Etiqueta: lladre

20151202-200_muses-Imatge_Estenedor_roba_interior_PepaPepona-Text_Lladre_de_set_vides_Tere_SM

[Musa 188] Lladre de set vides

Posted on by Teresa Saborit

20151202-200_muses-Imatge_Estenedor_roba_interior_PepaPepona-Text_Lladre_de_set_vides_Tere_SM

 

Es mira l’estenedor sense saber què posar-se. La seva mirada passa dels sostenidors a les mitges de cama curta, de les mitges a les calces, de les calces altra volta als sostenidors. No sap què triar, com una princesa davant del mostrador de postres preguntant-se si és millor acabar d’omplir l’estómac amb el tiramisú, amb el gelat de pistatxo amb nous de macadània o amb la crema catalana recoberta de sucre cremat, delitós, capaç d’omplir les papil·les gustatives de plaer tan sols amb el seu aroma de mel torrada. Les ones del mar trencant contra la platja li recorden que el temps passa, segon a segon. La decisió no pot ser postergada de forma eterna. Tard o d’hora la mestressa apartarà els ulls de la foto que la té embadalida, girarà el cap en direcció a la finestra que dóna a la terrassa i…

— Ei, tu, gatot, allunya’t de la meva roba!

La gata salta sobre l’estenedor, mossega una de les peces de roba amb ullals afilats, arrenca a córrer veloç cap al terrat dels veïns. Quan la vella Lolita arriba a la terrassa, ja no queda ni rastre de la lladregota ni del seu botí.

 

 

[Musa 188: Segon dia de desembre! Relat inspirat per la PepaPepona, amb la imatge que acompanya el text i les paraules: «princesa, mar, plaer, omplir, i la foto». Moltes gràcies per la inspiració, musa.]

20151105-200_muses-bed_sheets_rose_petals_san_francisco_torbakhopper_CC2.0_Attribution-Text_Pollastre_casola_Tere_SM

[Musa 169] Pollastre casolà

Posted on by Teresa Saborit

20151105-200_muses-bed_sheets_rose_petals_san_francisco_torbakhopper_CC2.0_Attribution-Text_Pollastre_casola_Tere_SM

 

Llas, fatigat, extenuat, trinxat, rendit. Tants sinònims com trobaria, tants sinònims com es quedarien curts per transcriure el cansament que em té garratibats tots i cadascun dels músculs del cos.

M’he deixat caure al mig del rebedor sense ni tan sols tancar la porta, com un titella sense fils, com un fantasma sense esperit reconvertit en un trist llençol. El lloro que em van regalar sense ensinistrar repeteix des del celobert la previsió meteorològica que deu haver sentit al televisor de la veïna del cinquè segona: «Ruixats a mitja tarda, previsió de tempestes, recordin d’assegurar finestres i porticons».

Poc m’importa. Sóc un roc, una pedra, una estàtua inanimada. Per mi pot entrar la pluja o un escamot de lladres anhelosos de furtar tot el que trobin al seu pas: més enllà del lloro i del meu cos inert, poc més es podran endur. Volia lluir abdominals, he acabat convertit en el pallasso del gimnàs. En la següent edició del diccionari il·lustrat, al costat de la paraula riota hi posaran el meu retrat.

L’ocell continua xerrotejant. Estic massa exhaust per anar a comprar. Aquest vespre, per sopar, pollastre casolà.

 

 

[Musa 169: Aparteu les bestioles! Avui un relat inspirat per la proposta d’en Joan Lluis Sagués: «Llas, furtar, ensinistrar, lluir, casolà». La imatge que acompanya el text es titula «the idea of bed sheets came from white rose petals: san francisco (2011)» i és de torbakhopper compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Gràcies per la proposta, musa!]

20151103-200_muses-Imatge_Ganache_de_chocolate_Luisa_Contreras_CC2.0_Attribution-Text_Lladre_de_dolcos_Tere_SM

[Musa 167] Lladre de dolços

Posted on by Teresa Saborit

20151103-200_muses-Imatge_Ganache_de_chocolate_Luisa_Contreras_CC2.0_Attribution-Text_Lladre_de_dolcos_Tere_SM

 

Volta les copes de cava sense bombolles, la botella de xarop amb gust de maduixa amarga, les fulles d’enciam iceberg abandonades a la seva sort lluny de la protecció de la nevera. Estira les potes per emular un salt olímpic que no figurarà mai en cap rècord Guinnes, salva la distància que separa el marbre de la taula del menjador. Correteja entre rínxols d’or adormits, esquiva mans somnolents estremint-se en actes reflexos, acaricia les estovalles amb les puntes dels dits mentre no sent altre soroll que el batec del cor repicant dins la seva ment.

S’atura.

Els seus pulmons són una locomotora capturant aire a cent cinquanta revolucions per minut. Les ninetes dels seus ulls s’obren de bat a bat per abastar la joia de tonalitats de regalèssia que l’albira indefensa des del centre de la taula. Dolça, marrona, desfeta. El ratolí s’enfila a la tassa, a poc a poc, una poteta, només una, una poteta dins la crema delitosa que tard o d’hora es convertirà en la seva perdició, un reu condemnat a una mort atroç, un presoner atrapat en el miratge del seu propi deliri, un lladre sense més botí que el cop que acabarà amb aquell turment. Perquè ella sempre torna.

