meu front. Atrapada em preparo per la fugida, catxa jugada sense trumfos, com si la deserció fos una possibilitat plausible, sense sang.

Paralitzada.

I el gegant continua observant-me.

 

 

[Musa 141: Comencem la setmana amb un relat inspirat per la proposta de l’Eva Arnal: «Envio feina en forma de foto, cinc paraules (dues, en realitat) i una mica d’explicació. La foto la vaig fer l’estiu de l’any 2009 als Pirineus. Jo només volia fer una foto d’una formiga que passejava per un bolet, però quan la vaig veure a l’ordinador, en gran, em vaig adonar que la formiga tenia ombra. Aquesta idea em va inquietar i m’ha acompanyat fins avui, que acaba de treure el cap el meu primer recull de contes que es titula (i aquí venen les paraules) “L’ombra de les formigues”. Tinc moltes ganes de veure què li suggereix a una altra persona aquesta idea.». Ara ja podré desembolicar el llibre! Molt bon inici de setmana, musa.]

20150924-200_muses-Imatge_Forrest_H_Dutlinger_Natural_Area_Nicholas_A_Tonelli_CC2.0_Attribution-Text_Bosc_de_trencalls_Tere_SM

[Musa 139] Bosc de trencalls

20150924-200_muses-Imatge_Forrest_H_Dutlinger_Natural_Area_Nicholas_A_Tonelli_CC2.0_Attribution-Text_Bosc_de_trencalls_Tere_SM

 

Bosc ple de trencalls
perduda em busco
consells de catàleg
sense trumfo.

Marea d’estrelles
nit de llum cega
ones embravides
sense espera.

M’escric en un llibre
pàgines blanques
ferides de tinta
sense baula.

Si llegeixes
entre línies
tres crits.

 

 

[Musa 139: La penúltima musa d’aquesta setmana és una musa repetidora. De la seva primera inspiració, en van néixer uns versos titulats «Besa’m». Avui n’ha crescut una altra poesia 😉 Poema inspirat per la proposta de la Maria Teresa Galan: «Bosc, nit, llum, llibre, crit». La imatge que acompanya el text es titula «Forrest H. Dutlinger Natural Area (Revisit) (5)» i és de Nicholas A. Tonelli compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració per partida doble, musa!]

20150515-200_muses-Imatge_Cridem_Educa-Text_Questio_de_bolets_Tere_SM

[Musa 76] Qüestió de bolets

20150515-200_muses-Imatge_Cridem_Educa-Text_Questio_de_bolets_Tere_SM

 

— Papa, papa, aquí!

I abans que pugui aturar-te, les teves cametes de sis anys es perden entre els pins. Corro pel camí forestal per no perdre’t la pista. Et veig saltar per sobre d’esbarzers i fulles de falguera, baixant pel pendent de la muntanya arrossegat per la força de la inconsciència i la imatge d’un enorme bolet de color taronja en el punt de mira.

— Espera’m!

No m’escoltes. Continues la carrera com si cada segon valgués un cofre ple de pedres precioses, com si frenar pogués permetre la fugida del bolet que t’espera desafiant al fons de la petita vall.

— No m’has sentit?!

M’endinso en el bosc. Abaixo el cap per esquivar les branques carregades de pinyons, els pantalons se m’enganxen en les punxes dels esbarzers. Em veig a mi mateix amb la teva edat, saltant també com un cérvol perseguit pel teu avi, amb la boca fent-se’m aigua anticipant el sopar de luxe.

— Papa, papa, aquí!

Finalment t’has aturat. M’esperes impacient al costat del bolet, dret i orgullós de la teva proesa, com un sant Jordi triomfador al costat del drac abatut. Quan arribo al teu costat, em prens el mòbil de les mans, et col·loques davant de la pantalla i immortalitzes el teu moment de glòria amb una instantània que corres a pujar a les xarxes socials: «He trobat un rovelló!»

— Marxem?

Em tornes el telèfon i les teves cametes de sis anys enfilen muntanya amunt sense esperar resposta. Em miro el bolet sense saber què fer amb el cistell buit que porto a les mans.

— No vols que el collim?

— Ecs! Quin fàstic!

El mòbil vibra entre les teves mans. Tens un «m’agrada».

 

 

[Musa 76: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de Cridem Educa.]

20150423-200_muses-Imatge_fairy_dust_khrawlings_CC2.0_Attribution-Text_Les_quatre_bruixetes_Tere_SM

[Musa 61] Les quatre bruixetes

20150423-200_muses-Imatge_fairy_dust_khrawlings_CC2.0_Attribution-Text_Les_quatre_bruixetes_Tere_SM

 

Aquesta història que us contaré va passar fa molt i molt de temps, quan les granotes encara tenien pèl, en un regne situat en el cim de la muntanya més alta de la fi del món.

En aquell regne hi vivien quatre bruixes bones: la Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia. Eren quatre bruixetes petites com un anís, i despertes com una centella, que vivien totes juntes en un forat que hi havia en el tronc del pi més vell d’aquell regne.

Es passaven el dia jugant i menjant ous de xocolata. Jugaven a fer-se invisibles, cavalcaven cavalls per l’aire i feien la migdia estirades en núvols de cotó fluix.

Un dia, el rei i la reina del regne les van venir a buscar. Estaven molt i molt tristos i no paraven de plorar.

— Ens heu d’ajudar! — els van suplicar —. Una bruixa dolenta ha convertit la nostra filla en un drac!

— És clar que us ajudarem! — va respondre l’Antonella.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van posar-se la capa de viatjar, van agafar les seves escombres diminutes de la mida d’un escuradents i van volar cap al castell.

