20160908-setmana_llibre_catala-catedral_barcelona-associacio_escriptors_llengua_catalana-teresa_saborit-200_muses

Ens veiem a La Setmana del Llibre en Català?

20160908-setmana_llibre_catala-catedral_barcelona-associacio_escriptors_llengua_catalana-teresa_saborit-200_muses

 

Per segon any consecutiu tinc l’honor d’anunciar-vos que participaré en els actes de la Setmana del Llibre en Català!

El diumenge 11, a les 11 del matí, llegiré un fragment de les «200 muses» davant de la Catedral de Barcelona, dins del cicle de lectures en veu alta organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Si el dia de la Diada esteu per Barcelona, serà un plaer poder-vos saludar en persona. Us espero l’onze de setembre, a les 11 en punt, a l’escenari 2 😉

El llistat complet de tots els autors que llegirem durant el recital és:

11:00-11:30 – Agustí Clua, Teresa Saborit, Muriel Villanueva, Cinta Arasa, Josep Maria Jaumà, Maria Dolors Ventós, Pere Ortís Escuer, Pura Peris, Joan Tudela, Albert Carrasco Guasques i Joan Baptiste Mollà.

11:30-12:00 – Marc Capdevila, Xavier Marzal, Colom Lleal, Jordi Solé Camardons, Montserrat Aloy, Josep Civit, Roser Caño, Raquel Picolo, Rosa Maria Esteller, Conxita Tarruell, David Nel·lo i Maria Escalas Bernat.

12:00-12:30 – Maria Antònia Massanet, Jaume Benvente, Maria Teresa Saladrigas, Maria Català, Baltasar Casanova Giner, Ramon Surroca, Maria Josep Estanyol, Ester Xargay, Joan Maria Bigas, Glòria Gómez de la Tia, Isidre Grau i Antoni Rovira.

12:30-14:00 – Maria Núria Valls Molins, Carme Ramillo, Víctor Panicello, Gemma Lienas, Maria Rosa Aragay, Roser Burgués, Jaume Fàbrega, Josep Usó Mañanós, Pilar Garriga, Emília Illamola, Jordi Roig Pi, Victòria Cardona, Jaume Vidal Forteza, Josep Manel Vidal Juan, Tònia Passola, Francesc Xavier Simarro i Pere Martí i Bertran.

A més a més, a les 12:30 en Josep Pedrals realitzarà un recital de poesia infantil durant lliurament del XV Premi Aurora Díaz-Plaja, l’únic guardó destinat a premiar articles, estudis o investigacions sobre literatura infantil i juvenil catalana.

Ens veiem l‘onze de setembre, a les 11, davant de la Catedral de Barcelona!

Feliç Setmana del Llibre en Català 😉

20160901-Llibreria_Barcelona-Llibre-dues-centes-200-muses-Teresa_Saborit

El llibre de les «200 muses» arriba a les llibreries!

20160901-Llibreria_Barcelona-Llibre-dues-centes-200-muses-Teresa_Saborit

 

Extra! Extra! Extra! El llibre de les «200 muses» arriba a les llibreries! Hi podria haver millor manera de començar el setembre?

Si sou dels que preferiu veure un llibre abans de comprar-lo, si us agrada fullejar-lo, olorar-lo i tocar-lo abans de decidir endinsar-vos en la seva lectura, des d’avui teniu l’oportunitat de comprar el llibre de les «200 muses» a la llibreria LibrUp de Barcelona, ubicada al carrer Rosselló 361, al barri de Gràcia, entre el passeig de sant Joan (estació Verdaguer, metro L4 i L5) i la Sagrada Família (metro L2 i L5).

Gràcies per acceptar exposar el llibre en les vostres prestatgeries, Daniel.

Feliç inici de setembre a tots!

