Llet, ous, farina, sucre,… És una tarda de dissabte i el supermercat està ple a vessar, sembla que tota la comarca s’hagi posat d’acord per trobar-se al mateix lloc i a la mateixa hora. Els passadissos estan plens de gent que, en lloc de mirar els prestatges, s’entretenen fent-la petar entre paquets de macarrons i pots de salsa de tomàquet: avis intercanviant adreces de cursets, adults intentant decidir a on anar de vacances amb els nens,…

—Millor la muntanya i que nedin a la piscina.

—Ui, no! El nostre petit és al·lèrgic al clor. Millor la costa.

Llet, ous, farina, sucre,… Agafo amb força la llista de la compra mentre avanço caminant en zig-zag, a pas ràpid, esquivant pares fent la xerrada, nens fent el mico i adolescents fent l’orni. És que no poden anar a enlloc més a fer l’enze? «La senyoreta Anna —com dirien els meus alumnes de l’escola—, només necessita que li deixin comprar quatre coses de no res. No porta ni carro. Els importaria fer-li lloc, colla de gamarussos desfeinats?»

Giro per un passadís i quedo garratibada davant d’una nena de quatre anys. Faig una passa enrere. La meva esquena pica contra una prestatgeria i fa caure tres llaunes de sardines i quatre de cogombres que dringuen sobre les rajoles com un campanar que ha perdut l’oremus.

La nena alça la mirada atreta pel soroll. Aquesta nena no pot ser la nena que no veig des que em van canviar d’escola als quatre anys. Aquesta nena no pot ser la meva arxienemiga de la infància. Aquesta nena no pot ser ella. Per molt que tingui la seva alçada i els seus cabells i els seus ulls. Per molt que s’aparti el serrell de la cara bufant per un cantó de la boca, com feia ella. Per molt que em miri fixament, sense parpellejar, com feia ella. Per molt que clavi cops contra el terra amb la punta del peu a ritme de la Lambada, com feia ella. No pot ser ella.

—Marta, deixa aquesta senyora!

La seva veu. El so de les paraules em fa girar el cap. Veig una noia d’uns trenta anys, amb el rictus gris, amb un nadó ploraner als braços i un carro ple de bolquers, amb una mà amenaçadora estirada en direcció a la nena que continua observant-me impertèrrita.

—Marta, ens n’anem!

La Xènia, ella sí és. Reconec la nena rere la màscara d’adulta que ara li oculta el rostre. És la dona que fa mitja volta, es gira en direcció contrària i s’allunya empenyent el carro. És la dona que la nena persegueix corrents abans no es perdi. És la dona que desapareix de la meva vida per segona vegada, amb la mateixa brusquedat amb la que ho va fer el primer cop, i els meus pulmons respiren fent crits d’alegria amb el mateix alleujament que van sentir llavors. Miro la llista de la compra que em tremola a la mà, observo els prestatges que m’envolten fent un esforç per no pensar en la tragèdia que no ha sigut. Recullo els ingredients que he vingut a buscar, un a un. Faig una pila que acotxo contra el pit i m’allunyo dels fantasmes que la trobada ha despertat. M’acosto a la sortida, faig cua davant d’una de les caixes.

—Tu… —un carro s’atura a la meva esquena—. Tu ets l’Anna, oi? — em pregunta la veu de la Xènia a cau d’orella.

I la llet, els ous, la farina, el sucre i la meva vida sencera queden fets un pastís als peus de la caixa registradora. Hauria d’haver anat per la caixa ràpida.

 

[Nota: Vols jugar? En aquest text hi ha un verb que es repeteix una vintena de cops: sigues el primer a descobrir de quin verb es tracta i deixa la teva resposta com a comentari 😉 La imatge que acompanya el text es titula «Shopping trolleys» i és de Polycart compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

 

Em desperto. Em desperto, com cada vint-i-tres d’abril, amb el perfum del roser acabat de florir que m’acompanya inert durant les quatre estacions de l’any. Com jo, ell també dorm, i només avui es desperta. Dorm a l’estiu, sota el sol de justícia. Dorm a la tardor, desproveït de verd. Dorm a l’hivern, recollit en ell mateix. I desperta, només avui, durant unes hores efímeres, amb un esclat de pètals de sang armats de vida. I et busca. Busca les mans que van plantar-lo en la terra humida, busca els ulls de sal que el van regar amb llàgrimes de desconsol. Com jo, ell també desclou les parpelles i et busca.

I no et troba.

M’alço del llit de formigó, recullo una de les roses, m’allunyo sentint el silenci dels meus veïns adormits. La Senyora m’espera al llindar de l’impossible, «un dia a l’any» és el sant i senya: em franqueja el pas.

