«S’hi està bé en aquest jardí» penso mentre una libèl·lula dansa entre els nenúfars en flor de l’estany que hi ha al centre del pati de cases. Un de poble no ho entendria. No entendria que un clot d’aigua entre quatre parets de maons es pogués titllar d’estany. No entendria que una libèl·lula hagués pogut optar en llibertat per abandonar les muntanyes i traslladar-se a viure al cor de la ciutat comtal.

Observo el jardí a través finestral que tinc a la meva esquerra. El sol del migdia il·lumina el jardí en vertical, travessa el vidre sense clemència i impacta en la meva pell pàl·lida d’hivern. Els seus raigs reboten en les fulles de color verd fosc d’un arbre del qual desconec el nom mentre el vent, aire càlid juganer, bressola amb delicadesa les capçades de les palmeres que s’enfilen orgulloses entre els edificis, cada any una mica més altes, com si volguessin acariciar el blau del cel amb la punta de les seves fulles afilades.

«S’hi està be en aquest jardí» penso mentre la meva mirada abandona la imatge del jardí i retorna a la pantalla que espera les meves paraules. «Ho saps que jo sóc de poble? — pregunto a un full en blanc del qual no espero resposta —. I malgrat no entendre-ho… M’agrada aquesta biblioteca.»

 
[Musa 83: Relat inspirat per la proposta de la Magda Mateu: «libèl·lula, vidre, aigua, verd, aire». La imatge que acompanya el text es titula «Escriptori a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès» i és d’autoria pròpia.]