 

 

PD. Sou una llibreria i estaríeu interessats en incorporar les «200 muses» en el vostre catàleg? Poseu-vos en contacte! Serà un plaer parlar-ne. Us agradaria comprar un exemplar en paper de les «200 muses» però no podeu desplaçar-vos a Barcelona? Visiteu la botiga online de «La Llibreta Vermella» a Dawanda i rebreu el llibre a casa. Feliç lectura! 😉

20160828-La_llibreta_vermella_boligraf_verd_platja_transmedia-TV3-Estiu-Teresa_Saborit

La llibreta vermella, el bolígraf verd i la platja transmèdia a TV3

20160828-La_llibreta_vermella_boligraf_verd_platja_transmedia-TV3-Estiu-Teresa_Saborit

Què pot passar si vas a la platja amb un bolígraf verd i una llibreta vermella? Et pot passar que el bolígraf es negui escriure, que s’aliï amb la llibreta per iniciar una revolta i que, en lloc de treballar en la novel·la que tenies en ment, acabin els dos convertits en protagonistes d’un projecte transmèdia que viatgi per Instagram, Twitter, Facebook,… I arribi fins i tot a la televisió! (efectes secundaris de viatjar en companyia d’éssers inanimats que tenen idees de bombera encara més esbojarrades que una servidora).

Els dos rebels van començar entretenint-se amb l’escuma del mar, amb un #tweetrelat a Instagram i a Twitter que a Facebook es va convertir en un relat a vuit mans conjurador de secrets ocults en platges impossibles de subornar (gràcies Jesus, Lídia, Jorge i Farners per multiplicar els amagatalls!)

Després de la foto fixa, van arribar les onades en moviment, amb un #tweetrelat a Instagram i a Twitter que al Facebook es va omplir de missatges de déus antics (gràcies Quim!) i de carícies amb tacte de seda (gràcies Ester!).

Més tard van descobrir una ombra misteriosa, enfront d’un espill d’aigua salina, amb un #tweetrelat a Instagram i a Twitter que una vegada més el Facebook va multiplicar omplint-lo de pintes de sorra i de paisatges incomprensibles resguardats en les profunditats del mar (gràcies Roser i Ramon).

I per últim? Un para-sol, convertit en #tweetrelat a Instagram i a Twitter que al Facebook el vent va fer volar fins a un ós blau que el va trobar confós al mig de la selva (o era Balú, Ramon? 😉 ).

Tenien escuma de mar, onades i platja, fins i tot tenien un para-sol! Què van decidir fer els dos bergants amb aquest escenari? Preparar la seva aparició estel·lar.

El bolígraf verd i la llibreta vermella van cercar un tercer aliat (la càmera de vídeo del meu mòbil) i, sense cap mena de pudor, van decidir filmar-se prenent el sol i enviar el vídeo a TV3 (gravació que es podria titular «fins a on poden arribar un bolígraf i una llibreta quan estan gelosos de l’atenció que estàs donant a la novel·la que tens entre mans i s’alien en contra de la teva voluntat perquè no escriguis ni una mísera paraula en tota la tarda»).

No contents amb la seva gesta, els dos rebels van decidir continuar posant a prova la seva sort (i la meva paciència) iniciant un tour cibernàutic.

Primer a Twitter. Al principi amb un curt anunci: «La llibreta vermella que va anar a la platja… I va acabar a la tele!». Després improvisant un #tweetrelat: «Escriure arran de mar / amb ànima de lletres / i paper de sorra #tweetrelat». I finalment excedint el límit dels 140 caràcters i convidant els lectors a descobrir la història completa en format transmèdia: «La llibreta que va acabar televisada #tweetrelat #transmedia».

Així és com el bolígraf verd i la llibreta vermella van abandonar el Twitter per fer el salt a l’Instagram: «Si t’acostes t’explicaré, la història mai contada, de la llibreta vermella que un dia (…)». I d’allí, en un últim acte de desafiament, van decidir tornar al Facebook per explicar fins l’últim detall de les seves peripècies: primer compartint les seves desventures amb un flotador «fàcilment transportable» (Salvador, millor no tenir-te mai en un judici com advocat defensor de la part contrària, hehe) i finalment explicant el motiu del color vermell de la llibreta davant de desenes de testimonis (gràcies Lídia i Dolors :D)

Com heu pogut comprovar, la cara dura d’aquests dos traïdors no té fi.

Farta que es neguin a treballar segons les meves directrius, he decidit que seria jo qui escriuria, en aquest blog, l’últim fragment de la seva revolta transmèdia. He compartit amb vosaltres la història completa perquè fóssiu testimonis de les seves «gestes» i ara, sabent com sé que tots esteu de part meva, puc per fi comunicar als dos protagonistes el que missatge que fa una setmana que em deleixo per transmetre’ls:

—Busqueu-vos algú altre que us aguanti!

