Etiqueta: aventura

20151006-200_muses-Imatge_Torre_Flors_Mar_Vaixell_Carme-Text_Mascaro_Tere_SM

[Musa 147] Mascaró

Posted on by Teresa Saborit

20151006-200_muses-Imatge_Torre_Flors_Mar_Vaixell_Carme-Text_Mascaro_Tere_SM

 

Bastió fortificat
territori ferm reclòs
defensa abandonada.

Perfum d’encís a trenc d’alba
vestit de gal·la poncella
benaurança abraçada.

Veles obertes al vent
mascaró descobrint ruta
àncores transmutades.

Mar de perills embravit
tresor somni d’odissea
llibertat desfermada.

 
[Musa 147: Quatre mesos després… L’última musa que va participar en la meva festa d’aniversari virtual! (Us he dit ja que sou fantàstics?) Tanco la sèrie de muses 13-31 amb una musa repetidora. De la seva primera proposta en va néixer un poema titulat «Atrapat en la perpètua roda», la segona ha servit per improvisar els versos que acabeu de llegir. Text inspirat per la proposta de la Carme: «T’envio una imatge per mail, bé, de fet veuràs que és un collage amb 4 imatges. Dosificació a voluntat: pots triar-ne una per un escrit, fer-ne 4 escrits, o usar les 4 a la vegada.». Moltes gràcies per la inspiració i pel suport, musa!]

20150513-200_muses-Imatge_Monkey_Mario_Micklisch_Attribution-Text_Prismatics_Tere_SM

[Musa 74] Prismàtics

Posted on by Teresa Saborit

20150513-200_muses-Imatge_Monkey_Mario_Micklisch_Attribution-Text_Prismatics_Tere_SM

 

— És perfecte… — va sospirar el biòleg sense apartar els prismàtics de davant dels ulls.

L’estudiant va esbufegar exasperat. No era que no li agradés estar allà. No era que no hagués cregut, i continués creient, que un viatge a l’Àfrica amb l’eminent doctor Sala no valgués el seu pes en or en el seu migrat currículum. No era que trobés insuportables els constants canvis de temperatura, d’un extrem a l’altre del termòmetre. No era que el molestés en excés l’elevat grau d’humitat ni les picades de tot tipus d’insectes. No era que veure un simi saltant entre els branques dels arbres no el continués deixant embadalit. No era que l’hagués afectat especialment haver-se assabentat del divorci dels seus pares a través d’una comunicació via ràdio, plena d’interferències, de la qual només havia desempescat que la seva col·lecció de playmobils acabaria en una ONG. No era res de tot allò el que començava a treure’l de polleguera.

— És perfecte…

Sí, allò sí era: les mirades eternes del doctor Sala, com un ase enamorat, des de la sortida fins a la posta de sol, dia rere dia, a una flor minúscula de color lila que creixia en l’extrem de la branca més alta de l’arbre més alt del cim de la muntanya més alta que es veia en aquells paratges.

Si tornava a dir «és perfecte…» li faria menjar els binocles.

 

[Musa 74: Relat inspirat per la proposta de la Carme Moreno: «simi, divorci, mirades, Àfrica i ràdio». La imatge que acompanya el text es titula «Monkey» i és de Mario Micklisch compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150423-200_muses-Imatge_fairy_dust_khrawlings_CC2.0_Attribution-Text_Les_quatre_bruixetes_Tere_SM

[Musa 61] Les quatre bruixetes

Posted on by Teresa Saborit

20150423-200_muses-Imatge_fairy_dust_khrawlings_CC2.0_Attribution-Text_Les_quatre_bruixetes_Tere_SM

 

Aquesta història que us contaré va passar fa molt i molt de temps, quan les granotes encara tenien pèl, en un regne situat en el cim de la muntanya més alta de la fi del món.

