Etiqueta: feina

20151214-200_muses-Escalator_to_Hell_Jakub_Kadlec_CC2.0_Attribution-Text_Prejubilacio_Tere_SM

[Musa 196] Prejubilació

Posted on by Teresa Saborit

20151214-200_muses-Escalator_to_Hell_Jakub_Kadlec_CC2.0_Attribution-Text_Prejubilacio_Tere_SM

   

Infern. Escenari en penombra, il·luminació vermella. Una caldera enorme en un racó, apagada. Silenci absolut, ni una ànima. El DIABLE, enfadat, camina d’una punta a l’altra de l’escenari cridant pel mòbil, vestit de vermell de cap a peus, americana i corbata, ulleres de sol, cabells engominats, banyes i cua, amb una forca en una mà.

  

DIABLE – Et dic que és impossible que algú hagi donat de baixa el servei del gas! Aquí mano jo! Jo! No, no vull parlar amb cap més operador. Ni se t’acudeixi tornar-me a deixar en espera o…! (Se sent un fil musical.) Telefonista pocapena… Pujaré en persona per socarrar-te de viu en viu!

  

Se sent l’espetec d’un llamp, la música desapareix. Un focus de llum blanca il·lumina una cantonada de l’escenari a on apareix DÉU vestit blanc de cap a peus, amb americana i corbata, ulleres de sol, cabell engominat. Avança per l’escenari en direcció al DIABLE mirant a on trepitja amb cara de fàstic, el focus de llum blanca el segueix vagi a on vagi.

  

DIABLE – Avorrit de tanta bondat celestial?

DÉU – És impossible parlar amb tu, fa dies que no fas més que comunicar. Tanta xerrameca no pot ser pas per feina, t’ho descomptaré de la quitança… (DÉU s’atura davant del DIABLE. Treu d’una butxaca interior de l’americana un paper plegat i un bolígraf, desplega el paper i ofereix el bolígraf al DIABLE.) Firma aquí.

  

El DIABLE llegeix el document.

  

DIABLE – Com t’atreveixes?! (Agafa el paper, l’estripa i el converteix en una bola.) Ompliré el món de flames! Convertiré en cendres tots i cadascun dels teus estimats humans!

DÉU (mira la caldera apagada) – Ah… Sí?

  

El DIABLE li segueix la mirada. Llença la bola de paper a dins de la caldera apagada, torna a mirar DÉU.

  

DIABLE – Si m’acomiades, pujaré allà dalt i provocaré la 3a guerra mundial!

DÉU (esclafeix a riure) – Ui, sí, quina por… Com si no ho fessin sols. Els humans fan molt millor la feina que tu mateix.

  

DÉU s’acosta a la caldera apagada, en recupera el foli sencer i sense ni una arruga, d’un blanc immaculat. S’acosta el DIABLE i li torna a oferir el bolígraf.

  

DIABLE – Fa mil·lenis que treballo en aquesta empresa, no em pots fer fora!

DÉU – Tanco l’altre món, sencer: cels, inferns i purgatori. Els humans no necessiten tants móns quan no saben ni tenir cura del seu.

DIABLE – Tant viure entre núvols al final se t’han ficat dins del cervell? No pots tancar l’altre món! A on aniran les ànimes?

DÉU (mira al seu voltant) – Quant fa que no veus una ànima?

DIABLE – Perquè te les quedes totes tu, tros d’egoista prepotent!

DÉU – Ningú no se les queda. Ja no n’hi ha, ni bones ni dolentes. Els humans es passen tantes hores enganxats a les pantalletes que, tan aviat com es moren, la seva essència es converteix en bits. La majoria acaben formant part del codi de Google i Facebook.

  

El DIABLE observa el document. Mira DÉU, torna a mirar el document.

  

DIABLE – I tu? Si tanques l’empresa, què faràs?

DÉU – Reinventar-me.

DIABLE – En un altre tipus de déu?

DÉU (esclafeix a riure) – Ui, no! Aquesta plaça està més que coberta. Futbolistes, cantants, apps de mòbils,… Hi ha massa competència en el sector de les divinitats. He estat parlant amb en Cesc. Als humans els encanten les fotografies: crearem una app meteorològica. En Tomàs Molina es morirà d’enveja quan vegi les meves fotos des del cel.