Camino muntanya de Montjuïc avall, a poc a poc, exhaust, amb passos feixucs. Cada cop són menys els qui em recorden, cada cop queda menys de mi… Aviat ja no seré. M’aturo a la parada que hi ha a tocar de l’estadi olímpic i pujo al primer autobús que m’obre les portes. M’entretinc mirant el paisatge que veig a través dels vidres: la torre Calatrava, despulla d’un passat olímpic que un dia va meravellar el món; la font màgica de Montjuïc, que a aquestes hores del matí tan sols és una font d’aigua; les dues Torres Venecianes, al final de l’avinguda, soldats fidels que guarden el camí dels dorments.

Baixo del bus. M’endinso en les entranyes del metro, pujo en un comboi de la línia vermella que em guia fins el cor de l’Eixample. Els carrers entramats amb forma de rajola de xocolata em reben engalanats amb llibres i roses. Et sento a prop, tan a prop que podria acariciar l’aire i tocar-te amb la punta dels dits…

Només uns passos… Només uns metres…

Giro a mà dreta, dos cops a l’esquerra. M’aturo davant d’un edifici gris que s’alça en una cruïlla, cantonada mar, banda Besós. Tots els balcons tenen els porticons de fusta oberts per abeurar-se de la llum que inunda el migdia.

Et veig.

Et veig, sola, darrere dels vidres d’una de les habitacions del segon pis. Pujo escales amunt, m’aturo al teu costat.

No t’immutes, la mirada fixa en la muntanya de Montjuïc.

El sol s’enfila fins el zenit, inicia el descens de la tarda. M’embriago en la contemplació dels teus cabells blancs i rinxolats, de la teva pell flonja i clara, solcada d’arrugues, dels teus llavis trencadissos, sense parla.

La llum del dia desapareix en la nit.

Sento un refrec de dalla. La Senyora em ve a buscar, m’espera a la porta, m’allarga la mà. Sé que l’he de seguir, com el sol sap que ha de pondre’s per tenir l’oportunitat de tornar l’endemà. Deixo la rosa sobre la teva falda, et faig un petó al front. M’allunyo del teu escalf amb el desig que l’any que ve el meu record continuï encara viu dins d’aquesta ment que tot ho ha oblidat ja.

Una de les cuidadores de la residència entra a l’habitació. Em mira sense veure’m, s’agenolla al teu costat amb la mirada fixa en la flor que brilla coberta de rosada.

— D’on ho ha tret això? — et pregunta.

Està a punt d’agafar la rosa, però la teva mà és més ràpida. Els teus dits es tanquen al voltant de la tija plena d’espines, la pell s’esquinça. Una gota de sang s’escapoleix, es capbussa juganera entre els pètals. I em mires. Jo tornaré, si tu m’esperes.

— Jo t’esperaré, si tu m’estimes.

 

 

[Nota: La fotografia que acompanya el text és d’autoria pròpia, una rosa vermella del dia de Sant Jordi.]

 

[Versió en català]

 

Allà on jo visc no hi ha mar. Ni gavines, ni onades, ni brisa de sal voletejant entre els cabells. Allà on jo visc el sol neix de la terra i mor entre planúries. Allà on jo visc no hi ha cap dia a l’any en el que els carrers quedin coberts de llibres i tot el món passegi amb una rosa entre les mans.

Però aquí estic, palplantada al final de les Rambles, enmig del port de Barcelona. Aquí estic, perduda entre turistes que miren bocabadats la ciutat preguntant-se si el món que els rodeja és real o pur teatre.

He sortit de casa quan encara era plena nit i a Barcelona m’ha vingut a rebre un sol lluminós amb una abraçada de llum. Em van dir que plouria, que faria fred, però el matí presumeix d’un cel blau sense ni un núvol i jo no sé què fer amb el paraigua, ni amb el mocador al voltant del coll, ni amb l’abric que guarda el record d’un hivern que ara sembla pur miratge.

Només unes hores. Miro el rellotge. Només disposo d’unes hores abans d’haver de tornar al tren que em tornarà a casa. I torno a mirar al meu voltant i em sembla una injustícia tenir tan poc temps havent-hi tant per mirar.

Un home s’atura al meu costat. Em fa dos petons com si fóssim vells amics, es gira cap al mar i comença a parlar amb la mirada clavada en les onades. Voldria dir-li que s’equivoca, que no sóc qui ell creu, però les meves paraules moren abans d’haver pogut néixer. M’explica que és una sort que hagi pogut venir avui, que Barcelona es transforma per sant Jordi, que demà estarà irreconeixible. Acota el cap i em confessa que sóc afortunada, perquè hi ha una altra Barcelona més enllà de les postals turístiques, perquè hi ha racons secrets que no apareixen en cap mapa, perquè hi ha llocs que atresoren records que ningú no podria desxifrar sense un guia. Què hauria fet sense ell?