I fins aquí la història del bolígraf verd i de la llibreta vermella que, per no voler treballar en el bon fi d’una novel·la, van acabar engrossint el nombre d’inscrits a la llista de l’INEM.

PD. ¿Algú coneix una llibreta i un bolígrafs desocupats que tinguin ganes de treballar en una novel·la extraordinària que tinc desplegada sobre l’escriptori? A ser possible, que el bolígraf sigui vermell… I la llibreta verda 😉

20160819-Inauguracio_botiga_La_Llibreta_Vermella-DaWanda-Teresa_Saborit

Gran inauguració: benvinguts a la botiga de «La Llibreta Vermella»!

20160819-Inauguracio_botiga_La_Llibreta_Vermella-DaWanda-Teresa_Saborit

 

Després de tres setmanes de proves, per fi puc fer oficial el secret més ben guardat d’aquest estiu: benvinguts a la botiga online de «La Llibreta Vermella»!

La botiga de «La Llibreta Vermella» està allotjada a DaWanda, un portal de venda online amb seu a Alemanya en línia des del 2006. Actualment el portal compta amb 300.000 botigues i té prop de 7 milions d’usuaris registrats. La filosofia de DaWanda és la d’oferir una plataforma a on els creadors puguem presentar els nostres productes directament al públic final.

A la botiga de «La Llibreta Vermella» acabada d’inaugurar hi trobareu (de moment) dues propostes:

1) Llibre «200 muses» (5% descompte) – La possibilitat de comprar el llibre de les «200 muses» amb un 5% de descompte respecte el preu de venda en llibreries.

2) Llibre «200 muses» (exemplar signat per l’autora) – L’oportunitat de comprar un exemplar dedicat de les «200 muses»: digue’m a qui vols que vagi destinada la dedicatòria i serà un plaer enviar-te’l.

En els dos casos podreu pagar la compra amb targeta de crèdit i us enviaré els llibres per correu certificat, embalats amb la màxima cura perquè arribin a les vostres mans en perfecte estat. Si hi hagués qualsevol cosa, només m’ho heu de dir i hi buscarem una solució 😉

Feliç compra, feliç lectura i feliços últims dies d’agost: us espero a la botiga de «La Llibreta Vermella»!

20160807-Entrevista-El_9_informatiu-El_9_TV-Esther_Rovira-Escriptora_Teresa_Saborit

Una entrevista… A El 9 Informatiu d’El9TV!

20160807-Entrevista-El_9_informatiu-El_9_TV-Esther_Rovira-Escriptora_Teresa_Saborit

 

Aquest divendres al vespre vaig participar a El 9 Informatiu d’El9TV.

L’Esther Rovira em va convidar a participar en el programa per fer-me una entrevista durant la qual vam parlar de tot el que he viscut des que, el gener del 2015, vaig decidir deixar-ho per dedicar-me a la literatura a temps complet.

Vam parlar del premi «7 lletres» i de la pròxima publicació del recull guanyador «Els llops ja no viuen als boscos»: un llibre de set relats, narrats en primera persona, que vol donar la veu als nens que callen malgrat ser víctimes d’abusos, d’assetjaments a l’escola, de maltractaments,… Als nens que es creuen culpables quan un llop els ataca, als que no diuen res perquè creuen que és «normal»; els llops dels contes infantils ja no viuen als boscos.

Vam conversar també del millor Sant Jordi de la meva vida, resumit en tres grans notícies: el premi al Millor blog de creació literaria Vila de Lloret 2016, l’honor de tenir un relat escrit a quatre mans amb en Quim Monzó gràcies a haver guanyat el concurs de Sant Jordi de La Vanguardia i el fet que la versió electrònica del llibre «200 muses» assolís el top 10 d’ebooks més venuts en català a Amazon la vigília de Sant Jordi.

I també vam parlar de VullEscriure! Del seu funcionament i de les sorpreses (no desvetllades) per celebrar el cinquè aniversari.

Podeu fer un cop d’ull al vídeo que trobareu a continuació per recuperar l’entrevista completa:

 

 

Moltes gràcies per la invitació, Esther: un plaer i un honor haver tingut l’oportunitat de conèixer-te. Molt bon estiu a tots!

