20150505-200_muses-Imatge_Conjoined_Raisin_Kurt_Nordstrom_CC2.0_Attribution-Text_Cues_de_pansa_Tere_SM

[Musa 68] Cues de pansa

20150505-200_muses-Imatge_Conjoined_Raisin_Kurt_Nordstrom_CC2.0_Attribution-Text_Cues_de_pansa_Tere_SM

 

Com podia ser? Ell havia certificat la defunció d’aquell ancià que ara marxava de l’hospital caminant! Ell estava a la tercera planta, i l’ancià estava travessant l’aparcament de l’hospital a l’alçada del carrer, però n’estava convençut: amb aquell cap arrugat com una pansa a on només hi brillaven quatre pèls, i aquella cicatriu de mitja lluna a la galta, el seu rostre era del tot inconfusible.

— Disculpi’m. Haig de sortir un moment.

— Però, doctor…

— Torno de seguida!

Va abandonar el pacient a mitja auscultació i va arrencar a córrer cap a l’ascensor. Quan les portes es van obrir i va descobrir que l’aparell anava més ple que en un centre comercial en dia de rebaixes, va canviar de ruta i es va llençar escales avall, saltant els graons de tres en tres. Va arribar a la porta de l’hospital en un temps rècord, però l’ancià ja havia arribat al final de l’aparcament i s’encaminava decidit cap a la parada de l’autobús.

— Aturi’s! Vostè, aturi’s!

Com si no el sentís, l’ancià va fer un gest a l’autobús que s’acostava i es va treure l’abonament de transport de la butxaca dels pantalons. El doctor va reemprendre la cursa.

— No! Esperi’s! No se’n pot anar!

El bus va obrir les portes i el doctor va veure amb impotència com l’ancià hi pujava sense poder fer res per evitar-ho. Quan les portes es van tancar i el bus es va reincorporar a la circulació, el doctor va maleir tots els ancestres d’aquell babau. Algun es devia apiadar de la seva mala fortuna, perquè el bus es va veure obligat a aturar-se per culpa d’un semàfor en vermell i el doctor es va llençar sobre la porta del vehicle com si li anés la vida.

— Obri! Obri! Obri li dic! Sóc metge i s’està enduent un dels meus pacients! Obri immediatament si no vol que avisi la policia!

El conductor va accionar la palanca d’obertura i el doctor va entrar en estampida a dins del vehicle. Va anar directe al seient a on hi havia l’ancià que havia estat perseguint i el va arrossegar fora de l’autobús.

— Ja en començo a estar fart d’aquest joc!

— Ho sento, doctor, em sap greu…

— Quantes vegades li he de dir que vostè està mort?! Mort!

— Ho sento, doctor, és que se m’oblida i…

— Què vol, presentar-se a casa i donar un ensurt de mort a la seva família?! Va, passi cap al dipòsit!

L’ancià va emprendre capcot el camí de retorn a l’hospital mentre el doctor intentava recuperar l’alè. Qui li hauria dit quan estudiava que li portarien més feina els morts que els vius?

 

[Musa 68: Relat inspirat per la proposta d’en Mercuri: «Has d’inspirar-te o utilitzar el següent fragment: “Com podia ser? Ell havia certificat la defunció d’aquell home que ara marxava de l’hospital caminant.”». La imatge que acompanya el text es titula «Conjoined Raisin» i és de Kurt Nordstrom compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

[Musa 12] Doctor

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

 

L’home alçà la mirada dels fulls plens de xifres que tenia entre les mans. Els seus ulls es posaren sobre la pacient que esperava impertèrrita al seu davant. L’home es quedà quiet, en silenci, incapaç de pronunciar la frase d’un discurs que acabaria amb un «em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants». Odiava aquells discursos.

— Doctor, és greu?

La frase eixí dels llavis de la jove amb un moviment gairebé imperceptible i el doctor s’adonà que el cas era fins i tot més greu del que es podia llegir a les analítiques. Tornà a abaixar la mirada. Era molt jove, massa. Quants anys tenia? Buscà la seva data de naixement a l’informe. Vint-i-cinc anys. Gairebé vint-i-sis. Faltaven set dies. Com li podia donar aquella mena de notícies a una setmana del seu aniversari?

— Doctor?

L’home tornà a alçar els ulls. Blaus. No, blau-verds. La noia anava vestida de roig des de les puntes de les sabates fins el fermall dels cabells, però malgrat tot, eren els seus ulls freds i brillants els únics que transmetien un bri de vida enmig d’aquella massa cridanera i immòbil.

— Doctor, si us plau…

La pacient insistia amb la veu i amb la mirada. Insistia. Insistia per saber. Insistia per sentir. Insistia per descobrir sense saber que, una vegada descobert, potser desitjaria no haver sentit mai. Ella insistia i ell sabia que era la seva obligació respondre. Havia de parlar. Els títols que amb tan d’orgull havia penjat a les parets en obrir la clínica eren, també, una càrrega d’obligacions. I una de les seves obligacions era donar discursos. Era donar aquella mena de discursos, la mena de discursos que odiava. «Em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants.»

— Els seus nivells de… — començà i s’aturà, s’escurà la gola, repassà un últim cop les xifres abans de continuar amb la lectura del diagnòstic amb el cap cot —. Els seus nivells de somnis estan sota mínims. No li queden il·lusions, ni esperances. No sap perquè es desperta als matins ni perquè se’n va a dormir a les nits. Les seves reserves d’abraçades s’han esgotat i no hi ha rastres de l’última vegada que li van donar un petó… O de l’última vegada que vostè va fer un petó a algú. La veu de la seva ànima ha superat la frase d’esgargallemar-se i ha entrat en fase de mutisme irreversible. El batec del seu cor és inaudible i els seus pulmons gairebé ja han perdut tots els sospirs. El que vostè pateix es coneix amb el nom de «sobredosi de realitat». En altres paraules… — el doctor tornà a alçar el cap per mirar els ulls blaus de la pacient —. En altres paraules, s’està vostè convertint en una pedra. Em sap greu. Farem tot el que podrem, no perdi l’esperança. La ciència avança a passos de gegants.

— No…? No hi ha cura?

— De moment no, però al parc rebrà totes les atencions que necessiti mentre els científics continuen investigant. Els jardiners s’asseguraran que els coloms no se li puguin acostar i repararan qualsevol esquerda que li pugui aparèixer per culpa del fred o la pluja.

— Un parc?

— És el millor tractament que li podem oferir. Ahir mateix hi vam traslladar un banquer cremat, tres auditors addictes a les hores extres i dos advocats que no havien aclucat els ulls des del gener del dos mil vuit. Tothom està satisfet amb el tracte rebut i els turistes deixen uns calerons extres que mai no van malament en aquests temps de retallades.

— Vol dir que…? Hi ha més gent com jo?

— Malauradament, el seu síndrome s’està convertint en una epidèmia. Cada vegada hi ha més casos… I més joves — el doctor sospirà negant amb el cap —. Li puc fer una pregunta? — la noia no assentí, però l’home interpretà el seu silenci i la seva falta de moviment com una invitació a continuar —. Sé que potser sóc indiscret i que és una pregunta delicada. Sentis lliure de no respondre si no se sent còmode, però… Quan va ser l’últim cop…? Quan va ser l’últim cop que va llegir un llibre?

 

[Musa 12: Relat inspirat per la proposta de la Monica Godayol: «Sobredosi». La imatge que acompanya el text es titula «banksy – peaceful hearts doctor – 3» i és d’Eva Blue compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]