I ell, també.

 

 
[Musa 167: El novembre avança a petits passos, petits passets… Com els d’un ratolí, hehe. Relat inspirat per la proposta d’Elracodelismael: «Xarop, enciam, voltar, ratolí i lladre». La imatge que acompanya el text es titula «Ganaché de chocolate» i és de Luisa Contreras compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]

20150202-200_muses-Imatge_Money_Europe_Funds_Jason_Barles_CC2.0_Attribution-Text_Programa_especial_Tere_SM

[Musa 9] Programa especial

Posted on by Teresa Saborit

 

20150202-200_muses-Imatge_Money_Europe_Funds_Jason_Barles-Text_Programa_especial_Tere_SM

 

— Felicitats! Ha estat acceptat en el nostre programa especial: «Avall-que-fa-baixada-que-s’ha-acabat-la-pujada-de-gener-i-vull-començar-l’operació-biquini-sense-fer-dieta»!

— El… Què?

— El programa especial «Avall-que-fa-b…»

— No, no. Això ja ho he entès. Vull dir que hi deu haver hagut una confusió, que jo no m’he apuntat a cap programa especial. Jo només he vingut a acompanyar la meva xicota al centre comercial i estic fent temps mentre…

— Per això és especial!

— Perdó?

— Que no cal que s’apunti!

— Crec que no m’interessa…

— És clar que li interessa! Sigui com sigui, tampoc no té més opció. Ja està inscrit.

— Perdoni, però si això és una càmera oculta, tot plegat no té gens de gràcia.

— Res de càmeres ocultes. Posi’s aquest jersei.

— Quin jersei?

— Aquest, el que porto.

— Per què hauria de voler jo un jersei vermell? Però per què se’l treu?!

— Perquè se’l pugui posar vostè! Va, no es faci de pregar. Doni’m la seva camisa.

— La meva camisa?

— És clar. Si li dono el meu jersei, no deurà pas voler que em passegi despullat per la ciutat.

— Jo no el vull per res el seu jersei!

— Ni per cent euros?

— Cent euros?

— D’acord. És un bon negociador. Dos-cents euros. Aquí els té.

— De debò em pensa donar dos-cents euros per posar-me el seu jersei?

— És clar. Encara no s’ho creu? Aquí té els dos bitllets. Tots seus a canvi de la seva camisa. Jo de vostè no deixaria passar aquesta oportunitat.

— Deuen ser una falsificació…

— El dubte m’ofèn! Són bitllets verds de primera qualitat acabats de sortir del banc!

— No ho veig clar…

— D’acord. Vostè guanya. Tres-cents. Em dóna ara la seva camisa per poder fer l’intercanvi?

— Què hi porta en aquesta bossa? Un milió d’euros en bitllets de cent?

— Oh, jo de vostè no faria tantes preguntes. La curiositat va matar el gat. Em dóna la camisa?

— Cinc-cents.

— O sigui que ara sí que vol jugar…

— Cinc-cents i és la meva última oferta.

— D’acord. Cinc-cents euros. Té sort que es tracti d’un programa especial… Tingui, els cinc bitllets. I tingui, el jersei. La camisa, si us plau? Així m’agrada. Un braç per aquí, un braç per allà, tregui el cap. Perfecte. Li queda la mar de bé.

— I a vostè li queda bé la meva camisa. Tenim cossos similars. Quina casualitat.

— No, no, no es pensi. Cap casualitat. L’he escollit precisament per això. Bé, i per l’alçada. I pels cabells. I perquè fins i tot el color dels ulls és similar.

— No ho entenc.

— Ni falta que li fa. Ja ho entendrà. Veu que el centre comercial està al capdamunt d’una petita muntanya? Doncs jo començaria a córrer muntanya avall com si tingués un coet al cul.

— Perdó?

— Ja li he dit que era un programa especial, no se’n recorda? «Avall-que-fa-baixada-que-s’ha-acabat-la-pujada-de-gener-i-vull-començar-l’operació-biquini-sense-fer-dieta»!

— I jo ja li he dit que no m’interessa. M’he posat el seu jersei, però no tinc cap mena de ganes de córrer muntanya avall.

— Oh, no es preocupi. El nostre programa és molt complet. Canviarà d’opinió en un vist i no vist.

— Com?

— Veu aquell mosso d’esquadra que hi ha al fons del passadís? El que sembla que busca algú amb pinta de malhumorat?

— Sí.

— Aquí! Aquí! Aquest és el lladre que ha robat el banc!

— Però… Què fa? Per què crida? I per què m’assenyala a mi?!

— No ho entén encara?

— Però… A on va ara?!

— Home, està clar, no? En direcció contrària.

— Però ha de desfer el malentès!

— Ui! No, no, cap malentès. Jo de vostè arrancaria a córrer… Consell de lladre!

 

 

[Musa 9: Relat inspirat per la proposta de la tere: vermell, cossos, Mosso (d’esquadra), muntanya, córrer. La imatge que acompanya el text es titula «Europe Funds» i és de Jason Barles compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]