20151105-200_muses-bed_sheets_rose_petals_san_francisco_torbakhopper_CC2.0_Attribution-Text_Pollastre_casola_Tere_SM

[Musa 169] Pollastre casolà

20151105-200_muses-bed_sheets_rose_petals_san_francisco_torbakhopper_CC2.0_Attribution-Text_Pollastre_casola_Tere_SM

 

Llas, fatigat, extenuat, trinxat, rendit. Tants sinònims com trobaria, tants sinònims com es quedarien curts per transcriure el cansament que em té garratibats tots i cadascun dels músculs del cos.

M’he deixat caure al mig del rebedor sense ni tan sols tancar la porta, com un titella sense fils, com un fantasma sense esperit reconvertit en un trist llençol. El lloro que em van regalar sense ensinistrar repeteix des del celobert la previsió meteorològica que deu haver sentit al televisor de la veïna del cinquè segona: «Ruixats a mitja tarda, previsió de tempestes, recordin d’assegurar finestres i porticons».

Poc m’importa. Sóc un roc, una pedra, una estàtua inanimada. Per mi pot entrar la pluja o un escamot de lladres anhelosos de furtar tot el que trobin al seu pas: més enllà del lloro i del meu cos inert, poc més es podran endur. Volia lluir abdominals, he acabat convertit en el pallasso del gimnàs. En la següent edició del diccionari il·lustrat, al costat de la paraula riota hi posaran el meu retrat.

L’ocell continua xerrotejant. Estic massa exhaust per anar a comprar. Aquest vespre, per sopar, pollastre casolà.

 

 

[Musa 169: Aparteu les bestioles! Avui un relat inspirat per la proposta d’en Joan Lluis Sagués: «Llas, furtar, ensinistrar, lluir, casolà». La imatge que acompanya el text es titula «the idea of bed sheets came from white rose petals: san francisco (2011)» i és de torbakhopper compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per la proposta, musa!]

20150929-200_muses-Imatge_Geni_llibertat_Bastilla_Paris_Maria_Sala-Text_Llibertat_Tere_SM

[Musa 142] Llibertat

20150929-200_muses-Imatge_Geni_llibertat_Bastilla_Paris_Maria_Sala-Text_Llibertat_Tere_SM

 

Van dir que el volien tenir a prop per sempre i per això li van construir una columna de pedra, de quaranta-sis metres d’altura, i el van comminar a enfilar-se al capdamunt amb una torxa encesa en una mà, una cadena trencada en l’altra i una estrella al front. Aguantant-se sobre el peu esquerra, amb les ales esteses per mantenir l’equilibri, amb la vista fixa més enllà dels límits de la ciutat de les llums. El geni de la llibertat, de cos eteri, va sentir com les mans càlides dels humans que el veneraven li recobrien la figura amb un vestit d’or fi que refulgia sota la inclemència d’un sol sense núvols i s’enduria en pocs minuts.

— Assegura’t de comprovar que l’horitzó desperta ple de vida en cada nova albada.

Els humans van baixar del capitell a on l’havien encimbellat i el van deixar sol amb la seva tasca. Immortal, el geni va complir amb la seva responsabilitat amb la diligència d’un soldat ras davant del portal que li han encomanat guardar, sense parpellejar. Dia rere dia comprovava l’horitzó, calibrava l’espessor de les bromes per determinar si era o no necessari aixecar la veu d’alarma, es relaxava en la posta. S’imaginava observat per milers d’ulls que respiraven tranquils en comprovar que mantenia la vigilància inalterable, s’imaginava avantguarda d’un exèrcit amatent al més mínim gest del seu rostre per sortir en la defensa de la ciutat.

El dia que un núvol de foscor va alçar-se en l’horitzó, el matí que va voler alertar del perill de la tempesta de tenebres que amenaçava la ciutat, es va descobrir captiu de la seva pròpia efigie. Ningú no es va adonar dels gestos desesperats sota la màscara immutable. En realitat… Feia anys, feia dècades, que tothom l’havia oblidat.

 

 
[Musa 142: El segon text de la setmana és un relat inspirat per la fotografia de «El geni de la llibertat» de la plaça de la Bastilla de París que acompanya el text, obra de la Maria Sala. Moltes gràcies per aquesta proposta viatgera, musa!]