 

 

20160724-Recull_premsa-Premi_7_set_lletres-Segarra-Cervera-Pedrolo-Teresa_Saborit

Gràcies per fer-vos ressò de la proclamació del Premi 7 lletres 2016!

20160724-Recull_premsa-Premi_7_set_lletres-Segarra-Cervera-Pedrolo-Teresa_Saborit

 

Fa quinze dies exactes que em van proclamar guanyadora del Premi 7 lletres 2016. Hi podria haver millor manera de començar l’estiu? Voldria donar un cop més les gràcies al jurat i als organitzadors del premi i ampliar l’agraïment a tots el qui m’heu felicitat en persona o a través de les xarxes socials: Moltes gràcies!

A més a més, voldria enviar un agraïment especial a tots aquells que s’han fet ressò de la notícia durant els últims quinze dies:

7 lletres (09/07/2016).
«Darrere la porta, de Teresa Saborit, obra guanyadora del premi 7Lletres 2016»

Ajuntament de Torà (09/07/2016).
«L’escriptora osonenca Teresa Saborit, amb ‘Darrera la Porta’, guanya l’11a edició premi Set Lletres»

Segre (10/07/2016).
Santesmasses, X. «Una obra sobre les víctimes de les famílies s’adjudica el 7lletres»

Ràdio Tàrrega (10/07/2016).
«Darrere la porta, de Teresa Saborit, obra guanyadora del premi 7Lletres 2016»

[Vídeo] Tàrrega Televisió (10/07/2016).
«Una obra que dóna veu als nens maltractats guanya el premi literari 7lletres»

Adelais de Pedrolo (10/07/2016).
«Darrere la porta, de Teresa Saborit, obra guanyadora del premi 7Lletres 2016»

[Podcast] Ràdio Tàrrega (11/07/2016).
Cruz, Aleix. «L’informatiu, 1a edició» (a partir del minut 11:50)

Participación LaVanguardia (11/07/2016).
«La guanyadora del concurs de relats #SantJordi2016 de La Vanguardia ha guanyat l’11è premi 7lletres»

Consell Comarcal de la Segarra (12/07/2016).
«Darrere la porta, de Teresa Saborit, obra guanyadora del premi 7Lletres 2016»

El Punt Avui (12/07/2016).
Pomares, Eva. «Contes sobre els abusos infantils guanyen el 7lletres»

L’Escola d’Escriptura al dia (13/07/2016).
«Teresa Saborit, alumna de l’Escola d’Escriptura, ha estat la guanyadora de l’11a edició del «Premi 7 lletres», amb el recull de contes «Darrere la porta»»

La Casa Elizalde (13/07/2016).
«Felicitem a Teresa Saborit professora del taller d’escriptura ‘De la idea al text’, guanyadora del ‘Premi 7 lletres’»

Comarques de Ponent (14/07/2016).
«Una obra dedicada als abusos infantils guanya el premi literari 7lletres»

El 9 nou (15/07/2016).
Vilarrodà, Jordi. «7 relats per a 7 pecats»

Osona.com (18/07/2016).
«L’escriptora gurbetana Teresa Saborit guanya el premi literari 7lletres»

Moltes gràcies a tots per les vostres paraules. «Darrere la porta» era el títol provisional de l’obra: espero que gaudiu de la lectura del llibre de relats que Pagès Editors publicarà d’aquí a pocs mesos amb el títol definitiu «Els llops ja no viuen als boscos».

Fins llavors… Molt bon estiu!

20160710-Premi_7_lletres-Teresa_Saborit-Consell_Comarcal_Segarra-Cultura_Paeria_Cervera-Manuel_Pedrolo

He guanyat l’11a edició del «Premi 7 lletres»!

20160710-Premi_7_lletres-Teresa_Saborit-Consell_Comarcal_Segarra-Cultura_Paeria_Cervera-Manuel_Pedrolo

 

Tinc l’honor de comunicar-vos una magnífica notícia: ahir al vespre em van proclamar guanyadora de l’11a edició del «Premi 7 lletres»!

