Etiqueta: mort

20150715-200_muses-Imatge_World_Map_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Magia_d_infant_Tere_SM

[Musa 117] Màgia d’infant

Posted on by Teresa Saborit

20150715-200_muses-Imatge_World_Map_brett_jordan_CC2.0_Attribution-Text_Magia_d_infant_Tere_SM

 

Amb un polsim de màgia
l’habitació es converteix en regne
el llit en cova de drac
els germans grans en els meus vassalls.

El jardí transmuta en justa d’honor
en un mapa indesxifrable
les arrels dels arbres es desdibuixen
plens de passadissos secrets.

I la vida que se m’escapa
s’omple de nou d’infantesa
mentre ressusciten els morts
a on els vius orbs no poden veure’ls.

I el meu cor petrificat pels anys
batega de nou
ple d’emoció
per últim cop.

 

 

[Musa 117: Arribem a l’equador de la setmana amb una musa repetidora. De la primera inspiració que em va enviar, en va néixer un microrelat: «Un incís». De la segona, n’ha nascut el poema que acabeu de llegir 😉 Text inspirat per la proposta de la Judit Subirana: «Màgia, honor, vida, arrels, emoció». La imatge que acompanya el text es titula «World Map» i és de brett jordan compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la proposta, musa!]

20150708-200_muses-Imatge_Heart_seyed_mostafa_zamani_CC2.0_Attribution-Text_No_hi_ha_batec_Tere_SM

[Musa 112] No hi ha batec

Posted on by Teresa Saborit

20150708-200_muses-Imatge_Heart_seyed_mostafa_zamani_CC2.0_Attribution-Text_No_hi_ha_batec_Tere_SM

 

«Ell.» Ell ja no batega. El seu cor. El seu cor ja no batega. Ell és mort. Ell… Ell ja no hi és.

Et tinc aquí, entre les mans, però ja no hi ets. T’estrenyo, t’abraço, et canto nanes. En va. El meu ventre, abans font de vida, ara és un taüt.

Entro a la teva habitació. Acaricio els vestits de nino amb els que ja no vestiré el teu cos. Ploro llàgrimes que ja no tinc. M’assec al sofà i deixo que passin les hores amb la mirada perduda en el no res. El teu pare… Torna de la feina, em treu de les mans la tassa de cafè congelat i em pregunta…

No sé què em pregunta.

«Ell.» Ell és un cadàver. Demà pariré un cadàver. Seré la mare d’un mort. Tancarem el seu cos en una caixa blanca, minúscula. L’enterrarem en una tomba sense nom ni data de naixement, ni de mort. Com pot morir el qui encara no ha nascut?

Ploro, xisclo, m’esquerdo, m’esberlo.

El teu cor ja no batega. Ja no ets, ja no seràs, ja no sé… Si vas ser.

Vull que m’enterrin amb tu, fill meu. «Tu.»

 

 

 

 

 
[Musa 112: El d’avui és un text trist, inspirat per un pronom tan personal i al mateix temps tan impersonal com pot ser un «ell». Relat inspirat per participar en l’encontre d’anada dels quarts de final la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «ell», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies. La imatge que acompanya el text es titula «Heart» i és de seyed mostafa zamani compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150619-200_muses-Imatge_Acrylic_Rose_Macro-Vibrant_Splashes_Splatters_Nicolas_Raymond_CC3.0_Attribution-Text_Viu_en_mi_Tere_SM

[Musa 100] Viu en mi

Posted on by Teresa Saborit

20150619-200_muses-Imatge_Acrylic_Rose_Macro-Vibrant_Splashes_Splatters_Nicolas_Raymond_CC3.0_Attribution-Text_Viu_en_mi_Tere_SM

 

Fantasia és una paraula de vuit lletres
i dos mil tres-cents pessics de màgia.

«F» de faules increïbles viscudes en primera persona.
«A» d’anys recoberts amb carícies a foc lent i petons de sucre.
«N» de nits eternes bressolant-nos sota la llum de la lluna.
«T» de tristeses fetes pols i de punts finals esborrats per les ones.
«A» d’aigües a on xipollegem reconvertits en criatures de cabells blancs.
«S» de silencis trencats per somriures de diamant i plors d’alegria.
«I» d’instants rescatats de l’oblit i segellats en cors de vidre.
«A» d’alegries de vida afanyades fins a l’últim instant.

