Volta les copes de cava sense bombolles, la botella de xarop amb gust de maduixa amarga, les fulles d’enciam iceberg abandonades a la seva sort lluny de la protecció de la nevera. Estira les potes per emular un salt olímpic que no figurarà mai en cap rècord Guinnes, salva la distància que separa el marbre de la taula del menjador. Correteja entre rínxols d’or adormits, esquiva mans somnolents estremint-se en actes reflexos, acaricia les estovalles amb les puntes dels dits mentre no sent altre soroll que el batec del cor repicant dins la seva ment.

S’atura.

Els seus pulmons són una locomotora capturant aire a cent cinquanta revolucions per minut. Les ninetes dels seus ulls s’obren de bat a bat per abastar la joia de tonalitats de regalèssia que l’albira indefensa des del centre de la taula. Dolça, marrona, desfeta. El ratolí s’enfila a la tassa, a poc a poc, una poteta, només una, una poteta dins la crema delitosa que tard o d’hora es convertirà en la seva perdició, un reu condemnat a una mort atroç, un presoner atrapat en el miratge del seu propi deliri, un lladre sense més botí que el cop que acabarà amb aquell turment. Perquè ella sempre torna.

I ell, també.

 

 
[Musa 167: El novembre avança a petits passos, petits passets… Com els d’un ratolí, hehe. Relat inspirat per la proposta d’Elracodelismael: «Xarop, enciam, voltar, ratolí i lladre». La imatge que acompanya el text es titula «Ganaché de chocolate» i és de Luisa Contreras compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]