  

El DIABLE tanca els punys, es deixa caure de genolls a terra.

  

DIABLE – Pietat! Oh, tu, misericordiós! Jo només sé fer de diable… Sóc massa gran per aprendre un altre ofici! Si em fas fora, de què viuré?!

DÉU – Vas ser tu qui es va voler independitzar, tot i que acabar treballant al soterrani no sigui anar molt lluny.

  

DIABLE s’aixeca, furiós, assenyala DÉU amb la punta de la forca. La llum vermella de l’escenari s’intensifica.

  

DIABLE – Sense el meu infern, la Terra es congelarà! No quedarà ni un humà viu!

DÉU (furiós, tot l’escenari queda cobert de llum blanca, soroll de llampecs) – No tindrem aquesta sort! (El DIABLE cau a terra com si de sobte la forca pesés una tona.) I encara que la tinguéssim, segur que sobreviurien! Diluvis, meteorits, volcans, l’efecte dos mil,… Sempre sobreviuen! Jo només volia que visquéssim, tots junts, al paradís… I ells com m’ho van agrair? Arrencant-me les fulles de la parra! La pròxima vegada que em senti sol, faré un solitari al mòbil fins que em passi la neura.

  

La llum blanca disminueix d’intensitat, la vermella torna a il·luminar part de l’escenari. DÉU torna a oferir el bolígraf al DIABLE mentre el DIABLE s’aixeca, a poc a poc, fregant-se el canell adolorit.

  

DÉU – No pagaré ni una factura de gas més, tens vint-i-quatre hores per abandonar les dependències. També hauràs de tornar l’uniforme de l’empresa: la forca, les banyes,… La cua te la vam fer fer a mida, te la pots quedar… Segur que causarà sensació a l’Olimp.

DIABLE – L’Olimp?!

DÉU – Estan sobrepassats pel volum de sol·licituds però, en agraïment pels serveis prestats, he aconseguit que et posin el primer a la llista d’espera. Cada vegada són més les deïtats mitològiques que decideixen jubilar-se per falta de clients: primer van ser els grecs, després els romans, els de l’antic Egipte, els dels maies, els dels indis americans,…

DIABLE – Sóc massa jove per tancar-me en una residència amb una colla de vells! Et demandaré! M’hauràs d’indemnitzar!

  

DÉU l’esguarda en silenci, es manté immòbil oferint-li impertèrrit el bolígraf.

  

DÉU – Sóc jo el creador de totes les coses… De debò et penses que trobaràs algun jutge que et doni la raó?

  

El DIABLE observa el document, DÉU, la caldera apagada. Llença la forca amb ràbia als peus de DÉU. Firma el document. DÉU plega el paper, recull el bolígraf i ho guarda tot de nou a dins de la butxaca de l’americana.

  

DÉU – Els he donat el teu número de mòbil, et trucaran quan tinguin una plaça lliure.

  

DÉU surt per una cantonada. El focus de llum blanca s’apaga i l’escena queda il·luminada de vermell. El DIABLE s’arrenca les banyes i les llença amb fúria dins la caldera. L’escena es fon en negre.

   

[Musa 196: Exercici pel curs «Els secrets d’escriure teatre» impartit per en Toni Cabré a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès: escriure una escena de teatre sobre un acomiadament laboral. La imatge que acompanya el text es titula «Escalator to Hell» i és de Jakub Kadlec compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150417-200_muses-Somnis_de_nena_Tere_SM

[Musa 57] Somnis de nena

Posted on by Teresa Saborit

20150417-200_muses-Somnis_de_nena_Tere_SM

 

Era petita. Era una nena petita, de bolquers. Era una nena petita i dolça, petita com un pèsol i dolça com un anís. Era una nena a qui la gent acariciava les galtes, feia petons al front i deia: «Quina nena tan bonica!».

Era una nena entremaliada. Era una nena de cabells castanys als que un raig de sol tenyia amb reflexos d’or. Era una nena que es pensava que les erres s’escrivien com una «h» i que no hi podien haver lletres mudes. Era una nena que quan li preguntaven què volia fer responia, decidida i de sobte una mica seriosa: «Vull anar a col·legi!».