En aquell regne hi vivien quatre bruixes bones: la Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia. Eren quatre bruixetes petites com un anís, i despertes com una centella, que vivien totes juntes en un forat que hi havia en el tronc del pi més vell d’aquell regne.

Es passaven el dia jugant i menjant ous de xocolata. Jugaven a fer-se invisibles, cavalcaven cavalls per l’aire i feien la migdia estirades en núvols de cotó fluix.

Un dia, el rei i la reina del regne les van venir a buscar. Estaven molt i molt tristos i no paraven de plorar.

— Ens heu d’ajudar! — els van suplicar —. Una bruixa dolenta ha convertit la nostra filla en un drac!

— És clar que us ajudarem! — va respondre l’Antonella.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van posar-se la capa de viatjar, van agafar les seves escombres diminutes de la mida d’un escuradents i van volar cap al castell.

Quan van arribar al castell, van veure de seguida un drac enorme que encerclava la ciutat amb la seva cua i plorava sense consol. Era tan gran, i plorava tant, que a la gent del castell els semblava que plovia a bots i barrals.

— Ets la princesa? — va preguntar la Sere.

— Sí — va somicar la princesa —, però una bruixa dolenta m’ha convertit en un drac.

— No et preocupis, princesa, no ploris més… Nosaltres t’ajudarem — va assegurar la Sofia amanyagant-li la cara amb les seves mans diminutes.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van tornar a pujar a les seves escombres. Vola que volaràs, van arribar fins a la cova a on vivia la bruixa dolenta. Era una cova estreta i fosca, humida i freda, però les quatre bruixetes eren molt i molt valentes i no sabien què era la por. Van fer un encanteri de llum que va il·luminar les seves varetes i van entrar a la cova.

— Què voleu vosaltres quatre? — els va preguntar la bruixa dolenta quan les va veure.

— Volem que desfacis l’encanteri — va respondre l’Elia —. Volem que tornis a convertir la princesa en una noia!

La bruixa dolenta va fer una ganyota amb el seu nas punxegut recobert de berrugues i se’n va riure burleta.

— Qui m’hi obligarà? Vosaltres quatre? Sou petites com mosquits! No podeu fer-me res!

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia es van mirar entre elles amb un somriure murri. Es van picar l’ullet i es van fer invisibles. Van volar cap a la bruixa dolenta i van començar a fer-li pessigolles per tot arreu. La Sere es va ficar entre els cabells i va bufar-li el clatell. L’Antonella va començar a fer-li pessigolles al voltant del coll. L’Elia es va ficar entre els forats del vestit per fer-li pessigolles a sota l’aixella. I la Sofia va volar cap a la panxa per fer-li pessigolles a dins del melic.

— Prou! Prou! — va suplicar la bruixa dolenta, rodolant d’una banda a l’altra de la cova sense poder parar de riure —. Vosaltres guanyeu! Vosaltres guanyeu! Pareu! Si us plau, pareu! Tornaré a convertir la princesa en una noia!

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia es van allunyar i la bruixa dolenta va poder parar de riure. La bruixa dolenta es va posar dreta, va caminar fins a l’armari a on guardava tots els seus encanteris i els va donar un petit flascó de vidre que estava ple de pols de fada de color rosa.

— Tireu tres pessics de pols a sobre de la princesa i tornarà a ser una noia — els va dir.

Les quatre bruixetes van agafar el flascó i van volar cap al castell. Van tirar tres pessics de pols de fada a la princesa i el drac es va començar a fer petit, petit i més petit, fins que va tornar a ser una noia. La princesa va fer un crit d’alegria i va córrer a abraçar els seus pares.

— Moltes gràcies per la vostra ajuda, bruixetes — els va dir el rei.

— Mai no oblidarem el què heu fet per nosaltres — els va prometre la reina.

La Sere, l’Elia, l’Antonella i la Sofia van somriure satisfetes, van pujar a les seves escombres i van tornar volant cap a casa. Quan van arribar al forat que hi havia en el tronc del pi més vell del regne estaven tan i tan cansades que, només d’estirar-se damunt del llit, van quedar-se adormides com un soc.

