# Gaudeamus igitur, iuvenes dum sumus. Post iucundam iuventutem, post molestam senectutem, nos habebit humus… #

El cor de cantaires refila amb paraules que han sobreviscut al garbell dels segles. El teu cor les entén, sense comprendre-les. No saps què signifiquen aquelles expressions llatines que sorgeixen dels seus llavis, amb prou feines ets capaç de distingir-ne els fonemes, però somrius. Mires al teu voltant i somrius.

Somrius al noi que hi ha a la teva dreta, al noi que fa quatre anys se’t va colar al metro just abans que tanquessin les portes i amb una empenta et va abandonar a l’andana. Per culpa seva, et vas veure atrapada en l’atzucac d’arribar tard el primer dia de classe a la universitat. Avui, envitricollat destí, gràcies a ell estàs asseguda a la primera fila de l’auditori, esperant ansiosa que el rector pronunciï el teu nom.

— Estàs nerviosa?

Gires al cap i somrius a la noia que seu a la teva esquerra. Ella també somriu, però li tremolen els llavis. I no para quieta amb les mans. Se t’acudeix pensar que l’anell que no fa més que canviar de dit deu començar estar marejat de tant viatge. És abracadabrant que aquestes alçades encara no li hagi agafat un atac de cor a alguns dels dos, a l’anell o a ella.

— Hem fet exàmens més difícils.

La noia deixa escapar una rialla muda en sentir el teu comentari. Para de moure els dits, tanca els ulls i respira a fons. Quan torna a obrir les parpelles, en els seus ulls hi brilla una llum nova: la decisió de l’heroïna disposada a enfrontar-se un últim cop amb el drac dels seus malsons. L’última batalla.

# … Alma Mater floreat quae nos educavit, caros et conmilitones dissitas in regiones sparsos congregavit #

Els cantaires clouen les boques i emmudeixen les notes. El públic uneix les mans per aplaudir-los mentre el rector es posa dempeus i s’acosta al faristol. És el moment. El noi de la teva dreta t’agafa de la mà i la prem amb força entre les seves. Sents l’energia de la seva sang fluint des del seu cor a la teva ànima a través del contacte de la pell.

El rector s’acosta al micròfon, pronuncia el teu nom i et poses dreta. El teu nom amplificat per la megafonia és el senyal acordat. Les teves cames es posen en moviment com si fossin pals d’acer i t’enfiles a la tarima presidencial adornada amb bimbirimboies. El rector t’abraça, et felicita amb paraules que ets incapaç d’interpretar i posa entre les teves mans una enorme cartolina amb el teu nom, el diploma que et beneeix com el millor expedient de la promoció. Quatre anys resumits en una xifra plena de corbes: tres coma noranta nou, d’una escala de quatre.

Et gires cap al públic. No saps què fer, ni què dir, no saps com respondre a aquells aplaudiments que et reconforten i et despullen a parts iguals. Emmudits els mots, inútils els gestos, només somrius. Els mires i somrius. A tots i a cadascun d’ells, a tots ells… Somrius. Gràcies.

[Musa 26: Relat inspirat per la proposta de la Mena Guiga: «gaudeamus, atzucac, abracadabrant, envitricollat i bimbirimboia». «Gaudeamus Igitur» és l’himne universitari que s’acostuma a sentir en l’entrega de diplomes de final de carrera. Les estrofes que apareixen en el text corresponen a la primera i a l’última: «Alegrem-nos doncs, mentre siguem joves. Després de la divertida joventut, després de la incòmoda vellesa, ens rebrà la terra» i «Floreixi l’Ànima Mater que ens ha educat, i ha reunit als volguts companys que per regions allunyades estaven dispersos». La imatge que acompanya el text es titula «Greenhills 09» i és de Werwin15 compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]