20150612-200_muses-Imatge_Estany_Banyoles_Cris_Paye-Text_Blau_immens_Tere_SM

[Musa 95] Blau immens

20150612-200_muses-Imatge_Estany_Banyoles_Cris_Paye-Text_Blau_immens_Tere_SM

 

Era una tarda normal. No feia ni molta calor ni molt de fred. No plovia, però tampoc no feia sol. Sota un cel clapejat de núvols, el pare em va agafar de la mà i em va portar per primera vegada a navegar per l’estany. No era la primera vegada que m’hi duia, però és la primera que recordo.

La «Barca», que a la meva família sempre s’anomenava amb majúscula, en realitat era una petita barqueta de sis pams per metre i mig, amb una pintura de color salmó plena de crostes, que l’únic mèrit que tenia era que l’havia comprat el meu avi a preu de saldo, a un pobre pescador a qui els fills havien decidit tancar en una residència en contra de la seva voluntat, i que cinc anys més tard encara surava.

Devia tenir tres anys, tot i que la meva mare perjura que en tenia menys. Recordo trepitjar aquella superfície de fusta que es movia sota els meus peus com si tingués vida pròpia i arrencar a plorar, recordo la veu de la meva mare pronosticant que ens enfonsaríem a les dues remades i jo imaginant un monstre del llac emergint de les profunditats per engolir-nos sense mastegar, recordo la veu del pare replicant que no cridés el mal temps, que encara se’ns posaria a ploure.

És curiós que recordi les seves veus, però que sigui incapaç de recordar les seves cares. Me les puc imaginar, em puc imaginar la cara sempre riallera de la mare amb les galtes rosades, la mirada sempre decidida del pare enmig d’un rostre colrat pel sol, però no les recordo.

L’únic que recordo d’aquell primera incursió en el món de la navegació és que de sobte es va fer el silenci, que no hi va haver més mal averanys ni recriminacions, que en obrir els ulls al que de debò estava passant al meu voltant, de sobte em vaig veure emmirallat en una superfície d’aigües cristal·lines que copiava el blau del cel i l’omplia de formes sinuoses: pedres mig desdibuixades que treien el nas entre una catifa espessa de fang, arrels colgades d’aigua amb textura de fils de seda, branquillons aquàtics que trencaven la superfície i brillaven orgullosos sota la llum dels petits raigs de sol que s’escolaven entre els núvols de cotó fluix.

Va ser llavors, allà, envoltat de blau i de silenci, quan vaig decidir que de gran seria pintor, que un dia seria capaç d’atrapar sobre el llenç aquell blau immens que no existia en la meva caixa de plastidecors.

Només tenia tres anys. La meva mare perjura que en tenia menys.

 
[Musa 95: Relat inspirat per la fotografia d’un detall de l’Estany de Banyoles que acompanya el text, obra de la Cris Paye.]

20150609-200_muses-Imatge_llibres_Cristina Manzano_G-Text_Ni_les_tres_mil_cent_ni_les_tretze_Tere_SM

[Musa 92] Ni les tres mil cent ni les tretze

20150609-200_muses-Imatge_llibres_Cristina Manzano_G-Text_Ni_les_tres_mil_cent_ni_les_tretze_Tere_SM

 

Tres mil cent tretze. Però són les tretze les que de veritat són importants.

Et mires la pila de folis escrits i la teva ment rememora històries plenes de foscor, de reptes, d’obsessions, de riures, de llàgrimes; plenes de vida. Fulleges els llibres i els teus ulls acaricien mots que et traslladen a països desconeguts que no trepitjaràs mai, no de la manera com l’escriptor els va immortalitzar. Tries noms a l’atzar i es personifiquen al teu davant personatges que no existeixen més enllà de la teva imaginació, que ni tan sols en la imaginació de l’autor que els va crear no els trobaries igual. Tres mil cent pàgines.

Però són les tretze les que de veritat són importants. Les pàgines que el lector llegeix sense comprendre. Les que l’escriptor i l’escriptora de torn utilitzen per donar les gràcies: a l’editor que va confiar en ells, a la parella que sempre els ha fet costat, als pares que van creure en ells des que eren uns nadons, als fills que han hagut de suportar les seves èpoques d’escriptura taciturna. Entre les frases d’aquelles tretze pàgines batega la veritable raó de ser de les novel·les que s’apilen en el teu escriptori, davant dels teus ulls.

Perquè totes les obres creades per mans humanes oculten un sentit més enllà d’allò visible i evident, un misteri que malda per passar desapercebut i que només el seu autor és capaç de desxifrar. Fins i tot en una fotografia, petita, amb una pila de llibres a priori innocent. Fins i tot quan els ulls de l’observador s’esforcen per destriar els noms i els cognoms de les novel·les que s’exposen en primer pla. Fins i tot quan la ment es perd en divagacions sobre recomptes de pàgines. En aquesta imatge, el cor de la seva autora no s’amaga en les tres mil cent, ni les tretze.

Una libèl·lula?

 

 

[Musa 92: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Cristina Manzano G.]

20150602-200_muses-Imatge_Old_Love_Katelyn_Kenderdine_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_d_anima_Tere_SM

[Musa 87] Paraules d’ànima

20150602-200_muses-Imatge_Old_Love_Katelyn_Kenderdine_CC2.0_Attribution-Text_Paraules_d_anima_Tere_SM

 

La mà que aguanta la ploma no és la teva mà, el cor que batega sobre la pàgina que els mots acullen no és el teu cor. Ho sents? El bolígraf s’uneix amb el foli en una dansa ancestral mil cops repetida i la tinta s’escampa sobre el paper perfilant formes sinuoses que la teva raó no comprèn. Ignores d’on sorgeixen les paraules que es desdibuixen davant dels teus ulls com si un diamon juganer te les xiuxiuegés a cau d’orella, ignores d’on neixen les històries que la teva ànima aboca sobre el full en blanc com si li anés la vida. Només saps que escrius.

Només saps
que no pots
no fer-ho.

 
 
 
[Musa 87: Relat inspirat per participar en la desena jornada del grup D de la Lliga de Microrelataires en Català. Condicions: tema «artista», màxim 200 paraules. Si us agrada, aneu a la web de la Lliga i deixeu-hi un comentari dient que li doneu el vostre vot. Moltes gràcies! La imatge que acompanya el text es titula «Old Love» i és de Katelyn Kenderdine compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]