20151203-200_muses-Imatge_noia_unfulfilled_desires-Text_Del_verb_necessitar_Tere_SM

[Musa 189] Del verb necessitar

20151203-200_muses-Imatge_noia_unfulfilled_desires-Text_Del_verb_necessitar_Tere_SM

 

Saps que t’observen, però no ho saps en realitat. Els teus pensaments estan absents, tan llunyans com les puntes de la llarga cabellera que et reposa sobre el pit accelerat i es perd més enllà de l’enquadrament de la càmera.

Mires, amb les parpelles gairebé closes, del tot, però no veus. La teva ment no nota el fred del migdia de principis de desembre, no sent la calidesa dels tímids raigs de sol que entren per la finestra i il·luminen l’habitació amb gosadia. Has oblidat les paraules dels llibres que atresores a les prestatgeries de la cambra, mil cops rellegits, no recordes els títols de les cançons que guardes al mòbil, ni perquè et van agradar les seves notes, ni si les vas escollir per la melodia o pels mots amagats entre els acords tocats a ritme de jazz. L’habitació fa olor d’avet de Nadal, encara per decorar, de torrons de xixona acabats de treure de l’embolcall, de capses amb ornaments carregats de pols, des de l’any passat. Tens els llavis tancats, la boca seca, però no necessites aigua, no necessites… Necessitar és un verb que les teves neurones han deixat de processar.

No necessites. Res.

 

 
[Musa 189: Donem la benvinguda al dijous amb un relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de la unfulfilled desires. Gràcies per la inspiració fotogràfica, musa!]

20151120-200_muses-Courtains_Corinna_Nasonis_CC2.0_Attribution-Text_Estem_aqui_Tere_SM

[Musa 180] Estem aquí

20151120-200_muses-Courtains_Corinna_Nasonis_CC2.0_Attribution-Text_Estem_aqui_Tere_SM

 

Para l’orella, escolta’ns bé… No ens sents? Estem aquí, al teu costat.

Som el murmuri del mar, som l’airet que remou les cortines. Som la fulla de terracota que acaba de tallar el cordó umbilical amb la branca que li havia donat la vida, que es balanceja durant la caiguda, que gaudeix a la fi del seu primer i últim viatge lluny de les seves germanes. Som l’oreneta que torna de l’exili i la que fuig cap a terres més càlides per fugir del llop afamat de l’hivern. Som l’infant que esclata en riallades mentre intenta atrapar les bombolles de sabó de colors irisats que desapareixen, per art de màgia, davant dels seus ulls. Som un metro en hora punta, ple de maniquís de plàstic amb les mans aferrades al voltant de barres d’acer, amb les mirades immòbils sobre pantalles de pampallugues que els fan sentir connectats amb éssers que mai no han vist, que mai no veuran, que potser mai no han existit. Som la boira ploranera que t’embolcalla amb un foli en blanc a on ni l’escriptor més hàbil no podria immortalitzar els seus mots. Som la neu que endolceix els cims de les muntanyes de carbó.

Estem aquí, al teu costat. No ens sents? Para l’orella, escolta’ns bé…

 

 
[Musa 180: Últim text d’aquesta setmana! Perquè cada setmana és única i, la setmana que ve, tot serà diferent (hehe). Relat inspirat per la proposta de l’Edgar Cotes: «Per què no un text sobre les muses mateixes? On es trobarien les muses al món contemporani, què farien?». Si voleu llegir una altra versió que gira sobre el mateix tema, podeu fer un cop d’ull a un relat que vaig escriure l’any passat: «Muses contra artistes». La imatge que acompanya el text es titula «Courtains» i és de Corinna Nasonis compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Jo tinc molt clar a on s’amaguen les muses: sou tots vosaltres! Moltes gràcies per llegir-me i molt bon cap de setmana.]

20151112-200_muses-Arts_beyond_time_Michie_ru_CC2.0_Attribution-Text_Punts_suspensius_Tere_SM

[Musa 174] Punts suspensius

20151112-200_muses-Arts_beyond_time_Michie_ru_CC2.0_Attribution-Text_Punts_suspensius_Tere_SM

 

No hi ha temps, no hi ha temps, no hi ha temps, temps, temps, temps,… Més temps! Per què? Per què?! Per què ningú no em sent?! Per què ningú no em sent?! És massa, és massa… És massa… Massa… Massa… Massa… Massa!

