L’onze de setembre havia de ser un dia més. El sol sortint per l’horitzó. Els ocells dansant entre els núvols. Un vent suau xiuxiuejant entre les branques dels arbres. I de sobte… l’impensable.

11 de setembre de 1714. Les muralles esquerdant-se, baionetes regant la terra de sang, canons detonant sense descans. Barcelona caient sota l’escomesa de foc enemic després de catorze mesos de resistència agònica.

11 de setembre de 2001. Dos avions. Dos gratacels. Dos avions i dos gratacels cada vegada més a prop. De fons, el soroll de Nova York vivint aliena a l’amenaça acostant-se a 900 quilòmetres per hora. El motor dels cotxes, les estridències dels clàxons, les mans dels executius demanant un taxi. Un avió impactant contra la primera de les Torres Bessones. Disset minuts d’incredulitat, sorpresa, terror. Un segon avió impactant contra la segona de les Torres Bessones. El món globalitzat no tornaria a ser igual.

11 de setembre de 1973. Un president electe. Un militar embogit per les ànsies de poder. Un alçament que controla el país en un tancar i obrir d’ulls esfereïdor. Salvador Allende refugiant-se al Palacio de la Moneda. Bombes caient sense compassió sobre la residència oficial del president de República xilena. Democràcia transmutada en dictadura abans de la posta de sol.

Onze de setembre…

Però podria haver estat qualsevol altre dia. Qualsevol altre any, qualsevol altre lloc del món. I hauria pogut ser un dia més, però (…).

«No hi ha tresor més gran que…»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/no-hi-ha-tresor-mes-gran-que

«Una nit de Carnaval en Jan era a l’hospital. En plena època de disbauxa, per un mal caprici del destí, l’adolescent obligat a fer repòs entre murs de formigó, com cada jorn des de feia mesos, en una cambra envaïda per la foscor; sense rellotges ni calendari, el temps desposseït de tot sentit.

Parets pintades de verd pàl·lid, olor de desinfectant als pulmons, algun crit en la distància; un fluorescent solitari fent pampallugues al passadís. Els ulls tancats en un son intranquil, els medicaments plantant batalla, els pares maldormits als peus del llit. Tots tres convertits en funàmbuls d’una vida improvisada sense llibre d’instruccions: equilibri precari entre realitat i somni; entre pors i anhels; entre paraules no dites i amulets fets de silenci.

El rei Carnestoltes, sense ells tres saber-ho, els va veure des de la distància. El rei ballant en una gran plaça, agombolat per mil somriures! Serpentines i vestits llampants, abraçades i petons, pessigolles a tres cèntims i riallades a cor què vols! La ciutat sencera disfressada d’alegria! I a l’altre extrem de l’escenari, ignorats per tots els convidats, l’adolescent de pell pàl·lida adormit sota els llençols, vetllant per la vigília esperançada dels seus pares.

–Ells tots sols? De cap manera! –va dir el rei del Carnaval.

I amb un moviment de vara destre va enviar de forma enèrgica, i en missió prioritària, una comitiva conformada pels seus millors criats, que a l’acte van comprendre els desitjos del seu senyor, el mandat diàfan: a segrestar els sons de pares i fill i a portar-los, en el secretisme més absolut i de forma immediata, fins al seu reialme […]»

«Els Reis del Carnaval»: el meu últim relat! Llegiu-lo sencer i descobriu-ne el final a la web d’El9nou: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/els-reis-del-carnaval

Dedicat a en Jan, la Noa, la Maria, en Dani i a tots els qui estan ingressats en un hospital o hi tenen algun ésser estimat. Molta força!