El «Premi 7 lletres» és un dels guardons de contes més ben dotats de la literatura catalana i es concedeix cada a any a un recull de 7 relats. Entre els guanyadors d’anys anteriors hi figuren noms tan destacats com Miquel de Palol i Carles Hac Mor.

El nom del guardó ve del gran nombre de paraules relacionades amb el premi que consten de 7 lletres (Pedrolo, Segarra, cultura, l’Aranyó, llengua, lectura,…) i el número 7 hi juga un paper molt important: les obres presentades han de tenir entre 77 i 177 pàgines, es realitzen activitats per homenatjar Manuel de Pedrolo durant 7 setmanes i l’entrega de premis se celebra cada any el dissabte que queda més pròxim al 7 de juliol.

El premi està convocat pel Centre Municipal de Cultura de la Paeria de Cervera, el Consell Comarcal de la Segarra i la Fundació Manuel de Pedrolo i enguany ha comptat, a més a més, amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, la Institució de les Lletres Catalanes de la Generalitat de Catalunya, Prefabricats Pujol, Pagès Editors, el Grup Segre, 1Minut solucions informàtiques i l’Ajuntament de Torà.

El recull de contes amb el que he guanyat el premi té el títol provisional de «Darrere la porta» i porta aquest nom perquè ningú no sap què s’amaga rere una porta tancada. Deia Tolstoi que «totes les famílies felices s’assemblen, però cada família infeliç ho és a la seva manera». El recull vol ser la veu de tots aquells nens sense veu que callen mentre són víctimes d’abusos, d’assetjaments a l’escola, de maltractaments,… Vol ser la veu de tots aquells nens, muts, a qui ningú no escolta, no sent, no veu, de tots aquells nens que es creuen culpables quan un llop els ataca, que no diuen res perquè creuen que és «normal»; que s’amaguen perquè els avergonyeix la idea que algú pugui descobrir el seu malson.

L’obra està inspirada per un relat que vaig publicar en aquest blog a principis d’any, «Per què no m’ho vas dir?», i està dedicada a tots aquests nens, que són, i a tots aquells nens, que varen ser. No deixeu que ningú apagui mai la seva llum: no esteu sols, no és culpa vostra… I sou molt més forts que qualsevol llop.

Moltes gràcies als organitzadors d’aquest fantàstic premi i als membres del jurat per escollir el meu recull de relats. Moltes gràcies a tots els qui em llegiu i em seguiu a través de les xarxes socials. I moltes gràcies, un moltes gràcies molt especial, a la meva família, als meus amics i a tots els qui em vàreu donar el vostre suport quan, fa un parell d’anys, vaig decidir fer un canvi radical de vida i dedicar-me a l’escriptura a temps complet: sé que en el fons pensàveu que m’havia tornat boja, però aquest guardó és en bona part mèrit vostre.

A més a més de la dotació econòmica, el premi inclou la publicació de l’obra guanyadora per part de Pagès Editors, el què significa que d’aquí a uns mesos podreu trobar el llibre a les vostres llibreries de capçalera. El títol definitiu del llibre serà «Els llops ja no viuen als boscos»: espero que gaudiu de la seva lectura.

Si voleu recuperar un tast de com va ser la cerimònia d’entrega del premi, us deixo un enllaç a on trobareu un vídeo amb el reportatge realitzat per Tàrrega Televisió: «Una obra que dóna veu als nens maltractats guanya el premi literari 7 lletres».

Moltes gràcies a tots. Ens llegim!

20160531-Dimarts_Carnaval-Imatge_London_City_Andy_Roberts_CC2.0_Attribution-Text_Castells_de_pluja_Teresa_Saborit

Castells de pluja

20160531-Dimarts_Carnaval-Imatge_London_City_Andy_Roberts_CC2.0_Attribution-Text_Castells_de_pluja_Teresa_Saborit

 

Planta 23, secció C, despatx 164. Allunyo els ulls de la pantalla de l’ordinador plena de gràfics i miro per la finestra. Els vidres em retornen un paisatge gris fet de gratacels. I plou. Com sempre. Sempre plou. I quan no plou està núvol i quan no està núvol hi ha boira. Londres, capital financera d’Europa. Crec que només ha fet sol dos dies des que vaig arribar ara ja fa gairebé un any. Tan de bo pogués dir que són imaginacions meves, però crec que qualsevol arxiu meteorològic em donaria la raó. Vagis a on vagis, la humitat se t’enganxa a la roba i s’escola per sota l’abric fins a fer-te eriçar la pell. I a sobre tenen un riu. Un riu! Com si aquesta ciutat estigués faltada d’aigua. I estan tan orgullosos, dels seus ponts…

