No era que el senyor Ç no sabés a on anava, és que no li importava. Cada matí, el seu despertador sonava a tres quarts i cinc minuts de set. Es dutxava, esmorzava i es vestia amb l’uniforme d’home de bé: camisa blanca, americana clara i corbata rosa; era l’única nota de color que es permetia en la seva vestimenta anodina.

I sortia al carrer.

Sortia al carrer i s’afegia a l’estela del primer que es creuava en el seu camí. A vegades l’afortunat era un pare amb dos fills petits a qui seguia fins a dues escoles diferents, en dos punts diferents de la ciutat. D’altres era una dona vestida amb roba d’oficina a qui seguia fins a un gratacel de trenta plantes: si era un mal dia, els vigilants de l’edifici l’aturaven al vestíbul; si estava de sort, podia seguir-la fins al seu despatx, a vegades fins i tot podia simular durant uns minuts que era ella mentre l’objecte del seu estudi feia un primer cafè amb els companys.

Tothom era susceptible de ser objecte d’estudi.

L’atreia la fixació amb què cadascun d’ells seguia cada dia de les seves vides, any rere any, les mateixes rutines. No deixava de sorprendre’l com, fins i tot individus que a priori no tenien res en comú, compartien els mateixos costums. El metro era un clàssic. Quants cops no hi havia pujat durant les seves expedicions? També eren habituals els embussos a l’entrada de ciutat, a primera i a última hora del dia, segons el cas acompanyats de paraules malsonants o de malediccions contra les mares que havien parit tots els conductors que els envoltaven.

Els gestos també es repetien.

Era el què més el desconcertava. Els sospirs eren una constant, sempre en llocs reservats i sense més testimonis que els seus executors i el seu discret seguidor. També eren habituals els insults sols articulats amb els llavis, però mai expressats en paraules sonores, contra tot tipus de superiors. I els espavents llegint el diari, sobretot en el cas de notícies futbolístiques, que segons el dia anaven des del «aquests nois fabulosos» al «és una indecència la milionada que cobren aquests ceballots per xutar una pilota i anar vestits amb calça curta».

Cada dia era una còpia de l’anterior.

Sabedor com era que la humanitat era repetitiva per naturalesa, el senyor Ç havia optat perquè la seva rutina fos seguir la rutina dels altres. No era que no sabés a on anava, és que no li importava. L’únic que el neguitejava era que alguns matins, en iniciar la seva particular jornada, l’assaltava la sospitava que aquells a qui seguia tampoc no ho sabien, a on anaven, i que es limitaven a ser arrossegats per algun tipus de força superior que els compel·lia a seguir i a resseguir, cada dia, la mateixa ruta del dia anterior, sense la més petita variació. Potser ells també seguien algú, però… A qui? I en aquest cas, a qui estava seguint ell, als seus objectes d’estudi o als qui aquests objectes estudiaven? Davant d’aquesta mar de dubtes, el senyor Ç havia optat per imitar la solució adoptada pels seus perseguits: seguir, sense fer-se preguntes.

I sortia al carrer.

 

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «The Famous Explorer Look» i és de Garry Knight compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

 

Passin i vegin… El Gran Circ! El mai vist! L’inconcebible! Passin i vegin els bancs pagant, als seus clients, perquè aquests acceptin els seus préstecs!

BANCS: «Això no pot ser! Deu ser un error!»

Cap error, benvolguts banquers. Les dades no podrien ser més clares! L’EURIBOR està negatiu, sí senyores i senyors: negatiu! Més negatiu no podria estar ni que fos un termòmetre ancorat al mig del cor de l’Antàrtida.

BANCS: «Però… Això… No pot ser! L’EURIBOR són dades reals! És l’interès amb el què els bancs ens deixem diners entre nosaltres… Si està negatiu, és que algú… És que algú, realment, algú d’entre nosaltres… Algú està pagant a un altre banc perquè aquest accepti quedar-se els seus diners… Qui pot ser tan capsigrany?!»

Ara sí! Ara s’ho creuen!

Vegin-los vostès buscar el culpable mentre, a la sala del costat, els taurons de les borses senten l’olor de sang, fan tremolar els parquets, amenacen d’ensorrar els sistema.

