L’onze de setembre havia de ser un dia més. El sol sortint per l’horitzó. Els ocells dansant entre els núvols. Un vent suau xiuxiuejant entre les branques dels arbres. I de sobte… l’impensable.
11 de setembre de 1714. Les muralles esquerdant-se, baionetes regant la terra de sang, canons detonant sense descans. Barcelona caient sota l’escomesa de foc enemic després de catorze mesos de resistència agònica.
11 de setembre de 2001. Dos avions. Dos gratacels. Dos avions i dos gratacels cada vegada més a prop. De fons, el soroll de Nova York vivint aliena a l’amenaça acostant-se a 900 quilòmetres per hora. El motor dels cotxes, les estridències dels clàxons, les mans dels executius demanant un taxi. Un avió impactant contra la primera de les Torres Bessones. Disset minuts d’incredulitat, sorpresa, terror. Un segon avió impactant contra la segona de les Torres Bessones. El món globalitzat no tornaria a ser igual.
11 de setembre de 1973. Un president electe. Un militar embogit per les ànsies de poder. Un alçament que controla el país en un tancar i obrir d’ulls esfereïdor. Salvador Allende refugiant-se al Palacio de la Moneda. Bombes caient sense compassió sobre la residència oficial del president de República xilena. Democràcia transmutada en dictadura abans de la posta de sol.
Onze de setembre…
Però podria haver estat qualsevol altre dia. Qualsevol altre any, qualsevol altre lloc del món. I hauria pogut ser un dia més, però (…).
«No hi ha tresor més gran que…»: el meu últim relat! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/no-hi-ha-tresor-mes-gran-que