A casa també n’estem molt, d’orgullosos, dels nostres ponts: el de pedra, el de les peixateries velles, el d’en Gómez,… Ponts orgullosos que travessen l’Onyar i connecten el barri Vell amb el del Mercadal. La meva Girona… A pocs quilòmetres d’unes platges daurades a on pots deixar-te acariciar pels rajos càlids del sol a qualsevol època de l’any. No com les d’aquí. Aquí totes les platges són grises i el sol sempre és fred. I humit… I ara potser sí que estic exagerant.

Londres, capital financera d’Europa. M’ho haig de repetir contínuament per recordar què faig aquí: treballar. Treballar perquè a casa no hi ha feina. Treballar perquè, encara que n’hi hagués, la «City» de Londres és el somni de qualsevol analista de mercats financers. Des d’aquí es controla tot: l’euro, les borses de la resta del continent, el preu de qualsevol be que pugui ser cotitzat i posat a la venda,… Tot el que a Europa tingui a veure amb diners, comença i acaba aquí. Ni Brusel·les ni Berlín ni París: aquí. Tot controlat per brokers de mil nacionalitats disposats al què sigui per guanyar el bonus de final d’any. I jo sóc una d’ells, formo part de l’elit dels escollits, la recompensa després de tants sacrificis: la universitat, l’any d’Erasmus, l’MBA a Shangai i Nova York,…

—Ei! Ha parat de ploure! Baixem a dinar. Véns? — pregunta algú.

És veritat: ha parat de ploure. Em giro cap els meus companys de cubicle i me’ls trobo esperant-me al costat de la porta amb les jaquetes ja posades i els paraigües a les mans. Tots sabem que la treva serà minsa: la tempesta està a punt de desencadenar-se de nou. Faig un últim cop d’ull als gràfics que hi ha a la pantalla de l’ordinador i m’afegeixo al grup. Sembla que tots els treballadors de l’edifici hàgim tingut la mateixa pensada i l’ascensor que ens porta fins a la planta zero baixa ple com una llauna d’espàrrecs. Travessem el vestíbul amb pas ràpid i controlant l’hora amb el mòbil: tenim vint minuts com a màxim, ens han ensenyat que podria passar qualsevol tragèdia si deixéssim els gràfics desatesos massa estona.

— Fish and chips? — proposa un dels meus companys.

I el grup comença a caminar cap un lloc de venda ambulant a on venen, per cap cèntim, cons de paper greixosos amb una ració de peix fregit i patates rosses. Estic a punt de seguir-los quan sento un soroll en la llunyania que em congela, com si de sobte un arc de sant Martí hagués estripat de sobte el cel per tornar-me a casa. «Segur que és un miratge — em dic al mateix temps que m’obligo a reprendre la marxa per seguir els meus companys —. Segur que és un miratge, una mentida, un flautista d’Hamelín fent hores extres…» Londres, capital financera d’Europa. Una gota d’aigua em cau a les mans. La tempesta que esperàvem ha arribat però, aquesta vegada, no és el cel qui plora.

 

 

[Nota: Un petit microrelat transmèdia: feu clic a l’enllaç i descobrireu la melodia i «el flautista d’Hamelín» que la protagonista sent al final del relat. La imatge que acompanya el text es titula «London City» i és de Andy Roberts compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20160524-Dimarts_Carnaval-Imatge_Sunset_Plana_de_Vic_Osona_amolist-Text_Aurora_Teresa_Saborit

Aurora

20160524-Dimarts_Carnaval-Imatge_Sunset_Plana_de_Vic_Osona_amolist-Text_Aurora_Teresa_Saborit

 

[Versió en català, versió en castellà a continuació]

 

La nit closa s’obre amb un cop de martell de llum, l’horitzó es tenyeix d’albercoc amb núvols de mel agra, les estrelles del firmament fugen espaordides abans que el rei del foc etern pugui despertar per recuperar el seu regne.