Fantasia és una paraula de vuit lletres
on la mort no té cabuda
ni la teva ni la meva;
ni la de cap dels dos.

 

 

[Musa 100: La musa d’avui em fa una especial il·lusió. Per una banda, perquè és la musa número cent: arribem a l’equador d’aquest petit projecte! Per l’altra, perquè la casualitat ha fet que la proposta d’avui fos la primera de les muses que vaig rebre el dia del meu aniversari: moltes gràcies per apuntar-vos a la meva festa d’aniversari virtual i acceptar ser una musa «13-31»!). El poema d’avui està inspirat per la proposta d’en Ferran d’Armengol: «Fantasia, Instant, Etern, Vida, Mort». La imatge que acompanya el text es titula «Acrylic Rose Macro – Vibrant Splashes & Splatters» i és de Nicolas Raymond compartida sota llicència de Creative Commons «CC3.0 Attribution». Molt bon cap de setmana, muses!]

20150521-200_muses-Imatge_I_m_not_a_brick_any_more_Miri_run-Text_Tu_no_vols_Tere_SM

[Musa 80] Tu no vols

Posted on by Teresa Saborit

20150521-200_muses-Imatge_I_m_not_a_brick_any_more_Miri_run-Text_Tu_no_vols_Tere_SM

 

Juguem a la rateta? Agafa el rellotge de polsera, posa el vidre en contra dels raigs de llum, juguem a fer pampallugues als ulls dels veïns de l’edifici del davant. Qui serà avui la nostra víctima?

Jo triaria la noia del cinquè, la que corre com una boja sobre una cinta de plàstic sense moure’s de lloc, però sé que tu no vols: sempre dius que el jovent s’ha de moure, que no és bo que es passin les hores asseguts davant d’una pantalla. Jo triaria el nen del tercer, el que ens fa ganyotes i enganxa el nas al vidre de la finestra com si fos un porquet, però sé que tu no vols: et recorda la granja on vas créixer, entre animals de plomes i de peu rodó. Jo triaria la vella del quart, la que simula fer ganxet al balcó i en realitat només està pendent de les anades i vingudes del porter, però sé que tu no vols: tu tampoc no et fies d’aquest porter.

Em dono per vençuda. Un núvol s’ha interposat davant dels raigs de sol i tu ni tan sols t’has descordat el rellotge del canell. Jo triaria qualsevol, l’únic que vull és jugar i tornar a les tardes de la nostra adolescència en què ens divertíem tirant pedretes a les branques dels arbres, però sé que tu no vols: no calia que et morissis perquè ho entengués.

Juguem a l’amagada?

 
[Musa 80: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text titulada «I’m not a brick any more!» obra de la Míriam.]

20150505-200_muses-Imatge_Conjoined_Raisin_Kurt_Nordstrom_CC2.0_Attribution-Text_Cues_de_pansa_Tere_SM

[Musa 68] Cues de pansa

Posted on by Teresa Saborit

20150505-200_muses-Imatge_Conjoined_Raisin_Kurt_Nordstrom_CC2.0_Attribution-Text_Cues_de_pansa_Tere_SM

 

Com podia ser? Ell havia certificat la defunció d’aquell ancià que ara marxava de l’hospital caminant! Ell estava a la tercera planta, i l’ancià estava travessant l’aparcament de l’hospital a l’alçada del carrer, però n’estava convençut: amb aquell cap arrugat com una pansa a on només hi brillaven quatre pèls, i aquella cicatriu de mitja lluna a la galta, el seu rostre era del tot inconfusible.

— Disculpi’m. Haig de sortir un moment.

— Però, doctor…

— Torno de seguida!

Va abandonar el pacient a mitja auscultació i va arrencar a córrer cap a l’ascensor. Quan les portes es van obrir i va descobrir que l’aparell anava més ple que en un centre comercial en dia de rebaixes, va canviar de ruta i es va llençar escales avall, saltant els graons de tres en tres. Va arribar a la porta de l’hospital en un temps rècord, però l’ancià ja havia arribat al final de l’aparcament i s’encaminava decidit cap a la parada de l’autobús.

