20150429-200_muses-Imatge_Forever_and_Always_Two_Bright_Flowers_On_Blue_Sky_D_Sharon_Pruitt_CC2.0_Attribution-Text_No_ho_se_Tere_SM

[Musa 65] No ho sé

20150429-200_muses-Imatge_Forever_and_Always_Two_Bright_Flowers_On_Blue_Sky_D_Sharon_Pruitt_CC2.0_Attribution-Text_No_ho_se_Tere_SM

 

«Sempre» és un paraula
massa gran
per a tu…
I per a mi.

 

«Impossible» és un paraula
impossible
per a tu…
I per a mi.

 

La realitat és un sentiment
difícil d’acceptar
per a tu…
O per a mi?

 

 
[Musa 65: Relat inspirat per la proposta de la Raquel: «sempre, impossible, realitat, acceptar, sentiment». La imatge que acompanya el text es titula «Forever and Always Two Bright Flowers On Blue Sky» i és de D Sharon Pruitt compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150318-200_muses-Imatge_Smile_Kenny_Louie_CC2.0_Attribution-Text_Somriures_de_marc_Tere_SM

[Musa 41] Somriures de març

20150318-200_muses-Imatge_Smile_Kenny_Louie_CC2.0_Attribution-Text_Somriures_de_marc_Tere_SM

 

Tanques els ulls i deixes que el sol tímid de març t’acariciï sense timidesa. L’animes en silenci a resseguir-te els braços nus, el coll tot just desvestit de les bufandes de llana, les cames encara temoroses dels cops de vent traïdors de mitjans de març.

L’escalfor t’amara en un sentiment de calma mentre les parpelles se t’omplen de somriures. El somriure del teu fill quan aquest matí l’has deixat a l’escola i ha fugit corrents en veure de lluny els seus amics. El somriure del teu marit, quan us heu acomiadat a la parada del metro amb un petó als llavis amb regust de cafè i dues cullerades de sucre. El somriure dels teus companys de feina quan ha entrat a la botiga la mestressa, amb un mitjó de cada color, i s’ha tancat al seu despatx amb aires de marquesa. El somriure d’aquell client desdentegat que t’ha deixat cinc euros de propina amb una picada d’ullet carregada de complicitat.

Sents fred. Entreobres els ulls i veus com el sol s’amaga de mica en mica darrere dels edificis de la ciutat. Els últims raigs travessen les baranes de la terrassa amb determinació, però la batalla està perduda: les primeres estrelles de la nit comencen a fer pampallugues més enllà de l’horitzó amb sensació d’impunitat i la nit, de mica en mica, s’escampa sobre els terrats de la ciutat.

Amb recança t’aixeques de la cadira, surts de la terrassa i acciones l’interruptor per il·luminar el menjador solitari. Les ombres porugues corren a amagar-se darrere dels mobles mentre tu continues accionant interruptors per omplir les estances de llum. Alces la mirada, comproves les busques del rellotge i somrius. La llum del dia té els minuts comptats: la teva solitud, també.

 

[Musa 41: Relat inspirat per la proposta de la Marga: «sol, sensació, sentiment, silenci, sucre». La imatge que acompanya el text es titula «Smile!» i és de Kenny Louie compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]