Em sento fràgil com una ploma d’oreneta caient, planejant, surant, enmig de llamps eixordadors que esquincen un cel de tempesta.
Un campanar proper toca les hores, em desvetlla. Els meus ulls desclouen les parpelles, desperto de la letargia emmirallada en una papallona que em pica l’ullet des de l’altra banda de la finestra. Bat les ales amb força, s’allunya del capoll de seda que un dia va ser, deixa enrere el cuc que era incapaç de mirar més enllà de les fulles de morera que li servien d’aliment.
Emergeixo del túnel de tenebres a on he passat la nit. Surto del llit, obro els porticons, de bat a bat, deixo que l’aire càlid de la primavera envaeixi l’habitació en plena tardor hivernal. Les llàgrimes d’ahir s’han convertit en una pàtina de sal hidratant les meves galtes que la llum del sol converteix en pols, s’aprimen, se’n van. El meu cor batega dins del meu pit, de nou. El meu cor. Perdut, ferit, espantat. Bategant. El meu cor bategant, dins del meu pit, i el teu… Ja no m’importa.
[Musa 165: Últim text del mes d’octubre i últim text d’aquesta setmana. El cuc es converteix en crisàlide, la crisàlide en papallona, bat les ales… I vola. Relat inspirat per la proposta de la Mallorcat: «Papallona, hidratant, campanar, túnel, aprimar o aprimar-se». La imatge que acompanya el text es titula «Newborn Monarch expanding» i és de Andy Reago & Chrissy McClarren compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per apuntar-te a fer de musa!]