Era una nena vestida de noia que estudiava de sol a sol. Era una nena amb l’epítet de noia d’excel·lents i l’aval d’un fràgil full de notes impol·lut. Era una nena vestida de noia que sempre vivia en futur i s’escarrassava en present. Era una nena vestida de noia que quan li preguntaven què volia ser, de gran, responia seriosa: «Vull anar a la universitat».

Era una dona que havia oblidat la nena. Era una dona que havia après a ignorar somnis i a sobreviure, com tothom. Era una dona d’èxits amb una feina estable, un promès envejable, un casament a la vista amb una llarga llista de convidats, un pis de cent vint metres quadrats acabats de reformar i una hipoteca a quaranta anys. Era una dona que quan li preguntaven què més volia, a part de tot el que ja tenia… No sabia què respondre.

Era una vella que tornava a ser nena, de bolquers. Era una vella de pols tremolós a qui fins i tot havien d’ajudar per anar al bany. Era una vella que no podia caminar sola, que no podia menjar sola, que no podia respirar sola. Era una vella que quan la noia que la cuidava li preguntava què era el què més recordava, de la seva vida, responia amb ulls plens de llàgrimes: «Somnis, petita, recordo tots els somnis… Que no vaig viure».

 
[Musa 57: Relat inspirat per la proposta de l’Annia: «col·legi, universitat, feina, somni, èxits». La imatge que acompanya el text es titula «Somnis de nena» i és d’autoria pròpia.]

20150216-200_muses-Imatge_Calculator_ Jorge_Franganillo_CC2.0_Attribution-Text_Quadrar_els_comptes_Tere_SM

[Musa 19] Quadrar els comptes

Posted on by Teresa Saborit

20150216-200_muses-Imatge_Calculator_ Jorge_Franganillo_CC2.0_Attribution-Text_Quadrar_els_comptes_Tere_SM

 

A l’economista no li sortien els comptes.

Treballava de sol a sol, però per molts ingressos que tingués, el compte de resultats sempre registrava pèrdues i el balanç de la seva existència resultava impossible de quadrar. En la banda dels actius, la vida sense sobresalts perdia valor a cada dia que passava i els pilars de la seva pròpia naturalesa començaven a omplir-se de taques d’humitat. En la banda dels passius, els somnis no viscuts s’alçaven en peu de guerra i repartien pamflets a favor de l’adveniment d’una crisi existencial que els atorgués veu i vot en el pròxim consell de transició.

A l’escriptora no li sortien els comptes.

Treballava de sol a sol, però per moltes paraules que escrivís, les neurones lletraferides que regien la seva ànima no feien més que exigir-n’hi més. Fes el què fes, al final de la setmana el seu saldo d’hores disponibles sempre acabava amb números vermells. Encara que posposés els mals de panxa i ignorés els símptomes de la grip. Encara que reagendés les trobades amb les seves amistats a canvi d’un cafè futur que mai no arribava. Encara que perdés per abandó la guerra contra els cabells blancs. Encara que demanés prestat a la son. Encara que saquegés sense misericòrdia el temps del fons d’emergència reservat per veure créixer els seus fills.

Totes dues tenien feina, totes dues tenien diners, però a cap de les dues no els sortien els comptes.

No sabien comptar.

 

[Musa 19: Relat inspirat per la proposta de la Laura: «economista, somni, escriptora, feina, diners». La imatge que acompanya el text es titula «Calculator» i és de Jorge Franganillo compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]

20150204-200_muses-Imatge_Tren_rodalies_2_pisos_VivirElTren_CC2.0_Attribution-Text_Que_fariem_sense_Rodalies_Tere_SM

[Musa 11] Què faríem sense els Rodalies?

Posted on by Teresa Saborit

20150204-200_muses-Imatge_Tren_rodalies_2_pisos_VivirElTren_CC2.0_Attribution-Text_Que_fariem_sense_Rodalies_Tere_SM

 

La renfe. La R-E-N-F-E. Recordo que quan era petita hi havia un acudit que deia quelcom així com «Rogamos-Empujen-Nuestros-Ferrocarriles-Estropeados». La gent és dolenta. I exagera. I són molts els qui no saben assaborir una experiència única com aquesta.

Què hi pot haver millor que un viatge amb Rodalies?