Fer-se de dia… No ho veus? Es fa de dia més enllà de les muntanyes. Es fa de dia més enllà del filat infranquejable que s’interposa en el nostre camí. Es fa de dia més enllà d’aquesta gàbia d’aire que ens manté presoners a vint metres de la nostra salvació.

Un refugi, només això buscàvem, estàvem tan a prop… Un lloc on aixoplugar-nos fins que hagués passat la tempesta, un alberg on recuperar forces després d’haver fugit de l’infern… Idomeni… A aquestes alçades tot Europa sap a on és el campament, tots han vist les tendes aixecades al costat de la línia fèrria per on fa mesos que no passa cap tren… I a tots els és igual. Idomeni. Aquest lloc tan proper a les seves llars i, al mateix temps, tan llunyà… Què som, per a ells? Un holograma? Una ficció? Una pel·lícula amb massa extres?

Tots saben on som però, a la vegada, ningú no ho sap. Ningú no sap a on som nosaltres, a on som tu i jo… Ningú. No és paradoxal? No és grotesc? ¿No sents desitjos d’esclafir a riure pels designis d’un univers que es burla de nosaltres com si fóssim caragols atrapats en una caixa de sabates? Per molt que ens arrosseguem, mai no trobarem la sortida. Per molt que cridem, ningú no ens sentirà. Sobre el paper, fa molt de temps que vam deixar d’existir. Tu, nascut durant la fugida, ni tan sols has arribat a ser… ¿Com pot no existir un ésser tan perfecte com tu?

Idomeni… Jo ni tan sols sabia que existia un lloc a la terra amb un nom així. ¿Té algun significat, més enllà de «vergonya», més enllà d’«inhumanitat», més enllà de «a mi què m’importa el què et passi mentre no em passi a mi»? A vegades crec que creuen que vam venir creient que ens n’anàvem da vacances… Tan de bo! Vacances, t’imagines? Donaria la meva ànima per tornar a casa, amb tu. Donaria la meva vida perquè almenys tu poguessis tornar, en pau. Donaria… Com si encara tingués alguna cosa per donar. Només som tu i jo, amb les mans buides, perduts entre la multitud en aquest erm de fang. Idomeni. El meu petit príncep…

Ha començat el desallotjament. Fa setmanes que els guàrdies murmuraven entre elles creient que no els enteníem. Els voluntaris que ens portaven menjar i medecines es trobaven cada dia amb més traves, els periodistes eren descoratjats perquè se n’anessin a casa i deixessin de fer preguntes,… Ahir van fer el primer intent. Van llençar bombes atordidores, gasos lacrimògenes, van cremar algunes tendes. Se’n van anar al capvespre. I avui tornaran amb reforços.

Entre els forcejaments vam perdre tot el que ens quedava: el menjar, el meu passaport, el teu xumet,… Ja no ens queda res. La guerra es va emportar la nostra casa, va convertir en ruïnes l’escola a on hauries anat, va arrasar el parc a on hauries jugat amb els germans que ja mai no tindràs. Les onades, assedegades de sang, van agafar la teva mare i la van arrossegar a les profunditats envejoses de la seva bellesa. El futur que vaig imagina en la meva nit de bodes… Idomeni.

Es fa de dia a Idomeni. La nit, la nostra dèbil escudera, s’esquerda a l’horitzó vençuda davant del nou dia. I a mi se’m figura que no hi ha aurora possible enmig d’aquesta nit eterna.

 

* * *

[Versión en castellano]

La noche cerrada se abre con un martillazo de luz, el horizonte se tiñe de albaricoque con nubes de miel agria, las estrellas del firmamento huyen despavoridas antes que el rey del fuego eterno pueda despertar para recuperar su reino.

Amanecer… ¿No lo ves? Amanece más allá de las montañas. Amanece más allá de la verja infranqueable que se interpone en nuestro camino. Amanece más allá de esta jaula de aire que nos mantiene prisioneros a veinte metros de nuestra salvación.