I vet aquí on gos, i vet aquí un gat, tot això és tan veritat com que la rondalla s’ha acabat.

 

[Musa 61: Relat inspirat per la proposta de la Sofia Saz: un conte a on aparegués un drac, una princesa, un castell i les seves amigues Sere, Elia i Antonella. La imatge que acompanya el text es titula «fairy dust» i és de khrawlings compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150204-200_muses-Imatge_Tren_rodalies_2_pisos_VivirElTren_CC2.0_Attribution-Text_Que_fariem_sense_Rodalies_Tere_SM

[Musa 11] Què faríem sense els Rodalies?

Posted on by Teresa Saborit

20150204-200_muses-Imatge_Tren_rodalies_2_pisos_VivirElTren_CC2.0_Attribution-Text_Que_fariem_sense_Rodalies_Tere_SM

 

La renfe. La R-E-N-F-E. Recordo que quan era petita hi havia un acudit que deia quelcom així com «Rogamos-Empujen-Nuestros-Ferrocarriles-Estropeados». La gent és dolenta. I exagera. I són molts els qui no saben assaborir una experiència única com aquesta.

Què hi pot haver millor que un viatge amb Rodalies?

De debò. No estic fent broma. Poseu-vos en situació. Surts de la feina, cansat, esgotat, esmaperdut. En diuen «estrès laboral», així, en genèric, però molts pocs en coneixen la recepta exacta. Voleu que us la digui? Agafeu un algú, qualsevol. Poseu en aquesta única persona tres quilos i mig de «no m’heu entès!», quatre unces de «encara no ens han aprovat el pressupost», cinc-cents grams de «i la paga extra, quan diuen que ens la tornen?» i removeu-ho a consciència afegint-hi sis pessics de «això era per ahir» i tres gotes de «tot és prioritari». Us podeu imaginar el gust del còctel?

Puges a un rodalies amb el còctel a la mà. És tard. Si és hivern, ja fa estona que s’ha post el sol. Si és estiu, ja fa estona que s’ha post el sol. Tothom porta a la mà un còctel similar al teu. Als dels universitaris hi floten lletres i equacions i campanes de Gauss i unes paraulotes esgarrifoses a on es llegeix «aprovat» i «suspès». Als dels pares hi neden bombolles soporíferes plenes de zetes que amenacen de tancar-los els ulls mentre la canalla corre descontrolada d’un extrem a l’altre del vagó. Als còctels dels que estan a l’atur no hi ha qui els faci callar: «que s’ha acabat la crisi, diuen?», «quantes entrevistes has fet aquesta setmana?», «hauries de fer un altre curs», «un altre?»,…

Els seients són una rara avís. La llegenda diu que existeixen, però són pocs els afortunats que han aconseguit atrapar-ne un abans que el tren sortís de l’estació. Sigui com sigui, no valen la pena. Qui vol un seient quan tens l’oportunitat d’estar-te a peu dret al costat de la porta fruint de les vistes? Per tant, tu i el teu còctel us quedeu al costat de la porta i deixes que la teva mirada es perdi en la foscor del túnel que travessa les finestres. El teu cor sospira i la teva imaginació acudeix a la crida. De sobte, el vagó deixa de ser una llauna i es converteix en un submarí. De sobte, ja no ets en un túnel, sinó al fons del mar. De sobte, la foscor que t’envoltava es converteix en un incomparable paisatge marí, de tons violacis, a on les sirenes et tempten amb cançons plenes de meravelles i ferotges taurons blancs t’amenacen inofensius des de l’altra banda dels vidres.

El somieig dura el que tarda el tren a frenar de cop perquè… Mai no sabràs el perquè.

