«S’acosta el 8M i el record d’una dona gairebé centenària fa dies que em ronda la ment. Haurem de fer un viatge en el temps, recular uns quants anys (potser 15, potser 20; potser viatjar fins al 2000). Jo llavors col·laborava amb una associació de joves voluntaris. Un dia, un grup de residències de la tercera edat ens van convidar a participar en un homenatge a la gent gran; tot i que ells havien decidit no dir-ne “gent gran”, sinó “avis”.

El dia acordat, un centenar de joves ens vam trobar amb un centenar de persones que superaven la vuitantena, de cabells blancs i aspecte feble. Ens van aparellar, un jove per cada homenatjat, i a mi em va tocar ella: uns ulls gairebé blancs, de tan clars; asseguda en una cadira de rodes; nascuda a principis del segle passat.

Em vaig presentar, vaig voler saber com es deia, però no em va respondre; la mirada entelada per un vel de tristesa difícil de comprendre. La cuidadora que l’acompanyava em va dir que els havia costat molt convèncer-la, que només havia accedit a acompanyar-los en veure que tothom hi anava; que no havia volgut que, per culpa seva, algun dels cuidadors s’hagués de quedar a la residència i perdre’s la festa (…).»

«L’àvia que no ho era»: el meu últim relat per celebrar el 8M! Llegeix-lo sencer i descobreix-ne el final a El9nou d’aquest divendres o a la seva web: https://el9nou.cat/osona-ripolles/opinio/lavia-que-no-ho-era/