Un refugio, tan sólo eso buscábamos, estábamos tan cerca… Un lugar donde cobijarnos hasta que hubiera pasado la tormenta, un albergue donde recuperar fuerzas después de haber huido del infierno… Idomeni… A estas alturas toda Europa sabe dónde está el campamento, todos han visto las tiendas levantadas al lado de la línea férrea por donde hace meses que no pasa ningún tren… Y a todos les da lo mismo. Idomeni. Ese lugar tan cercano a sus hogares y, a la vez, tan lejano… ¿Qué somos, para ellos? ¿Un holograma? ¿Una ficción? ¿Una película con demasiados extras?

Todos saben donde estamos pero, a la vez, nadie lo sabe. Nadie sabe dónde estamos nosotros, dónde estamos tu y yo… Nadie. ¿No es paradójico? ¿No es grotesco? ¿No sientes deseos de reírte a carcajadas de los designios de un universo que se burla de nosotros como si fuéramos caracoles atrapados en una caja de zapatos? Por mucho que nos arrastremos, nunca hallaremos la salida. Por mucho que gritemos, nadie nos escuchará. Sobre el papel, hace mucho que dejamos de existir. Tú, nacido durante la huida, ni tan siquiera has llegado a ser… ¿Cómo puede no existir un ser tan perfecto como tú?

Idomeni… Yo ni tan siquiera sabía que existía un lugar en la tierra con un nombre así. ¿Tiene algún significado, más allá de «vergüenza», más allá de «inhumanidad», más allá de «a mi qué me importa lo que te pase a ti mientras no me pase a mi»? A veces creo que creen que venimos creyendo que nos íbamos de vacaciones… ¡Ojala! ¿Vacaciones, te imaginas? Daría mi alma para volver a casa, contigo. Daría mi vida para que al menos tú pudieras volver, en paz. Daría… Como si todavía tuviera algo para dar. Sólo somos tu y yo, con las manos vacías, perdidos entre la muchedumbre en este páramo de barro. Idomeni. Mi pequeño príncipe…

Ha empezado el desalojo. Hace semanas que los guardias lo murmuraban entre ellos creyendo que no los entendíamos. Los voluntarios que nos traían comida y medicinas se encontraban cada día con más trabas, los periodistas era desalentados para que se fueran a sus casas y dejaran de hacer preguntas,… Ayer hicieron un primer intento. Lanzaron bombas aturdidoras, gases lacrimógenos, quemaron algunas tiendas. Se fueron al atardecer. Y hoy vendrán con refuerzos.

Entre los forcejeos perdimos todo lo que nos quedaba: la comida, mi pasaporte, tu chupete,… Ya no nos queda nada. La guerra se llevó nuestra casa, convirtió en runas la escuela donde habrías ido, arrasó el parque donde habrías jugado con los hermanos que ya nunca tendrás. Las olas, sedientas de sangre, cogieron a tu madre y la arrastraron hasta las profundidades envidiosas de su belleza. El futuro que imaginé en mi noche de bodas… Idomeni.

Amanece en Idomeni. La noche, nuestra débil escudera, se resquebraja en el horizonte vencida ante el nuevo día. Y a mi se me antoja que no hay albor posible en medio de esta noche eterna.

 

[Nota: Text escrit per participar al concurs «Amanecer» de Zendalibros / Texto escrito para participar en el concurso «Amanecer» de Zendalibros. La imatge que acompanya el text es titula «Sunset, Plana de Vic, Osona» i és d’amolist, qui m’ha donat el seu permís per utilitzar-la en aquest blog.]

20160520-Teresa_Saborit-La_Vanguardia-La_Llibreta_Vermella-Tengo_un_blog-Tinc_un_blog

LaVanguardia.com destaca el blog «LaLlibretaVermella»

20160520-Teresa_Saborit-La_Vanguardia-La_Llibreta_Vermella-Tengo_un_blog-Tinc_un_blog

 

«Si us agrada llegir, si teniu debilitat per les sorpreses, si també sou uns apassionats de la paraula escrita,… ‘La Llibreta Vermella’ us agradarà, paraula d’escriptora lletraferida.»

LaVanguardia.com destaca el blog «LaLlibretaVermella» dins la seva secció de participació «Tengo un blog». Si voleu llegir la presentació completa, la trobareu en el següent enllaç: http://www.lavanguardia.com/participacion/20160519/401899100940/la-llibreta-vermella.html

Moltes gràcies a La Vanguardia per seleccionar aquest blog per a la seva secció. Feliç lectura 😉