Els vagons reprenen la marxa. Abandones el paisatge i dónes permís a la teva mirada perquè deambuli entre els caps dels teus companys de transport. Mires els seus còctels i penses que, comptat i debatut, el teu tampoc no és el pitjor de tots. ¿I què, si tu volies ser ballarina i has acabat fent de mecanògrafa en un jutjat a on ningú no et diu ni hola, asseguda en una cadira quinze hores el dia? ¿I què, si tu volies fer un cim, i dos cims, i tres cims i quatre i cinc i sis i vint, i l’únic cim que fas diàriament és el d’arribar al límit de la teva paciència, i respirar a fons, i tornar al vall de la tranquil·litat, i tornar a començar l’ascensió repetint-te que no podran amb la teva fortalesa interior d’escalador?

Quan arribes a casa, el còctel ja no és tan còctel. Quan arribes a casa, després que el tren hagi frenat cinc vegades més sense donar explicacions, s’hagi quedat aturat tres quarts d’hora al mig del no res sense donar explicacions i hagi arribat amb una hora i mitja de retard sense donar explicacions, arribes a la conclusió que les explicacions estan sobrevalorades. Quan arribes a casa, estàs tan cansat que ja només et queda esma que per ficar-te al llit, tancar els ull i dormir. I així és com sobrevivim a un dia. I a un altre. I a un altre. I a un altre… I tot gràcies a la renfe.

Què faríem sense els Rodalies?

 

[Musa 11: Relat inspirat per la proposta de l’Elisabet Cornadó: «Estrès laboral, paisatge marí, fer un cim, viatge en rodalies». La imatge que acompanya el text es titula «Tren Rodalies 2 pisos» i és de VivirElTren.es compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150123-200_muses-Imatge_Jolly_Roger_Pirate_Grunge_Flag_Nicolas_Raymond_CC2.0_Attribution-Text_Pirata_Tere_SM

[Musa 3] Pirata

Posted on by Teresa Saborit

20150123-200_muses-Imatge_Jolly_Roger_Pirate_Grunge_Flag_Nicolas_Raymond_CC2.0_Attribution-Text_Pirata_Tere_SM

– De debò? De debò?! – el taverner esclafeix a riure clavant-se cops de puny al pit.

– Pareu de riure!

– Aquí? Aquí un tresor?! Tros de sòmines amb xarop de grosella a les venes… És que no ho veus?! En aquesta taverna nauseabunda esperes trobar-hi un tresor? Aquí? De debò?!

– Pareu de riure i digueu-me a on és!

– Hahahahaha!

– O em dieu d’immediat a on l’heu amagat o… – amenaça encanonant-lo amb el trabuc.

– O què? Mata el teu pare a sang freda si t’hi atreveixes!

– Digueu-me a on és!

– Dispara! Tornaràs al manicomi a on et vaig tancar! No ets més que un…!

L’explosió ressona com una bomba atòmica. Els vidres s’omplen d’esquerdes. El somriure del taverner queda congelat en el temps i el seu cos cau a terra, mort.

Uns passos baixen des del primer pis.

– Mama?

 

[Musa 3: Relat inspirat per participar a la III edició del Concurs de microrelats organitzat pel Museu Marítim de Barcelona. Condicions: microrelat que tingui com a tema «Els Pirates» amb una extensió màxima de 150 paraules. La imatge que acompanya el text es titula «Jolly Roger Pirate Grunge Flag» i és de Nicolas Raymond compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150122-200_muses-Imatge_Musa_Jeronimo_Sanz_CC2.0_Attribution-Text_Esports_de_risc_Tere_SM

[Musa 2] Esports de risc

Posted on by Teresa Saborit

20150122-200_muses-Imatge_Musa_Jeronimo_Sanz_CC2.0_Attribution-Text_Esports_de_risc_Tere_SM

Mirava al seu voltant i no ho entenia. D’on havia sortit tota aquella gent?