Més temps… Només… Més temps… Hores, minuts, segons… Segons, amb segons en tindria prou, segons… Només segons… Només un àtom ínfim de temps, només un alè enmig d’un tornado furibund que ho arrossegui tot al seu pas, només un planeta nan perdut en la galàxia interminable, només… Només… Demano tan… Tan… Tan… Demano… Tant?!

Un instant de no res, només, una presa que estronqui l’espiral aspirador, només, una gota de mel que dilueixi el disgust en un miratge de dolçor, només… Només… Només… No… Més… Més.

 

 
[Musa 174: Avui cinc paraules obligatòries i una lletra prohibida. Relat inspirat per la proposta de la Yolanda: «Alè, disgust, galàxia, àtom i espiral. I com a repte opcional no pots fer servir la lletra “c”.». La imatge que acompanya el text es titula «Arts beyond time» i és de Michie.ru compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per fer de musa, escriptora!]

20151028-200_muses-Imatge_Inspiration_Marina_del_Castell_CC2.0_Attribution-Text_Omplir_de_llum_la_vida_Tere_SM

[Musa 163] Omplir de llum la vida

20151028-200_muses-Imatge_Inspiration_Marina_del_Castell_CC2.0_Attribution-Text_Omplir_de_llum_la_vida_Tere_SM

 

Omplir. Omplir l’expedient de notes excel·lents amb les quals els pares puguin estar orgullosos, omplir el compte corrent de zeros que assegurin un futur imprevisible, omplir de coses les hores que ens regalen un present no demanat als Reis Mags.

De futileses ens omplim la boca per enganyar el buit que ens corseca l’ànima, de no res farcim els armaris per espantar els somnis que no ens atrevim a fecundar, d’aire invisible pintem les habitacions per foragitar els fantasmes que perviuen en la nostra mirada.

Llum de dies encara per venir, llum incandescent en un ciri de cera esperança, llum maldant per continuar dempeus al final d’un ble amenaçat per la tempestat.

La llum ressorgeix més enllà de l’horitzó de cartró pedra, la possibilitat transmuta en existència feta factible, l’esperit s’expandeix fins a bategar en totes i cadascuna de les cèl·lules fetes carn.

Vida que la llum omple de sentit. Vida. La teva. La meva.

La nostra.

 

 

[Musa 163: Llum, vida, omplir… Seria omplir el verb apropiat? Relat inspirat per la proposta d’en Sergi: «Omplir, de, llum, la, Vida». La imatge que acompanya el text es titula «Inspiration» i és de Marina del Castell compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per participar en el projecte!]

20150713-200_muses-Imatge_Bubbles_On_Chrome_5_peter_mottola_CC2.0_Attribution-Text_Bombolles_de_silenci_Tere_SM

[Musa 115] Bombolles de silenci

20150713-200_muses-Imatge_Bubbles_On_Chrome_5_peter_mottola_CC2.0_Attribution-Text_Bombolles_de_silenci_Tere_SM

 

No és el mateix
el què veig
que el què crec veure
en els teus ulls.

No és el mateix
el què escolto
que el què crec escoltar-te
quan no et sento.

No és el mateix
el què desitjo
que el què crec que desitjaria
no haver de desitjar.

No és el mateix
el què em dic
que el què crec que em dius
sense paraules.

Però em crec
el què crec veure
el què crec escoltar-te
el què crec que desitjaria
el què crec que em dius
i no m’atreveixo
a veure’t
a sentir-te
a desitjar-te
a creure’t…

Sense paraules.

 
[Musa 115: El primer text d’aquesta setmana ve inspirat per un anunci! Sí, sí, ho heu llegit bé: un anunci de sabó (hehe). Poema inspirat per la proposta de la Carme Borras: «És un anunci de Dove on hi ha un pintor que no veu les models i les dibuixa dos cops: la primera segons es descriuen elles i la segona segons les descriu la seva gent… A veure què pots treure d’aquí». La imatge que acompanya el text es titula «Bubbles On Chrome 5» i és de peter.mottola compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Qui ho hauria dit que la poesia es pot amagar fins i tot en un anunci comercial? Feliç inici de setmana!]