Un moment! No ho senten? Trompetes?

Qui…? Qui és aquell que s’aixeca d’entre la banca? El veuen? El senten? Trompetes l’anuncien, les borses callen per escoltar-lo, fletxes de leds fluorescents l’assenyalen… Podria…? És ell?

És clar que sí!

Sí senyores i senyors, aquí el tenim, el banc de tots els bancs. Es col·loca davant del faristol, enfila un discurs amb veu pausada: el Central pren la paraula!

CENTRAL: «S’ha d’acabar amb l’atonia, estimats amics. S’ha d’acabar amb la recessió. Les empreses han de tornar a invertir i vosaltres… Vosaltres heu de tornar a donar-los crèdit, a bon preu… Sense por!»

Mirin-los com callen, ara, els bancs, com es miren de biaix… ¿No senten el què es diuen, més enllà del silenci? Parin l’orella…

Sí… Sí, sí… Murmuren. Murmuren en veu gairebé inaudible. Murmuren que per donar crèdit, a bon preu, primer algú els hauria de deixar a ells els diners, però miren els seus companys… I no se’n fien. I els seus companys no es fien d’ells. L’interès que s’exigirien seria desorbitat… De cap manera, cavil·len, no demanaran ni un sol ral, no, no, de cap manera, ells…

Retornen les trompetes! Les fletxes de leds fluorescents esclaten en castells de foc per reclamar de l’auditori l’atenció. Tothom mira el faristol.

CENTRAL: «Jo us deixaré els diners, estimats amics… Veniu, veniu, de pressa: agafeu-los, jo us els deixo. Tots els què vulgueu… Al zero per cent!»

Vegin-los córrer, senyors i senyores! Vegin-los, ara sí, demanant diners prestats, agafant-los amb els braços plens, omplint-se’n els balanços sense manies!

Tots tornen a casa amb la feina feta, però… Una vegada passada l’eufòria… A qui concedir-los? A qui donar-los?

Per cada cent euros que prestin, mínim vuit de capital. Per cada cent euros que prestin, mínim quatre i mig en accionistes. Per cada cent euros que prestin… N’haurien de tenir cent en dipòsits dels seus clients! Fa tant, que els paguen tan poc, que els dipositants s’han convertit en una espècie en vies de desaparició… Fins els més conservadors han fet cap a la borsa el salt mortal. I si, a sobre, per mala fortuna…¿Donen els diners en préstec a una empresa que no els els torna? Adéu a la ràtio de cobertura! Empitjoraria de nou l’índex de mora!

Aquests diners són una bomba de rellotgeria, ara ho veuen! Els fan empitjorar tots els registres, han de desaparèixer de les seves mans!

Però…

A qui donar-los? On deixar-los? Quin lloc podria ser prou segur com perquè tothom acceptés fer com si no existissin? On la seva tinença seria tan neutre com un nadó acabat de néixer sota els focus de qualsevol auditoria de risc?

De sobte, tot d’una, es fa la llum… Veuen les bombetes enceses en els seus ulls?

BANCS: «Els deixarem… Al Central»

El Central s’enfurisma en sentir-los, abandona la pausa del seu discurs.

CENTRAL: «De cap manera, pèrfids traïdors! Jo us he deixat els diners perquè vosaltres els donéssiu en préstec a les empreses: a les empreses! Si preteneu deixar-los aquí… M’haureu de pagar una fortuna!»

BANCS: «FET!»

I així és, senyores i senyors… Així és… El Gran Circ! El mai vist! L’inconcebible! Passin i vegin els bancs pagant perquè algú accepti els seus diners!

I els clients, es pregunten? I tots aquells amb hipoteques?

CLIENTS: «Si l’EURIBOR és negatiu… Nosaltres també volem cobrar!»

BANCS: «Això no, de cap manera… Canviarem la definició de l’EURIBOR!»

L’obra d’avui aquí s’acaba. Per saber com continua, estiguin vostès atents a les portades de qualsevol diari. Desitgem que hagin gaudit de l’espectacle… Els esperem a la següent funció!

 

 

[Nota: La imatge que acompanya el text es titula «Circus 027» i és de John VanderHaagen compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]