De debò. No estic fent broma. Poseu-vos en situació. Surts de la feina, cansat, esgotat, esmaperdut. En diuen «estrès laboral», així, en genèric, però molts pocs en coneixen la recepta exacta. Voleu que us la digui? Agafeu un algú, qualsevol. Poseu en aquesta única persona tres quilos i mig de «no m’heu entès!», quatre unces de «encara no ens han aprovat el pressupost», cinc-cents grams de «i la paga extra, quan diuen que ens la tornen?» i removeu-ho a consciència afegint-hi sis pessics de «això era per ahir» i tres gotes de «tot és prioritari». Us podeu imaginar el gust del còctel?

Puges a un rodalies amb el còctel a la mà. És tard. Si és hivern, ja fa estona que s’ha post el sol. Si és estiu, ja fa estona que s’ha post el sol. Tothom porta a la mà un còctel similar al teu. Als dels universitaris hi floten lletres i equacions i campanes de Gauss i unes paraulotes esgarrifoses a on es llegeix «aprovat» i «suspès». Als dels pares hi neden bombolles soporíferes plenes de zetes que amenacen de tancar-los els ulls mentre la canalla corre descontrolada d’un extrem a l’altre del vagó. Als còctels dels que estan a l’atur no hi ha qui els faci callar: «que s’ha acabat la crisi, diuen?», «quantes entrevistes has fet aquesta setmana?», «hauries de fer un altre curs», «un altre?»,…

Els seients són una rara avís. La llegenda diu que existeixen, però són pocs els afortunats que han aconseguit atrapar-ne un abans que el tren sortís de l’estació. Sigui com sigui, no valen la pena. Qui vol un seient quan tens l’oportunitat d’estar-te a peu dret al costat de la porta fruint de les vistes? Per tant, tu i el teu còctel us quedeu al costat de la porta i deixes que la teva mirada es perdi en la foscor del túnel que travessa les finestres. El teu cor sospira i la teva imaginació acudeix a la crida. De sobte, el vagó deixa de ser una llauna i es converteix en un submarí. De sobte, ja no ets en un túnel, sinó al fons del mar. De sobte, la foscor que t’envoltava es converteix en un incomparable paisatge marí, de tons violacis, a on les sirenes et tempten amb cançons plenes de meravelles i ferotges taurons blancs t’amenacen inofensius des de l’altra banda dels vidres.

El somieig dura el que tarda el tren a frenar de cop perquè… Mai no sabràs el perquè.

Els vagons reprenen la marxa. Abandones el paisatge i dónes permís a la teva mirada perquè deambuli entre els caps dels teus companys de transport. Mires els seus còctels i penses que, comptat i debatut, el teu tampoc no és el pitjor de tots. ¿I què, si tu volies ser ballarina i has acabat fent de mecanògrafa en un jutjat a on ningú no et diu ni hola, asseguda en una cadira quinze hores el dia? ¿I què, si tu volies fer un cim, i dos cims, i tres cims i quatre i cinc i sis i vint, i l’únic cim que fas diàriament és el d’arribar al límit de la teva paciència, i respirar a fons, i tornar al vall de la tranquil·litat, i tornar a començar l’ascensió repetint-te que no podran amb la teva fortalesa interior d’escalador?

Quan arribes a casa, el còctel ja no és tan còctel. Quan arribes a casa, després que el tren hagi frenat cinc vegades més sense donar explicacions, s’hagi quedat aturat tres quarts d’hora al mig del no res sense donar explicacions i hagi arribat amb una hora i mitja de retard sense donar explicacions, arribes a la conclusió que les explicacions estan sobrevalorades. Quan arribes a casa, estàs tan cansat que ja només et queda esma que per ficar-te al llit, tancar els ull i dormir. I així és com sobrevivim a un dia. I a un altre. I a un altre. I a un altre… I tot gràcies a la renfe.

Què faríem sense els Rodalies?

 

[Musa 11: Relat inspirat per la proposta de l’Elisabet Cornadó: «Estrès laboral, paisatge marí, fer un cim, viatge en rodalies». La imatge que acompanya el text es titula «Tren Rodalies 2 pisos» i és de VivirElTren.es compartida sota llicència de Creative Commons «CC2.0 Attribution».]