— Aturi’s! Vostè, aturi’s!

Com si no el sentís, l’ancià va fer un gest a l’autobús que s’acostava i es va treure l’abonament de transport de la butxaca dels pantalons. El doctor va reemprendre la cursa.

— No! Esperi’s! No se’n pot anar!

El bus va obrir les portes i el doctor va veure amb impotència com l’ancià hi pujava sense poder fer res per evitar-ho. Quan les portes es van tancar i el bus es va reincorporar a la circulació, el doctor va maleir tots els ancestres d’aquell babau. Algun es devia apiadar de la seva mala fortuna, perquè el bus es va veure obligat a aturar-se per culpa d’un semàfor en vermell i el doctor es va llençar sobre la porta del vehicle com si li anés la vida.

— Obri! Obri! Obri li dic! Sóc metge i s’està enduent un dels meus pacients! Obri immediatament si no vol que avisi la policia!

El conductor va accionar la palanca d’obertura i el doctor va entrar en estampida a dins del vehicle. Va anar directe al seient a on hi havia l’ancià que havia estat perseguint i el va arrossegar fora de l’autobús.

— Ja en començo a estar fart d’aquest joc!

— Ho sento, doctor, em sap greu…

— Quantes vegades li he de dir que vostè està mort?! Mort!

— Ho sento, doctor, és que se m’oblida i…

— Què vol, presentar-se a casa i donar un ensurt de mort a la seva família?! Va, passi cap al dipòsit!

L’ancià va emprendre capcot el camí de retorn a l’hospital mentre el doctor intentava recuperar l’alè. Qui li hauria dit quan estudiava que li portarien més feina els morts que els vius?

 

[Musa 68: Relat inspirat per la proposta d’en Mercuri: «Has d’inspirar-te o utilitzar el següent fragment: “Com podia ser? Ell havia certificat la defunció d’aquell home que ara marxava de l’hospital caminant.”». La imatge que acompanya el text es titula «Conjoined Raisin» i és de Kurt Nordstrom compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150424-200_muses-Imatge_Elgin_Emergency_tsaiproject_CC2.0_Attribution-Text_Luxuria_Tere_SM

[Musa 62] Luxúria

Posted on by Teresa Saborit

20150424-200_muses-Imatge_Elgin_Emergency_tsaiproject_CC2.0_Attribution-Text_Luxuria_Tere_SM

 

Li he de dir. Li he de dir alguna cosa.

Són aquelles coses que, si no dius, et penedeixes per sempre més de no haver dit. He tingut ganes de dir-li des que ha entrat al pis esventrant la porta amb un cop de destral i cridant en mode heroïna «on»:

— Carregueu el desfibril·lador!

Els cabells de foc recollits en una cua de cavall. Els ulls verd maragda brillant amb decisió. Els llavis humits de roig luxúria. La visualitzo en el meu llit, entre els llençols arrugats que ara aparta amb cara de fàstic. La visualitzo sola, només per a mi, sense aquests idiotes que l’acompanyen i que la distreuen amb exclamacions inútils.

— No reacciona!
— Apugeu el voltatge!

Les seves mans de blanca porcellana es mouen destres sobre el meu pit. Els últims botons de la meva camisa salten en l’aire i amb ells també salta l’última gota de senderi que em restava. És igual. Aquí. Enmig de tota aquesta gent, sobre els llençols bruts. M’és igual. Només per a mi.

— Aparteu-vos!
— Res!
— Apugeu la càrrega! Fora!
— Res!
— Tornem-hi!
— Res!
— Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip…

La meva heroïna s’allunya del meu cadàver.

— Res. Hora de la mort: tretze zero tres.

Es carrega a l’esquena la motxilla del desfibril·lador i s’acomiada dels companys. Surt del pis, entra a l’ascensor, pitja el botó de la planta baixa i les portes es tanquen. Travesso les parets d’acer i em col·loco al seu costat.

Li he de dir. És més: li diré.

 

[Musa 62: Relat inspirat per la proposta de l’Eduard Company: «Quan em mori, lamentaré no haver passat una nit de passió amb la infermera del desfibril·lador?». La imatge que acompanya el text es titula «Elgin Emergency» i és de tsaiproject compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]