—Les golondrines… —sospira assenyalant uns petits vaixells blans que hi ha amarrats al moll, amb un parell de pisos plens de cadires—. Quants diumenges…

Jo només veig uns vaixellets, però ell veu la Barcelona que va conèixer de nen, recorda tardes de diumenge amb els seus pares, li sembla tornar a sentir els crits i les rialles dels seus germans reptant-se per ser els primers a pujar a les golondrines i donar una volta pel port. La meva terra sense mar tampoc no és ja la terra que jo vaig conèixer de petita. Més enllà de carrers coberts de llibres i roses, més enllà d’onades i gavines, més enllà de paraigües inútils i vaixells plens de records, totes les ciutats del món tenen una cosa que les fa úniques i al mateix temps iguals: la gent que hi viu.

—He guanyat, princesa meva —em diu.

Una rosa de paper apareix entre les meves mans. Una rosa blanca amb paraules escrites en tinta vermella que em xiuxiuegen llegendes que mai ningú no em va explicar. Una rosa de pètals carnosos amb tacte de seda.

—Gràcies, però…

Però en aixecar la mirada, l’home, ja no hi és. I la rosa de paper transmuta en rosa vermella, amb la sang del drac bategant encara entre els pètals carmesí.

 

* * *

[Versión en castellano]

Donde yo vivo no hay mar. No hay gaviotas, ni olas, ni brisa de sal revoloteando entre tus cabellos. Donde yo vivo el sol nace de la tierra y muere entre llanuras. Donde yo vivo no hay ningún día al año en que les calles queden cubiertas de libros y todo el mundo se pasee con una rosa entre las manos.

Pero aquí estoy, de pie al final de las Ramblas, en medio del puerto de Barcelona. Aquí estoy, pérdida entre turistas que miran asombrados la ciudad preguntándose si el mundo que les rodea es real o puro teatro.

He salido de mi casa cuando todavía era noche cerrada y en Barcelona me ha recibido un sol luminoso con un abrazo de luz. Me dijeron que llovería, que haría frío, pero la mañana presume de un cielo azul sin una nube y yo no sé qué hacer con el paraguas, ni con el pañuelo alrededor del cuello, ni con el abrigo que guarda el recuerdo de un invierno que ahora parece puro espejismo.

Sólo unas horas. Miro el reloj. Sólo dispongo de una horas antes de tener que volver al tren que me devolverá a casa. Y vuelvo a mirar alrededor y me parece una injusticia tener tan poco tiempo habiendo tanto para mirar.

Un hombre se para a mi lado. Me da dos besos como si fuéramos viejos amigos, se gira hacia el mar y empieza a hablar con la mirada fija en las olas. Quisiera decirle que se equivoca, que no soy quien él cree, pero mis palabras mueren antes de haber podido nacer. Me cuenta que es una suerte que haya podido venir hoy, que Barcelona se transforma por san Jordi, que mañana estará irreconocible. Agacha la cabeza y me confiesa que soy afortunada, porqué hay otra Barcelona más allá de las postales turísticas, porque hay rincones secretos que no aparecen en ningún mapa, porque hay sitios que atesoran recuerdos que nadie podría descifrar sin un guía. ¿Qué habría hecho sin él?

—Las golondrinas… —suspira señalando unos pequeños barcos blancos que hay amarrados en el muelle, con un par de pisos llenos de sillas—. Cuántos domingos…

Yo sólo veo unos barquitos, pero él ve la Barcelona que conoció de niño, recuerda tardes de domingo con sus padres, le parece volver a oír los gritos y las risas de sus hermanos retándose para ser los primeros a subirse a las golondrinas y dar una vuela por el puerto. Mi tierra sin mar tampoco es ya la tierra que yo conocí de pequeña. Más allá de calles cubiertas de libros y rosas, más allá de olas y gaviotas, más allá de paraguas inútiles y barcos llenos de recuerdos, todas las ciudades del mundo tienen algo que las hace únicas y a la vez iguales: su gente.

—He ganado, mi princesa —me dice.

Una rosa de papel aparece entre mis manos. Una rosa blanca con palabras escritas en tinta roja que me susurran leyendas que nunca me contaron. Una rosa de pétalos carnosos con tacto de seda.

—Gracias, pero…

Pero al alzar la mirada, el hombre, ya no está. Y la rosa de papel trasmuta en rosa roja, con la sangre del dragón palpitando todavía entre sus pétalos carmesí.

 

[Nota: El microrelat d’avui està dedicat a la Paloma, a la Patrícia i a tota la gent de Nationale Nederlanden que vaig conèixer el dia de Sant Jordi: aquí teniu el text que us vaig prometre 😉 La fotografia que acompanya el text és d’autoria pròpia i és una imatge de la construcció feta amb roses de paper que van instal·lar al final de les Rambles de Barcelona el dia de Sant Jordi.]