El científic s’apartà del microscopi ofegant dins la boca el crit de victòria que havia estat a punt d’eixir-li dels llavis. Mirà a dreta i a esquerra, i a esquerra i a dreta, i un altre cop a dreta i esquerra. Tots els seus companys de laboratori continuaven amb les esquenes corbades sobre les seves respectives taules, ofuscats amb el turment dels seus experiments particulars.
El científic omplí els pulmons d’aire, a poc a poc, mil·límetre cúbic a mil·límetre cúbic. Expirà, amb igual lentitud, assaborint la regalèssia entre dolça i amarga de la victòria. Ja no li caldria tornar a córrer, mai més, per res. Tot el temps del món era, a partir de llavors, seu, només seu. Seu, per sempre. De ningú més.
El científic tornà a vinclar la columna vertebral, observà de nou la gota de temps que havia aconseguit liquar. Després d’un ampli repertori de fracassos, el triomf brillava amb colors irisats sota la lupa del microscopi. En aquella espurna de textura aquosa, hi havia condensades tres hores, vint-i-sis minuts i quaranta-set segons, ni un instant més, ni menys. Els governs de tot el món batallarien per contractar-lo, multinacionals dels cinc continents li oferirien quantitats desorbitades per la patent. Però ell no es vendria, no la vendria. Els seus anhels anaven molt més enllà de convertir-se en el titella de les ombres que governaven els destins de la humanitat. A partir de llavors, ell seria l’únic que mouria els fils.
El científic no veié venir el tamboret, amb prou feines sentí el crec de l’estructura metàl·lica ensorrant-li el crani. Quan els seus companys alçaren la vista per comprovar què passava, ja era massa tard. Ell ja no existia i el seu descobriment… Tampoc.
[Musa 183: Una gota pot donar molt de si… Relat inspirat per la imatge que acompanya el text, obra de l’Elena Pelegrin: «M’encantaria que li donessis vida…». Moltes gràcies per la inspiració, musa!]