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

[Musa 12] Doctor

20150205-200_muses-Imatge_banksy_peaceful_hearts_doctor_3_Eva_Blue_CC2.0_Attribution-Text_Doctor_Tere_SM

 

L’home alçà la mirada dels fulls plens de xifres que tenia entre les mans. Els seus ulls es posaren sobre la pacient que esperava impertèrrita al seu davant. L’home es quedà quiet, en silenci, incapaç de pronunciar la frase d’un discurs que acabaria amb un «em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants». Odiava aquells discursos.

— Doctor, és greu?

La frase eixí dels llavis de la jove amb un moviment gairebé imperceptible i el doctor s’adonà que el cas era fins i tot més greu del que es podia llegir a les analítiques. Tornà a abaixar la mirada. Era molt jove, massa. Quants anys tenia? Buscà la seva data de naixement a l’informe. Vint-i-cinc anys. Gairebé vint-i-sis. Faltaven set dies. Com li podia donar aquella mena de notícies a una setmana del seu aniversari?

— Doctor?

L’home tornà a alçar els ulls. Blaus. No, blau-verds. La noia anava vestida de roig des de les puntes de les sabates fins el fermall dels cabells, però malgrat tot, eren els seus ulls freds i brillants els únics que transmetien un bri de vida enmig d’aquella massa cridanera i immòbil.

— Doctor, si us plau…

La pacient insistia amb la veu i amb la mirada. Insistia. Insistia per saber. Insistia per sentir. Insistia per descobrir sense saber que, una vegada descobert, potser desitjaria no haver sentit mai. Ella insistia i ell sabia que era la seva obligació respondre. Havia de parlar. Els títols que amb tan d’orgull havia penjat a les parets en obrir la clínica eren, també, una càrrega d’obligacions. I una de les seves obligacions era donar discursos. Era donar aquella mena de discursos, la mena de discursos que odiava. «Em sap greu, farem tot el que podrem, no perdi l’esperança, la ciència avança a passos de gegants.»

— Els seus nivells de… — començà i s’aturà, s’escurà la gola, repassà un últim cop les xifres abans de continuar amb la lectura del diagnòstic amb el cap cot —. Els seus nivells de somnis estan sota mínims. No li queden il·lusions, ni esperances. No sap perquè es desperta als matins ni perquè se’n va a dormir a les nits. Les seves reserves d’abraçades s’han esgotat i no hi ha rastres de l’última vegada que li van donar un petó… O de l’última vegada que vostè va fer un petó a algú. La veu de la seva ànima ha superat la frase d’esgargallemar-se i ha entrat en fase de mutisme irreversible. El batec del seu cor és inaudible i els seus pulmons gairebé ja han perdut tots els sospirs. El que vostè pateix es coneix amb el nom de «sobredosi de realitat». En altres paraules… — el doctor tornà a alçar el cap per mirar els ulls blaus de la pacient —. En altres paraules, s’està vostè convertint en una pedra. Em sap greu. Farem tot el que podrem, no perdi l’esperança. La ciència avança a passos de gegants.

— No…? No hi ha cura?

— De moment no, però al parc rebrà totes les atencions que necessiti mentre els científics continuen investigant. Els jardiners s’asseguraran que els coloms no se li puguin acostar i repararan qualsevol esquerda que li pugui aparèixer per culpa del fred o la pluja.

— Un parc?

— És el millor tractament que li podem oferir. Ahir mateix hi vam traslladar un banquer cremat, tres auditors addictes a les hores extres i dos advocats que no havien aclucat els ulls des del gener del dos mil vuit. Tothom està satisfet amb el tracte rebut i els turistes deixen uns calerons extres que mai no van malament en aquests temps de retallades.

— Vol dir que…? Hi ha més gent com jo?

— Malauradament, el seu síndrome s’està convertint en una epidèmia. Cada vegada hi ha més casos… I més joves — el doctor sospirà negant amb el cap —. Li puc fer una pregunta? — la noia no assentí, però l’home interpretà el seu silenci i la seva falta de moviment com una invitació a continuar —. Sé que potser sóc indiscret i que és una pregunta delicada. Sentis lliure de no respondre si no se sent còmode, però… Quan va ser l’últim cop…? Quan va ser l’últim cop que va llegir un llibre?

 

[Musa 12: Relat inspirat per la proposta de la Monica Godayol: «Sobredosi». La imatge que acompanya el text es titula «banksy – peaceful hearts doctor – 3» i és d’Eva Blue compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]