Quan van arribar al castell, van veure de seguida un drac enorme que encerclava la ciutat amb la seva cua i plorava sense consol. Era tan gran, i plorava tant, que a la gent del castell els semblava que plovia a bots i barrals.

— Ets la princesa? — va preguntar la Sere.

— Sí — va somicar la princesa —, però una bruixa dolenta m’ha convertit en un drac.

— No et preocupis, princesa, no ploris més… Nosaltres t’ajudarem — va assegurar la Sofia amanyagant-li la cara amb les seves mans diminutes.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van tornar a pujar a les seves escombres. Vola que volaràs, van arribar fins a la cova a on vivia la bruixa dolenta. Era una cova estreta i fosca, humida i freda, però les quatre bruixetes eren molt i molt valentes i no sabien què era la por. Van fer un encanteri de llum que va il·luminar les seves varetes i van entrar a la cova.

— Què voleu vosaltres quatre? — els va preguntar la bruixa dolenta quan les va veure.

— Volem que desfacis l’encanteri — va respondre l’Elia —. Volem que tornis a convertir la princesa en una noia!

La bruixa dolenta va fer una ganyota amb el seu nas punxegut recobert de berrugues i se’n va riure burleta.

— Qui m’hi obligarà? Vosaltres quatre? Sou petites com mosquits! No podeu fer-me res!

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia es van mirar entre elles amb un somriure murri. Es van picar l’ullet i es van fer invisibles. Van volar cap a la bruixa dolenta i van començar a fer-li pessigolles per tot arreu. La Sere es va ficar entre els cabells i va bufar-li el clatell. L’Antonella va començar a fer-li pessigolles al voltant del coll. L’Elia es va ficar entre els forats del vestit per fer-li pessigolles a sota l’aixella. I la Sofia va volar cap a la panxa per fer-li pessigolles a dins del melic.

— Prou! Prou! — va suplicar la bruixa dolenta, rodolant d’una banda a l’altra de la cova sense poder parar de riure —. Vosaltres guanyeu! Vosaltres guanyeu! Pareu! Si us plau, pareu! Tornaré a convertir la princesa en una noia!

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia es van allunyar i la bruixa dolenta va poder parar de riure. La bruixa dolenta es va posar dreta, va caminar fins a l’armari a on guardava tots els seus encanteris i els va donar un petit flascó de vidre que estava ple de pols de fada de color rosa.

— Tireu tres pessics de pols a sobre de la princesa i tornarà a ser una noia — els va dir.

Les quatre bruixetes van agafar el flascó i van volar cap al castell. Van tirar tres pessics de pols de fada a la princesa i el drac es va començar a fer petit, petit i més petit, fins que va tornar a ser una noia. La princesa va fer un crit d’alegria i va córrer a abraçar els seus pares.

— Moltes gràcies per la vostra ajuda, bruixetes — els va dir el rei.

— Mai no oblidarem el què heu fet per nosaltres — els va prometre la reina.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van somriure satisfetes, van pujar a les seves escombres i van tornar volant cap a casa. Quan van arribar al forat que hi havia en el tronc del pi més vell del regne estaven tan i tan cansades que, només d’estirar-se damunt del llit, van quedar-se adormides com un soc.

I vet aquí on gos, i vet aquí un gat, tot això és tan veritat com que la rondalla s’ha acabat.

 

[Musa 61: Relat inspirat per la proposta de la Sofia Saz: un conte a on aparegués un drac, una princesa, un castell i les seves amigues Sere, Elia i Antonella. La imatge que acompanya el text es titula «fairy dust» i és de khrawlings compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150409-200_muses-Imatge_Cesta_Ares_octubre_2014_Miguel-Text_Uniques_enmig_del_bosc_Tere_SM

[Musa 51] Úniques enmig del bosc

20150409-200_muses-Imatge_Cesta_Ares_octubre_2014_Miguel-Text_Uniques_enmig_del_bosc_Tere_SM

 

No tenien més en comú que el fet de saber-se úniques.

Ella era una porta, sense porta, una obertura negra que conduïa a un passadís ple de tenebres que manava fins a un destí incert… Del qual mai ningú no havia tornat, ni n’havia eixit.

Ella era una cistella, massa gran, que havia eixit del rebost disposada a menjar-se el món i havia acabat abandonada enmig de la muntanya… Amb un grapat de bolets, d’aspecte dubtós, que ningú no havia volgut menjar-se.

Eren úniques perquè ningú no era com elles, en aquell petit rocam perdut enmig del bosc. Eren úniques perquè totes dues havien estat creades per mans humanes i per mans humanes havien estat les dues abandonades.

Eren úniques perquè algú, desconeixedor del seu fat, les havia trobat prou belles com per immortalitzar-es en una instantània fotogràfica que havia estat digitalitzada, processada, remasteritzada, filtrada, contrastada i retocada amb photoshop abans de ser finalment llençada a la immensitat de la xarxa informàtica a on s’havia perdut… Mentre les originals que l’havien inspirat també romanien perdudes i ignorades.

No tenien més en comú que el fet de saber-se úniques.

No tenien més en comú que el fet de saber-se, mútuament.

 

 
[Musa 51: Relat inspirat per la proposta d’en Miguel: «La meua proposta és que t’inspires en una de les imatges que trobaràs al següent enllaç, per tal d’escriure un relat: http://lacolinanaranja.blogspot.com.es/p/imagenes.html?m=1». Després de visitar el blog, he escollit la imatge que acompanya el text i que es titula «Cesta (Ares – Octubre 2014)».]