Tres mil cent tretze. Però són les tretze les que de veritat són importants.
Et mires la pila de folis escrits i la teva ment rememora històries plenes de foscor, de reptes, d’obsessions, de riures, de llàgrimes; plenes de vida. Fulleges els llibres i els teus ulls acaricien mots que et traslladen a països desconeguts que no trepitjaràs mai, no de la manera com l’escriptor els va immortalitzar. Tries noms a l’atzar i es personifiquen al teu davant personatges que no existeixen més enllà de la teva imaginació, que ni tan sols en la imaginació de l’autor que els va crear no els trobaries igual. Tres mil cent pàgines.
Però són les tretze les que de veritat són importants. Les pàgines que el lector llegeix sense comprendre. Les que l’escriptor i l’escriptora de torn utilitzen per donar les gràcies: a l’editor que va confiar en ells, a la parella que sempre els ha fet costat, als pares que van creure en ells des que eren uns nadons, als fills que han hagut de suportar les seves èpoques d’escriptura taciturna. Entre les frases d’aquelles tretze pàgines batega la veritable raó de ser de les novel·les que s’apilen en el teu escriptori, davant dels teus ulls.
Perquè totes les obres creades per mans humanes oculten un sentit més enllà d’allò visible i evident, un misteri que malda per passar desapercebut i que només el seu autor és capaç de desxifrar. Fins i tot en una fotografia, petita, amb una pila de llibres a priori innocent. Fins i tot quan els ulls de l’observador s’esforcen per destriar els noms i els cognoms de les novel·les que s’exposen en primer pla. Fins i tot quan la ment es perd en divagacions sobre recomptes de pàgines. En aquesta imatge, el cor de la seva autora no s’amaga en les tres mil cent, ni les tretze.
Una libèl·lula?
[Musa 92: Relat inspirat per la fotografia que acompanya el text, obra de la Cristina Manzano G.]