«La meva mare em matarà…»

Es jurava i perjurava que era innocent. Del tot. Completament. Ella no havia fer res. Res de res.

Bé…

Havia obert un llibre, sí, estava avorrida. Volia una activitat tranquil·la i havia pensat que… Però des de quan era un delicte obrir un llibre?!

Havia obert un llibre i el menjador s’havia omplert de pirates, amb les seves cames de fusta i el seu alè de vodka. Alliberats de les pàgines que els empresonaven amb cadenes de tinta, s’havien apressat a declarar el sofà com a territori conquerit. Els seus lloros cridaners havien començat a donar voltes arran de sostre, omplint els mobles de petits regals, i les seves espases afilades havien deixat els coixins fets una pelleringa en un tres i no res.

— Mossa, posa’ns una ronda! — havien exclamats eufòrics.

— Jo no sóc la vostra tavernera!

— Una ronda, la rehòstia! Una ronda o caminaràs per la fusta perquè et devorin els taurons! — havia replicat un dels pirates obrint la finestra del sisè pis.

No s’ho havia fet repetir. Havia corregut a la nevera i havia començat a treure refrescos de cola, de taronja i de llimona, llaunes de cerveses, tres brics de vi per cuinar i dues ampolles de cava que els seus pares reservaven en fred per ocasions especials.

«La meva mare em matarà!»

Allò no podia continuar així. Aprofitant que els pirates examinaven els brics de vi com si fossin extraterrestres acabats d’emergir de l’infern, s’havia llençat a la prestatgeria i havia obert el primer llibre que li havia caigut a les mans.

— Amic Sancho — havia murmurat el vell escardalenc que havia emergit de les pàgines cavalcant una mula de pèl gris —, amic Sancho… No veig pas a la meva bella Dulcinea en aquest antre.

Els pirates s’havien girat cap el nouvingut. I el nouvingut se’ls havia quedat mirant. I mentre intercanviaven mirades, impertèrrits, la mula havia aprofitat per deixar un ufanós regal a sobre de la catifa persa.

— Però què fa aquest animal?!

Les mirades s’havien girat cap a ella i ella s’havia girat de nou cap a la prestatgeria.

Havia obert llibres de detectius, de terror, d’històries d’amor, de robots. Havia desplegat les pàgines de poemes i d’obres de teatre, d’enciclopèdies i d’antologies. Cada vegada que obria una pàgina, un exèrcit de desconeguts sorgia de la tinta i es materialitzava enmig d’aquella reunió improvisada. Tot plegat començar a semblar un acudit de l’Eugenio: «El saben aquell que diu que un milió i mig de persones van intentar encabir-se en un menjador de vint metres quadrats?»

— Perdoni la meva gosadia, gentil damisel·la, em podria indicar a on és l’excusat en el seu noble castell? — li va preguntar un jove de pell fina, amb mitges de color rosa i un llaüt a l’esquena.

— «Excusat»?! Serà finolis el poeta! — se’n va burlar un cowboy enfilant-se al sofà —. Que no veus els animals? És que potser hi ha latrines enmig del desert?!

El cowboy es va obrir la bragueta. Ratificant les seves paraules, va fer les seves necessitats a sobre de la pelleringa del que, fins uns minuts abans, havia estat un ufanós coixí. Els pirates van aplaudir embriagats i els veïns, farts d’aquell rebombori, van començar a donar cops a les parets en senyal de protesta.

«La meva mare em matarà…»

Mai més. Mai més tornaria a llegir un llibre.

La pròxima vegada que estigués avorrida i volgués una activitat tranquil·la trucaria a la Laia Sanz: li suplicaria que, si us plau, si us plau, si us plau, la deixés anar al Dakar amb la seva moto fent de paquet.

 

[Musa 2: Relat inspirat per la proposta de la Laura Huerga: escriure sobre els llibres o la lectura. La imatge que acompanya el text es titula «Musa» i és de Jeronimo Sanz compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]